Rodolfo del Hoyo ens presenta una constel·lació de personatges de totes les edats enxarxats en unes relacions humanes que sovint no són gaire satisfactòries. Això li serveix de fil argumental per edificar, sobre un sòl de realitat, uns contes que imaginen algun aspecte de la condició humana (solitud, desenganys, desig, avorriment, buits existencials) que tant podrien trobar-se a Londres, París, Nova York, Roma o Berlín. Però el marc referencial és volgudament (a manera d'homenatge?) l'espai colomenc.

Ara: pels contes de Rodolfo del Hoyo, també s'hi esllavissen alguns referents literaris com ara Paul Auster, Jaroslav Seifert, Nietzsche, Sylvia Plath... Perquè és evident que les literàries són també presències, més o menys ocultes, en qualsevol ciutat del món per perifèrica a una gran urbs que aquesta sigui com ara és el cas de Santa Coloma de Gramenet respecte de Barcelona.

Els relats d'Els amors furtius intenten copsar instantànies dels moviments afectius que es donen en el cor d'algunes persones. Són imatges fugisseres de la idealització d'uns amors (també "perifèrics") que tampoc no acaben de satisfer el desig de plenitud perquè els manca el principal: el fet d'acarar-se, el major nombre de vegades, a la responsabilitat dels fets. Es vol ser feliç, però d'una forma epitel·lial, massa inconscient... Rodolfo del Hoyo, amb la seva mirada perspicaç, caça al vol situacions a vegades grotesques, a vegades absurdes, que descriu unes vegades amb humor, altres més filosòficament... però sempre tenint ben present el fonamental: que som al teatre de la vida, amb els personatges entrant i sortint de l'escenari. I com a teló de fons, la literatura. O sigui: el desig de testimoniar, a través de la paraula, la crònica dels avatars humans. Ja sigui aquesta escrita des del centre o des de la perifèria.

(Teresa Costa-Gramunt. El 3 de Vuit, 1 de desembre del 2000)

* * *

Los veinte cuentos de Els amors furtius constituyen otras tantas aproximaciones al universo del amor, a su constelación de vacíos y plenitudes, en cuyo centro brilla el sol silencioso de la soledad. La navegación por ese espacio fulgurante y oscuro se realiza con un lenguaje suave y depurado, sin asperezas, muy natural, en el que alternan lo poético y lo humorístico, lo onírico y lo coloquial, la metáfora y el taco, y en el que menudea la voz interior, que conjuga la reflexión estrictamente subjetiva con apuntes metaliterarios y hasta filosóficos. Hay cuentos casi fantásticos -"Un cabell blanc", "Cendra"- y otros próximos al paso dramático, como "La façana dels llençols".

Algunos practican el vuelo imaginativo; los más se ciñen al suelo de los sentimientos, de las pequeñas -y contradictorias- cosas que integran las cotidianidad, aunque siempre transparentan una incertidumbre, un inquietante más allá que sostiene el nudo narrativo. El volumen, peligrosamente cercano a la dispersión, no se disgrega gracias a su unidad temática, a la tensión armónica de todas sus facetas. (...) Els amors furtius estimula la imaginación, y funciona con pulcritud y eficacia. Es, sin duda, un buen comienzo.

(Eduardo Moga. Lateral, octubre 2000)

* * *

Els amors furtius [...] representa el seu primer llibre de relats. Del Hoyo, però, no cau en el melós pecat de la inexperiència sinó que en bona mesura tradueix a un discurs narratiu la seva trajectòria com a poeta. Gestada a partir d'un ampli exercici reflexiu, l'obra inclou vint relats, vint contes, que fan referència a la soledat, el sexe, la separació, el desamor i el desencís.

(Sara Muñoz. El Punt, 23 d'octubre del 2000)

* * *

Els amors furtius, libro de relatos que tuvo una ayuda de la Institució de les Lletres Catalanes. Con una concepción entre chejoviana y borgiana del relato, su autor nos acerca a un mundo donde la realidad y la fantasmagoría se unen. Y todo alrededor del amor, de la vivencia de sus personajes, de ese sentimiento que a veces les salva de una vida "vulgar".

(Luis F. Zaurín. El Ciervo, gener 2001)