I va esser aquella nit clara de tardor. Era de lluna plena marinera i solitària, sense cap núvol ni boira que l'entenebrís, la nit. Semblava que les estrelles, desenfeinades bubotes de la foscor, es treien els ulls, iŀluminant amb més nitidesa, per fitar-nos d'aprop i per esser testimonis no convidats d'una cerimònia privada. Era el dia de les verges quan decidírem fer-ho, en aquell paratge mariner on la remor estrident de les ones, que s'esbardellaven amb totes les forces contra les roques, es barrejava amb el so dels llunyans picarols, tot formant una simfonia hiperbòlica com a música de fons. Ho férem sense cap prejudici ni remordiment, mentre els nostres pares menjaven bunyols greixosos arrebossats de sucre i els joves cantaven velles serenates pel carrer. Tu saps bé que no fou un acte gratuït, fruit de l'atzar, ni una tombada de cap. Contràriament, pens –i crec que tu també ho penses– que fou l'acte més sofisticat de la nostra aventura.

No em penediré mai d'aquest capítol que rutllàrem plegats, ni d'haver començat a debanar la troca al revés. No vull, tampoc, cercar-li un sentit que ho expliqui tot. Per què? Quina funció té cercar un per què a tot? Seria inútil, tanmateix sempre adequam les nostres respostes a la nostra realitat i d'acord amb els nostres principis. Per això vull recordar la nostra història sense posar massa esment en esbrinar el sentit de cada fet, de cada paraula: només vull esbravar-me damunt el paper i gaudir de rebolcar-me dins les innocents aventures del passat.

Encara ara record com vengueres a mi, astorada, recelosa, tremolant com una fulla de poll. La teva carrera anguniosa davant l'agent d'ordre et dugué a refugiar-te dins la nostra cotxeria. Trobares la porta oberta i la tancares d'un cop sec, com si res no et fos estrany. Jo, que estava netejant el cotxe, em vaig espantar. Ara pens que tingueres sort de trobar-m'hi dedins en comptes del meu pare, supòs que ell t'hagués tret defora cridant «comunistes, rojos, ganduls, garrot us donaria jo!». Però trobares les portes del cel obertes de pinte en ample i un sant Pere generós que correspongué a la teva escarrufadora abraçada. Quan el teu cor hagué recobrat el ritme normal, vaig acaronar-te tendrament els cabells i vaig eixugar-te les tènues llàgrimes. Després parlàrem.

(Inici de “Les orenetes encara porten espines” dins Certamen literari de Castellitx. Obres premiades 1968/1995. Algaida: Ajuntament d’Algaida, 1995)