La poesia de J.E. Dallerès és bàsicament reflexiva, no gens abrupta i considerablement optimista. Profundament enamorat de la vida, l'autor no deixa mai de petja la possibilitat d'obligar el lector a compartir l'observació poètica dels fenòmens que posen en moviment els seus mecanismes de reflexió l'origen de la qual sol ésser el dualisme vida/mort (val la pena de remarcar que aquests dos mots fan acte de presència en molts poemes), i que sempre es resol, més o menys explícitament, a favor del primer concepte.

En aquest sentit, la poesia de J.E. Dallerès és agradablement estimulant, la qual cosa no vol pas dir, ben al contrari! Que sigui blana i conformista. L'autor no es limita a una exposició ideal o idealitzada d'un món equilibrat i pacífic, sinó que o bé suscita la curiositat envers unes formes de vida idíl·liques i malauradament periclitades per tal de destacar-ne la mancança, o bé planteja sense embuts situacions o estats d'ànim a través dels quals salta espontàniament la pregunta que porta a la inevitable reflexió.

(Miquel Martí i Pol: Pròleg de 33 poemes. Andorra la Vella: Cercle de les Arts i de les Lletres d'Andorra, 1974)
 

* * *
 

De tu a tu, acabat d'imprimir el 20 de novembre de 1990, dia de la commemoració de Tirant lo Blanc, com ho ha fet precisar l'autor i amador de les lletres, podria tenir amb la novel·la medieval el fluix parentiu de la lluita amorosa entre una Tu/Carmesina desitjada i exigent i un Jo/Tirant obsedit i obedient. Com el cavaller superdotat "només febre en amor" que deia M. A. Capmany, l'enamorat i poeta tot ho accepta de l'estimada, tot ho diu del seu patir: "Malalt d'un mal d'amor creixent…" […]

En una mena de dietari d'un amor boig, en cinc parts a penes separades (encara l'exemple de l'il·lustre antecessor?): Per tu, Primer, Flocs de neguit, Oasi, De tu a tu , el captiu diu el seu Via crucis, pam a pam, per petites unitats formals d'un poema o dos, rarament tres, d'un metre més aviat breu: versos de vuit síl·labes i de dues alternats. De la jaculatòria d'un vers a l'estrofa de tretze o quinze versos, sovint en moviment creixent, Dallerès descabdella el seu plany consentit. L'"esclau seré d'un mos d'amor", incita la parella a recordar com llur enamorament fundà un nou ordre i escombrà els antics valors. Els múltiples neguits i maldecaps que li toca al poeta viure per culpa d'estimar ("el cor malalt d'un mal d'amor creixent") no el decanten a cap revolta. Víctima lúcida del "cant de la sirena", accepta el "bes a la xarxa d'un esbarzer puat".

(Miquela Valls: Andorra cap a la literatura. Andorra la Vella: Maià, 1992)
 

* * *
 

[…] La poesia, a hores d'ara, penso jo que difícilment pot ser optimista, a no ser que sigui ingènua fins a extrems desesperants, o que es desentengui estúpidament del món en què ha estat escrita i de les persones que l'habiten. Per això la teva reflexió i aquest desig de trobar aquesta illalba enmig de l'oceà, m'ha colpit i, com et deia, a estones m'ha subjugat. Amb uns altres paràmetres, tant de pensament com mètrics, la poca poesia que jo escric va més o menys en aquesta direcció; potser per això l'he sentida molt pròxima.

(Miquel Martí i Pol: Pròleg de Illalba. Andorra la Vella: Maià, 1995)
 

* * *
 

Hem dit que Frontera endins era un viatge.

En altres obres de l'autor, Illalba per exemple, aquest tema ja era ben present, odissea homèrica, terra anhelada d'un Ulisses que vol i dol retrobar la seva illa, l'illa on va despuntar l’alba de la seva vida: "Illalba". Ulisses, viatger: frontera enfora...

La ruta que l'escriptor ens proposa aquí sembla diferent i fins i tot oposada: frontera endins.

Singularment, en Josep Enric Dallerès ens conta el que passà aquí, frontera endins, mentre els monstres exteriors, els ciclops de la guerra s'engolien els homes, al nord, durant els combats dels anys 14 a 18, o més tard, al sud amb la guerra civil espanyola. Ens conta una Andorra gairebé oblidada, que veia marxar els seus fills per poder viure millor, tots aquells que no varen tornar... Però també una Andorra que acollí més tard, els vençuts d'un ideal marcit per la violència.

Andorra rebutjada, Andorra desitjada... Itaca.

I la Manela?

La Manela és alhora actriu i testimoni dels esdeveniments. Josep Enric Dallerès és narrador però són els ulls de la Manela els que veuen, són les idees, els sentiments de la Manela que ens commouen, són les mans de la Manela que fan i desfan.

Manela, singular Penèlope que no espera solament asseguda la tornada de tots aquells que varen marxar, però que teixeix lentament, primer amb timidesa i més tard amb força, la teranyina familiar, així com la mortalla d'una Andorra de privilegis i usos injustos que vol veure desaparèixer.

(Dúnia Ambatlle: Presentació de Frontera endins, 19 de setembre del 2007, a Encamp (Andorra))
 

* * *

 

Frontera endins és un llibre —després assajaré de qualificar-lo com a gènere literari—, materialment esplendorós. Me l'he empassat amb delit. I no pas perquè estigui a nivell dels anomenats "best sellers", gràcies a Déu. És una narració aparentment senzilla i lineal, la qual cosa no és així: és complexa, plena de suggeriments. Dóna la impressió que s'ha guardat coses, la qual cosa em sembla d'un afermat mestratge pel fet que el lector pot acabar, rumiar, refer situacions i personatges i, potser, somiar-los.

Però, sobretot, és una narració veraç, plena d'autenticitat i versemblant. No fotocopia, sinó que crea i recrea, l'autor. Tampoc es tracta d'un llibre autobiogràfic "stricto sensu", però de segur que, fins i tot sense conèixer l'autor, hom endevina que hi han pells d'ell mateix. Pells assumides i recreades pels rellotges del sol i de la lluna.

És un fresc de l'Andorra del segle XX, dins de la millor narrativa catalana des de Víctor Català —excel·lent "Solitud"— a la més autèntica Rodoreda de "Mirall Trencat". I no exagero, en absolut. Personatges entranyables des del "pal de paller", la Manela, passant per l'Antoni, el Miquel... És una narració —llarg conte— absolutament neta, polida, suggeridora de personatges acabats, altres menys, potser difosos, com si romanguessin en actitud d'espera, i ple d'una atmosfera directa i alhora distanciada. És un llibre tendre, no tou, la qual cosa no té res a veure.

És una narració amarada de poesia, dins d'una esplèndida sintaxi creadora. Frase curta, trencada a voltes, dins d'una estructura clàssica. Descriu l’espai i el temps, com només ho fan els poetes quan s'endinsen en la prosa.

Llegint-la, m'ha vingut al cap una gran narració de Salvador Espriu, el poeta, quan escrigué "Tereseta que baixava les escaletes".

El mon de Fronteres endins és una cosmogonia de vida i de mort, i/o a l'inrevés. Està fet d'espais on creix la vida, i els seus ensurts, també, hi tenen cabuda.

(Antoni Morell: Diari d'Andorra, diumenge 30 de setembre del 2007)