Crehuet després d’estrenar, a la fi de l’any 1931, La segona joventut, va desaparèixer dels nostres escenaris comercials. Tanmateix això no ens ha de sorprendre, sabent com sabem que Pompeu era capaç de passar llargues temporades en un silenci més o menys expectant (la dècada dels anys deu, per exemple), especialment quan els vents no bufaven al seu favor. I a partir del gener de 1932 Pompeu es topà amb uns vents força desfavorables: el dia 10 d’aquell mes, el Teatre Novetats (on estava instal·lada l’empresa Canals de Teatre Català) tancava les portes, i Crehuet, i els autors que com ell integraven la nòmina de Canals, es trobaren, de cop i volta, sense empresari que els escrivís cartes oferint-los els seus locals per a representar les seves comèdies. És clar que el Teatre Novetats no suposava més que una part dels locals que en aquella època conreaven el teatre català, però tal vegada suposava la part més important, sobretot per als dramaturgs que, com Crehuet, ja havien complert els cinquanta anys i no estaven en disposició de constituir un nou Sindicat d’Autors Dramàtics, com el que es creà l’any 1912, ni tampoc d’anar oferint les seves obres a aquesta o a aquella empresa.

Pompeu, però, no es desvinculà totalment del teatre: malgrat tot, ell continuava essent un home de molts oficis o, almenys, de dos oficis: el matí treballava a la Generalitat, i a la tarda, al despatx del seu germà Eladi (al carrer Cucurulla), on tenia temps sobrat per escriure les seves comèdies. D’aquests anys són, per exemple, les seves activitats relacionades amb el teatre d’aficionats (fou membre destacat de la Federació Catalana de Teatre Amateur, de la qual era president Lluís Masriera), impulsant i dirigint diverses representacions d’autors catalans. I durant aquests anys va escriure dues obres més per al teatre: un drama intens, Estàtua de sal, que es publicà a la col·lecció El nostre teatre el 15 de gener de 1936 i que mai no ha estat estrenat comercialment (sembla que Pompeu es va adonar que el seu argument tenia algunes coincidències amb el de Yerma, de García Lorca, i va preferir ajornar-ne la possible estrena), i una comèdia d’inspiració pirandel·liana: Vida d’amor d’un home, que ni tan sols ha estat publicada.

(Eladi Crehuet Serra: Una Barcelona de conte. Biografia del dramaturg Pompeu Crehuet. Lleida: Pagès Editors, 2016, p. 250-251)

* * *

Pompeu Crehuet havia obtingut un èxit d’estima el 1904 amb l'estrena de La morta; heus ací un quadre dramàtic que va pujar a l’escenari amb Enric Borràs i Maria Morera, i que al cap de cinc anys ja assolia la quarta edició en ésser inclòs a la «Biblioteca de Tots Colors». La morta recull les tintes més tràgiques i recargolades del Modernisme rural, on una munió d’éssers tarats ens mostren l'ànima de l'home com un pou d'on poden emergir tota classe de fetors. Els Drames rurals de Víctor Català i Els sots feréstecs de Raimon CaseIlas són les punxes culminants d’aquest vessant del Modernisme. La morta, comparada amb les obres de Català i de Casellas, se'ns presenta a una certa distància, i si no conté totes llurs qualitats sí que podríem dir que conté bona part de llurs característiques: mort sobtada de la mestressa de la casa, retorn del cementiri, unes gotes de luxúria, fill amb trets inequívocs d’imbecil·litat... Pompeu Crehuet fou un escriptor perennement lligat a aquesta seva primera obra. Anys a venir, cada cop que estrenava una comèdia fada d'ambient refinat i burgès, hom l'al·ludia tot anomenant-lo «l’autor de La morta». Car hi ha obres que imprimeixen caràcter; o escriptors que aigualeixen successivament llurs supòsits i no acaben de donar-nos allò que havíem entrevist, ja sigui per timidesa o, senzillament, per incapacitat creadora. (…)

A La família Rocamora les qüestions són abordades més a peu pla. Pompeu Crehuet hi conserva encara una alenada modernista, una enyorança evident pel paper que el poeta s’arrogà uns anys abans, però ell en tant que dramaturg ja comença d'emmotllar-se als postulats de la "pièce bien faite", de la comèdia burgesa. Si la temàtica i el desenllaç de l'obra encara tenen un to reivindicatiu, la dramatúrgia ja anuncia les formes convencionals de la dècada següent, unes formes que trobaran un moment d’equilibri en les millors obres de Carles Soldevila (dues de les quals, Bola de neu i Mecenas, incidiran novament en el paper de l’artista dins la societat). Així, La família Rocamora se’ns apareix equidistant, dins l’opus de Crehuet, tant de les exageracions morboses de La morta com dels tirabuixons melodramàtics que adornen les seves obres posteriors d'antuvi plantejades com entretingudes i intranscendents: El fill de la por (1920), sota l'aparença d’una posició comprensiva i liberal, estableix la prioritat d’una moral absolutament conservadora i estricta; Palmes i llorers (1922), un intent no gens clarificador d’exposar els problemes del teatre català coetani. Etcètera.

(Xavier Fàbregas: “Crehuet, Russinyol i la dissolució del modernisme”, Serra d’Or (Barcelona), núm. 262-263, 1981, p. 81-83)

* * *

Aquest equilibri en els caràcters, aquest retratar els personatges fills exactes del medi en que han viscut y obrant en conseqüència, conseqüència originadora de conflictes, sense que l'autor n'acentuhi cap desmesuradament deixantse dur per la simpatia u odi que senti desde el seu punt de vista; sino limitantse més aviat a fer caminar el drama com una fatalitat irremeyable deixant que la transcendència resulti del cas dolorós en si, no del partit prés ni de la prèdica feta, es l'art del teatre modern. Per això es en Crehuet un autor equilibrat y modern, que s’ha guanyat y conservarà un públich refinat, y ajudarà, potser més que ningú, a aixecar de nivell el gust general y a fer un dia definitivament literari y artístich el teatre català. Vol dir això que La Família Rocamora no tingui cap defecte? 

El dia de la estrena el públich va aplaudir fortament, ab tota admiració, els tres primers actes y en el quart va perdre una mica d'entussiasme degut a dos o tres punts en que's desenfocava una mica l'acte, desenfocament de construcció y als ulls d'alguns pochs d'interpretació.

(“La Família Rocamora, drama en quatre jornades de Pompeu Crehuet". Barcelona: De tots colors, num. 29, gener de 1909, p. 66-70)