"La mort de l'oficial em va fer tronar a Dijon, on la meua fama d'excèntric es va veure reforçada per la meua reputació d'home femeller. Convindreu que era un mal principi per a un filòsof que aspirava a entendre "la història de l'home"… Sortosament, durant aquells dies de 1730 es trobava a Dijon, en una estada curta, el jove duc de Kingston, un dels primers lords d'Anglaterra, que era un apassionat de les ciències naturals, i que anava acompanyat per Nathaniel Hickman, membre de la Royal Society, i una de les persones de conversació més plaent i extensa que he conegut. Quan aquells nous amics deixaren Dijon per fer una ruta naturalística pel sud de França i per Itàlia, no vaig poder resistir la temptació d'unir-me a ells i d'acompanyar-los en la seua gira. A més a més, la meua partida era el més prudent: a Dijon, bé que prou lluny d'Angers, podia ser fàcilment localitzat pels oficials del Royale-Cravate, que encara no havien perdut les ganes d'apallissar-me i venjar la mort del seu malaurat company.

De seguida vaig descobrir que els interessos dels meus nous amics no es circumscrivien als misteris de les ciències naturals, sinó que la seua curiositat era molt més àmplia. Mentre que Hickman era un veritable entès en art, un erudit de la pintura italiana, el jove duc –que era quatre anys més jove que jo–, tenia un interès veritablement extraordinari per les llengües llatines. Des de novembre de 1730 fins a maig de 1731 vaig viatjar amb aquells amics per Nantes, Bordeus, Tolosa i Montpeller, lliurant-nos a tots els plaers i les dissipacions propis de l'existència. En aquest sentit, el duc mantenia la teoria que per a aprendre bé l'idioma d'un país calia estar amb el major nombre de dones indígenes possible. En canvi, el ventrellut i vividor Hickman, que tenia el desagradable costum de fumar tothora, emprava els seus amplis coneixements d'art per a traficar amb pintura i d'aquesta manera pagar-se els seus vicis, que comprenien gran part de les prostitutes de França. Sí, ja ho sé, probablement no era la millor companyia per a un jove i ambiciós naturalista de vint-i-quatre anys. Però quantes voltes he recordat aquelles joves de Tolosa, de bellesa mediterrània inigualable! Vaig conèixer tantes dones boniques durant aquells dies!

En qualsevol cas, aquest meu interès envers el bell sexe és una vella qüestió de família. La meua mare va morir l'any 1732, mentre jo era a Roma amb el duc de Kingston, i vaig acudir –bé que amb el retard inevitable– al seu funeral. La mort de ma mare va produir en el meu ànim un trasbalsament indescriptible, un dolor pregon com mai no havia experimentat. Aquell mateix any el meu pare es va enamorar d'una jove de vint-i-dos anys, Antoinette Nadault, que transportava una mirada plàcida i virginal, de naturalesa més aviat bovina, però que en el meu pare va disparar no sé quin ressort priàptic irreductible. El vaig combatre amb totes les meues forces, però amb escàs èxit, tal era la magnitud de l'esdeveniment i la resistència del ressort estimulat. Potser us sorprendrà que tracte aquest assumpte familiar amb tanta frivolitat, però en aquell moment l'actitud del meu pare em semblava una forma més d'infantilisme, una irresponsabilitat de la qual depenia econòmicament: si el meu pare es casava de nou podria perdre tota la fortuna de la meua mare. Malauradament, vaig haver de recórrer als tribunals, i per sort vaig obtenir la lliure disposició dels diners materns; però aquest problema familiar em va marcar profundament, per tal com va produir entre el meu pare i jo un inevitable allunyament, que ha durat anys i anys. Per això sempre he trobat a faltar aquest amor patern que Diderot defineix com un dels més poderosos afectes de l'home.

Finalment vaig arribar a un acord amb el meu pare, que em va cedir les terres de Buffon, així com la casa de Montbard, a canvi d'una bona pensió. Tanmateix, no em vaig instal·lar de seguida a Montbard, on volia retirar-me per dedicar-me plenament a l'estudi; abans necessitava fer els contactes adequats a París per a poder accedir al que des de feia un anys era el meu somni: l'Acadèmia de Ciències."

(Del llibre Les confidències del comte de Buffon)

* * *

"Ningú pot negar que les coses que satisfan la intel·ligència no són sempre preades i buscades per la massa" era una frase de Miquel Àngel que agradava especialment a l'autor del Werther. Sempre he pensat que Goethe es creia el Buonarroti de la literatura: el poeta que rescataria definitivament de l'oblit el classicisme dels teatres grecs. I per això el Werther, aquella obra de joventut, li era especialment incòmoda, perquè no era fruit de la seua lectura dels clàssics, sinó tan sols dels imperatius més innats del seu cor. En diverses ocasions em va assegurar que les seues obres no podrien esdevenir mai populars, que no estaven escrites per a la massa, sinó tot el contrari, per a éssers humans individualitzats que gaudien amb temes semblants. Llavors el contradeia i li posava l'exemple del Werther, que semblava molestar-lo. Mai no he conegut una glòria tan poc desitjada: el preocupava la influència que estava tenint aquell llibre entre la joventut. Recordava amb especial dolor el cas de la jove Christel de Lassberg, que creient-se abandonada pel seu promès va decidir suïcidar-se al riu Ilm de Weimar, i quan la trobaren portava a la butxaca un exemplar del Werther. Els familiars de la jove de seguida acusaren Goethe d'haver-la induït al suïcidi. Una altra vegada el meu amic hagué de fer un viatge a una localitat veïna per a calmar personalment un hipocondríac al qual la lectura del Werther havia acabat de tornar boig. Goethe sempre que parlava de tot això romania seriós i enquimerat durant una bona estona, com si evoqués tots aquells episodis de la seua vida.

Durant aquells matins al meu estudi també discutíem el paper que havien de jugar l'escriptor i l'artista en la societat. Goethe era més aviat pessimista, i recitava uns versos eloqüents de Lessing:

Un Klopstock, ¿qui no el lloarà?
Però ¿el llegeix algú? –No.
Doncs volem que ens enaltesquen menys
i que ens llegesquen amb més ganes.

–¿I qui llegeix ara Lessing, estimat Tischbein? –preguntava amb l'aire derrotat, aclaparat i depressiu–. ¿Qui llegeix el Laocoont, que tanta influència va tindre sobre tots nosaltres?… És cert que Klopstock és avorridíssim, i que quan es llegeix a un públic la Messiada cal despertar-lo als pocs minuts a bastonades. Però, ¿qui llegeix Wieland, Gessner, Bodmer…? I és que hauríem d'entendre que igual que en l'art no busquem un romanç o una història, de vegades tampoc cal buscar-lo en la literatura, sinó tan sols aspirar a descobrir una nova forma d'exposar la realitat i gaudir amb l'habilitat estilística de l'escriptor."

(Del llibre El secret de Goethe)

* * *

"Va sentir por quan va entreveure l'ombra fosca de París allargant-se per les ribes del Sena. Havien passat quasi trenta anys de de l'última visita. Trenta anys sense reveure la seua ciutat de naixença. Que estrany, sentia por, però por de la desil·lusió, que els records no s'ajustaren ja a la realitat, una mena de vergonya, d'aprensió, d'esborronament indefinible. Entre aquells carrers, entre aquella massa d'edificis, hi havia els seus vells amics, però també els records més pregons, la vida familiar, el col·legi dels jesuïtes, els seus primers passos literaris, els primers amors. La Comédie, l'Òpera, els cafès, en aquella massa d'edificis entre grisencs i blavencs s'hi trobava el cos compacte d'una part de la seua vida, i tornar era com endinsar-se en una estança que no hem obert des de fa anys i panys, però que sabem que conté parts preuades i íntimes de la nostra existència, algunes fins i tot noves i desconegudes, bocins valuosos de vida que ens havien negat, que ens havien segrestat, i que, de sobte, per les circumstàncies inescrutables que guien els passos dels homes, podem recuperar, reviure, revisitar. Por, va sentir por, quina necessitat tenia ell d'encarar-se amb aquell tropell de memòries, amb aquell abisme del passat! Quina necessitat tenia d'exposar-se, de ser centre d'atenció, de recuperar tantes coses mig oblidades quan estava a un pas de la mort i ja de poc li servia, perquè a un pas de la mort tot allò són ornaments i fatus innecessaris. Montaigne escriu que és dolorós detenir-se en un lloc on tot el que albira la nostra visita ens commou i afecta. I no hi havia a París ni un sol racó que no fóra corprenedorament evocador, fins i tot les novetats tenien la seua part amarga, perquè parlaven de cases destruïdes, de racons perduts, de carrers transformats, de moments esborrats per sempre. No havia dit, al seu amic el duc de Richelieu, que la vida a París el mataria en vuit dies? Arribant ja detectava aquella trepidació, aquell estat febril, excitat, de la gran urbs; ja olorava els seus carrerons, les seues tavernes, la vida nocturna, l'agror mordent dels molls, la gernació enxubada, confusa i indestriable, la pleballa voraç i egoista: aquell rebombori de l'activitat humana, i també aquella necessitat impel·lent d'anar sempre amb presses tot i que res no urgeix, malgrat que un siga totalment lliure del seu temps, l'avidesa atordidora de la Gran Ciutat, epicentre de la civilització, on tan sols bruela l'ambició –què és la pressa sinó la manifestació més clara de la cobdícia?

Poc abans d'arribar a París, en l'última part del trajecte, s'havia trencat l'eix de la carrossa, afortunadament sense conseqüències greus. Però no havia pogut evitar sentir un estremiment, com si aquell accident uns pocs quilòmetres abans d'arribar al destí, al punt final del trajecte, fóra una mena de presagi, tinguera algun sentit ocult. No, ell havia combatut tota la vida la superstició, no es deixaria ara influenciar per aquestes circumstàncies, ni traure pronòstics endevinaires. Al capdavall, tot al llarg del viatge havia anat recollint l'estima dels francesos: a Nantua, a Senecy, a Joigny… Persones distingides havien anat a visitar-lo en cadascuna de les seues etapes; altres havien pagat els criats dels hostals perquè deixaren la seua porta mig oberta i poder veure'l un moment; fins i tot, a Dijon, alguns estudiants s'havien vestit de criat per poder servir-lo a taula, per poder intercanviar algunes paraules amb el vell patriarca de Ferney."

(Del llibre El retorn de Voltaire)

* * *

El cinquè dia de sega, el capità Maximino Mata va aparèixer al mas, seguit pels seus homes. Al grup s’hi havia afegit un nou guàrdia civil, molt jovenet, de nom Julián Torregrossa. També anava amb ells Ferroviari, vestit com un més, amb l’hule del tricorni molt brillant. S’entaularen de seguida, i s’acabaren tot el perol i uns colomins farcits que ma mare havia preparat per a celebrar la collita del blat. Ferroviari no va creuar ni una sola paraula amb la meua germana Teresa, jo diria que ni es varen mirar. Per un moment vaig pensar que estava tan penedit del seu comportament, de la seua traïdoria, que no s’atrevia a enfrontar-se amb ella. El silenci era dens, tansols alterat per les ocurrències d’Alejandro, un dels civils de primera: la presència de la meua germana li esperonava la llengua i estava loquaç i animat com mai. El sometent Pelut havia anat al seu mas a dinar, perquè feia un parell de dies que no parava per casa.

Però abans de marxar li havia dit a ma mare:
—Bela, la seua filla està més pita que mai! Recorde allò que li vaig proposar! La meua oferta segueix en peu. I ara encara més.

Ma mare fins aquell moment no va capir com es podia complicar tot amb l’arribada dels nouvinguts. Quan els havia vist arribar pel camí del mas tan sols havia dit, en veu baixa, per a ella, «Mecàgon déna, els civils!», i de seguida s’havia ficat en la cuina. Però la mirada de Pelut cobejava moltes coses, i Ferroviari era present quan li va dir allò i altres comentaris que no vaig sentir bé. Els ànims estaven molt encesos, es notava en l’ambient la tensió que desperta la desesperació i el desig amorós. Els ulls de cristall de Pelut semblaven encara més transparents, i el gest de Ferroviari era esquerp i contingut, denotava una calma tensa.

(Del llibre La sega)