"La clau de l'èxit de les Horacianes rau, segons Rubió, en el seu caràcter patriòtic i docent, un caràcter patriòtic i docent que Costa i Llobera entronca amb la tradició clàssica. Però molt possiblement, tal com ha notat Josep M. Llompart, un dels aspectes més vigents de la poesia de Costa sigui el lingüístic, amb un domini total de l'idioma i de la forma poètica. El conjunt respira elegància, bellesa i reserva i d'aquesta manera Costa aconsegueix enaltir la llengua catalana, perquè segons apunta: "ma pàtria / filla és de Roma". La missió de Costa poeta és, en definitiva, la d'un retorn a unes arrels que dignifiquen, a una cultura determinada que cenyeix "la blava mar de Sirenes".

(Carme Arnau. "Introducció biogràfica a Horacianes i altres poemes de Miquel Costa i Llobera". Barcelona: Edicions 62 i "La Caixa", 1982, p. 8 i 9)
 

* * *
 

"Costa va aclimatar formes novelles a la mètrica catalana a Horacianes i a Visions de Palestina, la qual cosa prova el seu esperit obert a aquelles innovacions que segons l'autor respecten la llei natural que regeix eternament la poesia.

En el fons d'aquestes paraules, hi ha una defensa aferrissada de la senzillesa artística. Per senzillesa entén la necessitat de reflectir la veritat en l'obra de l'art i excloure'n tot el que és innecessari. Davant la profusió d'elements ornamentals i barrocs, en els quals es complaïa tant l'estètica modernista, Costa reclama la senzillesa com a cànon del bon gust. En aquest sentit, només admet aquells ornaments que són naturals i propis de l'obra d’art, car considera que l'excés d'elements decoratius deformen la realitat."

"Però en realitat, l'Escola Mallorquina sorgeix com a conseqüència de la mitificació dels dos grans lírics, Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover, que esdevingueren dos mestres sense parió per a tot un grup de poetes que seguiren fidelment les seves pautes poètiques. La poesia de l'Escola Mallorquina s'inscriu cronològicament dins l'àmbit del Noucentisme, com a antítesi dialèctica del Modernisme."

(Maria Antònia Perelló i Femenia. "Introducció a La veu de l'inefable. Antologia poètica de Miquel Costa i Llobera". Barcelona: La Magrana, 1999, p. 28, 29 i 33)
 

* * *
 

"Malgrat tot, el seu primer llibre, Poesies (1885), és d'una maduresa i seguretat poètica sorprenents. I d'una coherència considerable, atès el fet que hi recull la producció de quasi una dotzena d'anys" […] "És evident, però, que, malgrat la senzillesa i la facilitat aparents, és el registre culte el que hi domina. Un llenguatge més aviat llibresc, però fixat, precís, madur i d'una gran efectivitat. És la gran aportació de Costa a la poesia catalana: assenyala un camí que trobarà en Carner i el seu grup la seva canalització."

(Jordi Castellanos. "L'Escola Mallorquina", dins Història de la Literatura Catalana de Riquer/ Comas/ Molas. Barcelona: Ariel, 1986, Vol.8, Capítol VI, p. 332 i 336)
 

* * *
 

"El paisatge que dibuixa el poeta és real, cenyit a la geografia de Mallorca, sobretot de Pollença i de Formentor, al cap i a la fi esdevé un paisatge literari, transcendit a la categoria universal, com a símbol de la Mediterrània. És un paisatge que reflecteix l'ahnel d'infinit i el desig d'enlairar-se i acostar-se a Déu en una actitud beatífica. Costa i Llobera, a través de la poesia, assolirà el seu ideal de vida elevada, arrelada "dins l'altura", per defugir la insatisfacció de la vida quotidiana, tan característica dels romàntics i de Baudelaire."

(AA.VV. Nou diccionari 62 de la Literatura Catalana. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 190)
 

* * *
 

"La poesia de Costa i Llobera, xopa de reminiscències mediterrànies en el sentit que hem exposat, és ordenada, serena i formalment perfecta. Sense ignorar el perill que comportava, va adaptar al català, entre altres, les estrofes sàfiques (una forma mètrica llatina molt emprada pels lírics grecoromans) i va escriure composicions de gran bellesa, seguint la "docta lira" d’Horaci, un dels poetes que més va admirar i a qui va dedicar una de les seves obres més conegudes, la titulada precisament Horacianes."

(Ramon Sargatal i Susanna Canal. Diccionari d’Escriptors en Llengua Catalana. Barcelona: Edicions 62, 1998, p. 69)