"El text de Martí Domínguez, molt equilibrat […], opta finalment per l'objectiu preferent de la veracitat històrica. Per això l'autor, en dos apèndixs, precisa els aspectes biogràfics que podrien haver quedat desdibuixats pel fet d'utilitzar el punt de vista de Voltaire en la narració i, encara, en un Apèndix bibliogràfic –per cert, excel·lent i molt útil– fa constar les fonts erudites sobre les quals s'ha basat la novel·la. El resultat és un retrat tan atractiu com fiable del personatge i del seu entorn. Em sembla que molts lectors ho agrairan perquè, avui, les novel·les que, a més d'agradar, ensenyen són molt ben acceptades. Fins i tot quan sabem que ens enreden –Dan Brown, com a símptoma–, sempre que comptin amb un maquillatge històric prou gruixut, es llegeixen amb la sensació d'aprendre-hi alguna cosa útil. De fet, la gratuïtat de la contemplació estètica no és, ni ha estat mai, una convicció ni arrelada, ni entesa. El retorn de Voltaire, en direcció oposada a la del maquillatge gruixut, és una honesta, rigorosa i atractiva recreació d'aquest personatge i de la França il·lustrada que l'observava. Com un retaule històric presidit, es clar, per Voltaire."

(Ramon Pla. "Retrat de Voltaire", Avui Cultura (Barcelona), 1 de març del 2007, p. 13)

* * *

"Les novel·les de Martí Domínguez han creat un nou espai en la literatura catalana. Pot ser interessant, en aquest sentit, comparar Les confessions del comte de Buffon amb El camí de Vincennes d'Antoni Marí, que relata la trobada entre Rousseau i Diderot, o amb L'Atles furtiu d'Alfred Bosch, construïda a partir de la figura d'Abraham Cresques, l'autor de l'Atles català. A Les confessions del comte de Buffon, Martí Domínguez desenvolupa les tensions entre diferents personalitats i escoles científiques, però el centre del relat no son les idees sinó els personatges. Fa servir un estil expositiu, presenta les diferents teories literalment, matisant-les amb les opinions del narrador que repassa la seva vida- Com la novel·la històrica de rema científic, articula moltes informacions i notícies d'època, i composa escenes que fan reviure el moment, desviant l'atenció cap a la vida quotidiana. Poques vegades s'ha fet amb més naturalitat i rigor. Els fets històrics, presentats amb tota modèstia, resulten més atractius que els grans discursos i les fantasies de la imaginació. Des d'aquest punt de vista, les novel·les de Martí Domínguez es poden llegir com un manifest literari a contracorrent."

(Julià Guillamon. "Martí Domínguez torna a València vestit de lapó", Caràcters (València), núm. 27, abril del 2004, p. 22)

* * *

"L'articulisme de Martí Domínguez (en especial el que ha recollit en llibre) parteix quasi sempre de la naturalesa, i posa en joc el seu domini de la zoologia i la botànica. Amb aquest partit pres sostingut, es podria témer que caiguera en el perill de la monotonia a de la divulgació plana. En absolut: Domínguez no es limita a ser un expert amb bona prosa; també és un paisatgista dotat de recursos singulars i un precís auscultador de les emocions que pot suscitar la contemplació de la vida aliena, à plein air, en l'esperit humà. En aquest sentit pot rivalitzar amb els millors mestres descriptius de la literatura catalana i confegir, en quatre pinzellades, petites joies verbals d'una plasticitat enlluernadora."

(Enric Sòria. "Entre Natura i Art", Caràcters (València), núm. 27, abril del 2004, p. 26)

* * *

"Acollint-se a una denominació venerable que enfonsa els orígens en una tradició allargada i diversa, aquest llibre [Bestiari] recull un seguit d'articles fabricats per un escriptor que cal probablement considerar un dels millors que ha produït la literatura catalana local els darrers anys. I ho dic pensant que allò que hauria d'ajudar a distingir els 'bons escriptors', no pot ser simplement una administració correcta de la llengua, perquè una prosa ben construïda –per no eixir ara de la prosa– podria ben bé amagar sovint una manca d'idees, d'informacions, de recursos o de temes.

No és aquest el cas de Martí Domínguez, autor que sol posar en els escrits uns coneixements envejables de la realitat, sense massa abstraccions —no diré que sense cap fantasia—, com pertoca a un biòleg que ha fet bé la carrera i —cosa potser més important— que s'ha interessat per allò que estudiava. A aquestes dades afegeix àmplies dosis de cultura literària, lectures i referències texuals que en general no apareixen com a sobrevingudes ni com a crosses artificials, sinó que s'integren amb una aparent facilitat amb la resta de les frases de l'escrit."

(Francesc Pérez. "De tots els animals de la terra", Caràcters (València), núm. 16, juny del 2001, p. 27)

* * *

"Martí Domínguez xala d'allò més, tot descrivint de manera magnífica certs paisatges i certs indrets de la Roma fascinant. Es permet petites llicències botàniques i se'ns presenta com un escriptor amo del llenguatge i que és capaç de construir per als nostres ulls les frases més belles. Ens transporta amb pèls i senyals en aquells cercles artístics on la reflexió continuada sobre l'obra d'art, el seu contingut i l'embolcall on es troba són objecte de les converses acalorades dels diletants i dels artistes més diversos. Goethe despunta en aquests cenacles amb una personalitat aclaparadora que va deixant a banda i banda cadàvers i passions en un nombre semblant. En aquest sentit, podem afirmar que Domínguez ha fet un treball de reconstrucció d'una època tan excel·lent com pulcre i irreprotxable.

En el terreny dels paral·lelismes, Martí Domínguez aconsegueix que una fina línia argumental de la novel·la gire entorn de la història del jove Werther i de la possible semblança amb alguns aspectes de la trajectòria goethiana. El més destacable, en aquest sentit, és la manera com ens transmet la idea del geni turmentat per una història que escriu en un moment determinat de la seua vida i que el persegueix fins a uns límits insospitats."

(Maite Insa. "El secret del poder de Goethe", Caplletra (València), núm. 11, abril del 2000, p. 11)

* * *

"Els articles de Domínguez són una mena de miniatures artesanals. Segur que ser entomòleg i fixar-se en els mínims detalls que caracteritzen certes espècies són coses que han influït en la capacitat de Domínguez de construir-les, com van influir en Jünger. Aquest darrer deia que una de les coses que valorava de la biologia era l'ordre, la classificació. Sortosament, hi ha persones com Domínguez que se salten les classificacions estrictes i que passes de la ciència a la literatura i a l'inrevés. Per a gaudi dels lectors."

(Xavier Duran. "Entomòlegs", Serra d'Or (Barcelona), núm. 461, maig del 1998, p. 40)

* * *

"No resulta difícil imaginar que el moviment de l'escriptura deu molt a la mateixa preocupació de qui el va emprendre, amb una facilitat només aparent, per ambients, descobertes i personatges claus en l'evolució de la ciència que practica. Martí Domínguez Romero és biòleg i Georges Louis Leclerc (1707- 1788), més conegut pel seu títol de comte de Buffon, tan decisiu en la investigació del que en el seu temps s'anomenava Història Natural, no podia deixar de ser per a ell una figura atractiva.
Aquesta atracció és ben visible en el desenvolupament de la narració biogràfica que Martí Domínguez ens ofereix amb còpia de dades, anècdotes i reconstruccions parcials ben encaixades entre si d'una època admirable. Com ho és l'apreciable voluntat i capacitat estilística del narrador, que recrea —i busca amb traça— un ordre en l'estructura, una calma calculada en l'organització dels materials que extrau d'ací i d'allà, amb minuciositat erudita, i una voluptuositat en la tria del llenguatge, que tal volta deuen també alguna cosa a les aspiracions d'algunes de les ments més clares de la Il·lustració francesa."

(Francesc Pérez. "Vida naturalista", Caràcters (València), núm. 3, abril del 1998, p. 15)