«La Lea es gronxa a la plaça. Cap amunt. Cap avall. Cap amunt. Cap avall.» Amb aquest pretext, Rodolfo del Hoyo descriu el món del cel i el de la terra en una alternança hipnòtica que es trenca quan la nena ha de deixar de gronxar-se perquè plou. I, després de la pluja, surten els cargols. Marta Montañá en pinta, llavors, un de màgic, amb la closca llampant d'aerògraf, que fa que la Lea es vulgui fer petita com ell i acompanyar-lo per descobrir quina és la màgia comuna d'aquests animalons: són nens i nenes, pares i mares alhora.

La Lea i el cargol va ser el primer conte que Rodolfo del Hoyo va escriure, fa divuit anys, després d’inventar-lo per portar a dormir la seva filla. Els autors aconsegueixen que entrem i sortim de la història amb suavitat, gràcies a l'abundància de petites anècdotes perifèriques i de detalls d’una obra que, a la punta dels heterodoxos i molt acolorits pinzells de la dibuixant, porta a un món de natura inventada, tobogan i gronxador on la pluja mira des del cel allò que mulla quan les paraules parlen d'una nena que mira com plou.

(Tàssies. Faristol, núm. 82, maig de 2016)