—Després d’anys d’estudi, ara ja ho puc asseverar públicament sense cap mena de dubte: Espriu era cabalista. En parlo per extens en el llibre que sortirà aviat: La Càbala i Espriu. Una poètica de la llum, i n’he avançat alguna cosa a l’exposició La Càbala i Espriu: les Portes de la Llum, promoguda per L’Any Espriu. El racionalista Espriu va trobar en la càbala la guia espiritual per on canalitzar un sentiment religiós que xocava amb el dogma catòlic. La mística jueva li arribava per la via de l’espiritualitat laica que havia impulsat els intel·lectuals del Renaixement a defensar la dignitat de l’home. La seva poesia busca la «fosca claror» de tot místic, «però no a través d’una experiència mística en el sentit tradicional cristià i més concretament catòlico-carmelità de la paraula, sinó a través d’una meditació i, per tant, amb un fonament racionalista, si això pot semblar paradoxal». Són paraules seves. La càbala li aportava aquest fonament racionalista. Em va dir personalment que ell es declarava seguidor de la càbala d'Isaac Lúria de Safed (S. XVI) i no va negar en cap moment que treballés amb arbres sefiròtics, quan li ho vaig preguntar. Per tant m'he vist obligada a afrontar l'estudi d'una matèria que m'era del tot desconeguda i això ha implicat anys de recerca. No he pogut fer veure que aquest fet cabalístic espriuà no ha existit, amagant el cap sota l'ala, perquè no forma part dels estudis habituals de la filologia i la historiografia en què sempre s’ha mogut la nostra crítica literària. I ho he hagut d’afrontar sola perquè és Espriu qui em duu a la Càbala, no els estudis dels especialistes els qui em duen a Espriu, si bé, com és lògic, hi he hagut de verificar la cerca. Espriu estudia a fons la tradició mística catalana, més antiga que la castellana i amb una continuïtat que arriba fins al segle XX: la Càbala de Girona i Barcelona dels segles XI-XIII que repercuteix en Ramon Llull (S. XIII-XIV), la influència del qual perviu i s’afina en el Cant espiritual d’Ausiàs March (S. XV), continua amb un visionari Verdaguer (S. XIX), troba un successor apassionat en Maragall (S. XIX-XX), i Joan Alcover hi expressa el seu adolorit desencís a Poemes bíblics, fins arribar a Espriu, i a través de Miguel de Unamuno, també, com a Càbala d’Ibèria. Assenyalo tan sols aquests noms com a referents d’una tradició espiritual que s’hauria d’estudiar com una línia de continuïtat mai no interrompuda i amb unes característiques generals i a la vegada individualitzades.

—Amb la dificultat implícita que suposa extreure una peça del seu conjunt, quina obra recomanaríeu a un hipotètic lector que volgués iniciar-se en la lectura de l'Espriu de després de La pell de brau?

—Si  vol dir "després" de l'apropiació de la veu del poeta per part del "realisme històric" per tal de fer-ne un objecte de lluita des d'un determinat punt de vista polític, crec que hauria de fer el que el mateix poeta em va recomanar: prescindir de tot el que se n’havia dit i començar cronològicament per la prosa i anar "pujant", com ell deia,  pel corpus sencer per tal d'interioritzar els temes que ja des de l'origen el van interessar. Per accelerar el procés, que sospito llarguíssim, s'ha de començar per Les cançons d'Ariadna en l'edició definitiva de 1981. El lector novell hi trobarà les claus de lectura de tots els arguments espriuans. Ell mateix ho va deixar escrit: « Les cançons d’Ariadna. Les he a la fi enllestides. Consten de cent poemes, alguns de nous. N’he fixat l’ordre, "l’arquitectura", importantíssima. […],  tal com les he "enllestides", des de 1934 a 1980, [...] en endavant hauran d’encapçalar a la força tota la meva "poesia", si aquesta ha de ser amb rectitud —o amb adequació— entesa».   

—Com a lectora, des de la perspectiva més estrictament personal, quin poema, fragment o obra esmentaríeu abans d'aquest període? 

—Sens dubte "Final del laberint". Em sembla un moment culminant, no solament de l'estètica d'Espriu sinó per la profunditat i abast universal del seu missatge místic. Un poema no gens fàcil de llegir sense el necessari comentari o aparat de notes que mirin d'extreure'n fonts amagades i la indispensable estructuració cabalística si se'n vol haver major profit. Tanmateix per la bellesa minimalista dels seus versos admet una lectura ingènua d'acord amb els sentiments personals de cadascú.  Al capdavall, com deia Espriu de mística només n'hi ha una que és la tradicional, o sigui totes les que coneixem sota diversos noms. Amb aquest poema es deslliurava de la "cançó de l'odi" –generada per la Guerra Civil i la llarga postguerra–, perquè algun dia tornés la cançó a Sinera, és a dir, la cançó d'amor per les petites coses quan l'ànim s'ha alliberat de les passions que ofusquen la ment, ens fan presoners i generen la tristesa del món, o sigui la mort. 

(II Simposi Internacional Salvador Espriu. Després de La pell de brau, 13-15 de novembre del 2013. En línia)