—¿Com veu el moment actual de la crítica literària catalana?
—Una de les conclusions a la qual vam arribar en les converses del II Encontre d'Escriptors a València és que hi havia més crítica que mai, però, lamentablement, aquesta crítica no era d'una qualitat gaire elevada. El problema és que hi ha pocs crítics que faci molts anys que s'hi dediquin. Als crítics joves se'ls nota que no hi ha una trajectòria i, per tant, quan analitzen una bora, ho fan per separat, sense tenir una visió en conjunt de l'evolució de l'escriptor. Trobo que, de vegades, molta crítica feta pels joves és immadura, però, és clar, aquest també és un problema que el pas del temps haurà de curar, sobretot si hi ha persistència. Jo crec que el crític, com el novel·lista o el poeta, es fa a mesura que va creixent, que va escrivint i que va reflexionant sobre la literatura de la qual escriu i de la qual opina.

—¿La crítica és per als joves una manera de donar-se a conèixer?
—Sí, i jo, sense voler ferir ningú, recordo que Sergi Pàmies va començar també fent crítica a EL TEMPS, o el mateix Lluís Anton Baulenas, o Màrius Serra... Sovint van combinar l'exercici de la crítica amb la creació literària i, em sembla, això es pot fer perfectament: un poeta tan important com Francesc Parcerisas també és crític de fa molts anys. Jo demanaria, des de la meva perspectiva, que els que són autors i crítics a la vegada en fossin conscients i que s'adonessin que la crítica potser no és el camí més adequat perquè un autor surti a la vida literària.

—A més, vostè és un dels màxims especialistes en la figura de Jacint Verdaguer, amb dos llibres publicats, Jacint Verdaguer, història, crítica i poesia i Antologia, a banda d'infinitat d'articles. ¿Quin és l'estat actual del coneixement d'aquest escriptor, punt de referència inexcusable?
—Si haguéssim de parlar de Verdaguer, potser valdria la pena que l'entrevista només fos sobre ell. Verdaguer és el gran clàssic de la literatura del segle XIX, és el salvador de la llengua, i és l'home que dóna un prestigi universal tant a la nostra llengua com a la nostra literatura. Fa al segle XIX una funció similar a la que fa Ramon Llull a la llunyana Edat Mitjana. ¿Què passa? Potser per motius de la seva tragèdia, Verdaguer és, encara un personatge més llegendari que no pas real. No hi ha tampoc una edició completa crítica de la seva obra i ara una colla de verdagueristes estem intentant editar la seva obra crítica. Està a punt de sortir l'edició crítica de Pàtria, que la fa Ramon Pinyol i Torrens i jo m'ocupo del poema "San Francesc", que a la vegada serà la meva tesi doctoral.

—Vostè és també secretari general del Centre Català del PEN Club. ¿Hi ha una idea clara sobre aquest organisme internacional?
—Em penso que no. Actualment, el PEN Club és l'única organització internacional d'escriptors i és un organisme B de la Unesco amb moltes possibilitats de ser un organisme A. Va ser creat a començament dels anys 20 per una escriptora anglesa, Clara Dawson, i la particularitat del Centre Català del PEN és que just des dels primers anys la literatura catalana va crear el seu propi PEN, demostrant una voluntat europea i internacionalista que em sembla molt lloable. El Centre Català del PEN és el segon o el tercer Centre, possiblement el segon amb el PEN francès.

—¿Quins són els seus orígens?
—El van fundar Josep Maria López Picó i Carles Riba, que esdevé el primer president, i llavors tenen una època de florida fins l'any 36. Justament a Barcelona, durant l'any 35 hi ha un primer Congrés Internacional del PEN. [···]

—¿I l'apartat de traductors?
—Es tracta de fomentar el coneixement entre les distintes literatures, tot establint el màxim de contactes i lligams, sobretot entre aquelles literatures maleïdes, d'àmbit restringit, i que tenen menys possibilitats que altres de ser traduïdes. [···]

—¿Què pot significar la celebració del 57 Congrés del PEN Club a Barcelona?
—Em sembla que la clau de tot plegat és que la literatura catalana té una vocació europea i universal, que potser no som tan endogàmics com alguns creuen i que hi ha una vocació per sortir fora, per donar a conèixer a les plataformes internacionals la realitat de la literatura i de la cultura catalana. Per tant, Barcelona serà de les poques ciutats del món que, durant aquests darrers cinquanta anys, ha estat protagonista tres vegades d'una trobada internacional d'escriptors del PEN Club. Que jo sàpiga, això només es dóna a París i, no ho recordo bé, potser a Nova York. Jo diria que és una gran possibilitat per a la literatura catalana, no només pel que significa d'aparador, vindran 500 escriptors de tot el món, sinó també perquè potser és el moment per a demostrar que som una cultura i una literatura que camina per un camí de normalitat.

(Xulio Ricardo Trigo: "No som tan endogàmics com creuen", El Temps (València), 28 de maig del 1990, p. 90-91)

* * *

—-En què consisteix el projecte editorial sobre Jacint Verdaguer titulat Totes les obres?
—Es tracta d'un projecte de tres anys de durada. Aquest desembre ha sortit el primer volum, dedicat a la prosa; l'any vinent, entre finals d'octubre i començaments de novembre, s'editarà el segon volum, que inclou tots els poemes llargs de Verdaguer i el seu teatre; i el 2004, la resta de la seva poesia.

—Quin és el públic lector ideal de Totes les obres?
—L'objectiu de la nostra edició és fer que l'obra de Verdaguer sigui el màxim llegible possible. Per això donem els seus textos amb ortografia normalitzada però respectant-los. Si es compara l'original (escrit amb ortografia vuitcentista) amb el text que proposem, es veurà que la música és la mateixa. Només li hem posat, a sobre, l'ortografia fabriana. És a dir, n'hem normalitzat l'ortografia a partir d'un criteri de fidelitat fonètica al text de Verdaguer.

—La Societat Verdaguer ja està actualment en procés d'editar les Obres Completes de Verdaguer des de l'editorial Eumo. Què aporta de diferent el projecte Totes les obres respecte a aquesta proposta?
—Les obres que va publicant Eumo també és dirigeixen a un públic ampli, però donades les característiques de l'edició, el seu públic lector és més erudit. Les seves obres van acompanyades d'estudis introductoris i de moltes notes a peu de pàgina, mentre que la nostra proposta dóna el text de Verdaguer pràcticament despullat, sense gairebé cap acompanyament.

[…]

—Quina és la funció dels nombrosos apèndixs dels seus volums?
—També hi incloem textos periodístics que Verdaguer sí que va publicar en vida, però que no va recollir en forma de volum. Per exemple, a l'apèndix del llibre Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, hem inclòs cinc dels textos que Verdaguer va publicar durant tot un any a "La Veu del Montserrat" i a la "Il·lustració Catalana", però que després no va incloure en el volum que va editar per aplegar-los.

—Al pròleg del primer volum de Totes les obres hi expliquen que en tot moment han intentat mantenir "el respecte per l'autor, pel text i pel lector". A què els compromet aquesta declaració de principis?
—Parlem de respecte per l'autor perquè només incloem en el cos del llibre aquells textos dels quals Verdaguer va controlar l'edició, mentre que la resta, els oferim a l'apèndix corresponent. El respecte pel text indica que hem estat al màxim d'escrupolosos a l'hora d'oferir la darrera edició que Verdaguer va donar de les seves obres. Finalment, el respecte pel lector implica que hem intentat fer Verdaguer al màxim llegidor possible, sempre donant el text que l'autor va deixar escrit i només canviant el mínimament necessari per normalitzar-lo ortogràficament.

—Aquest respecte els porta a fer fins i tot un apèndix global de tot el volum de prosa...
—A més dels apèndixs a cadascun dels llibres en què hem dividit el volum de prosa, incloem un annex amb dos llibres més: Folklore i Records d'infantesa. El primer és un projecte que havia estat organitzat per Verdaguer de manera molt sumària i fou publicat, pòstumament, l'any 1907 per "L'Avenç". Records d'infantesa recull una sèrie de manuscrits que Josep Maria de Casacoberta, un dels grans estudiosos de Jacint Verdaguer, ja va publicar l'any 1958. Són una sèrie de textos autobiogràfics, amb les primeres provatures en prosa de joventut d'un Verdaguer entre els 20 i els 25 anys.

—Quina és l'aportació del projecte Totes les obres a l'Any Verdaguer?
—La nostra edició posa a l'abast del lector no erudit l'obra d'un dels autors clàssics de la literatura catalana. A l'espera que Eumo acabi de publicar les Obres Completes de Verdaguer, trobàvem a faltar en el mercat català la publicació del conjunt de la seva obra. I més quan, des de la meva perspectiva, Verdaguer forma part dels quatre noms fonamentals de la literatura catalana des dels seus inicis fins al segle XIX, al costat de Ramon Llull, Ausiàs March i Joanot Martorell. No sé si coincidiré totalment amb el professor Joaquim Molas...

—¿Creuen que el seu projecte pot interessar a un públic lector ampli o a un nombre més aviat reduït de lletraferits?
—Verdaguer és un clàssic i com a tal existeix tot un gruix de lectors interessats a llegir-lo. A Proa fa un parell d'anys vam arriscar-nos a fer una nova traducció de la Divina Comèdia de Dante. Doncs va resultar ser un gran èxit editorial, i ja se n'han fet tres edicions.

—Després de no quedar satisfet de les seves primeres temptatives en prosa, el mateix Verdaguer l'abandona durant més d'una dècada. ¿Vostès opinen que aconsegueix la mateixa qualitat literària en la seva prosa que en la seva obra poètica?
—Josep Pla ja va afirmar que a Dietari d'un pelegrí a Terra Santa hi trobava la millor prosa que s'havia escrit en català durant el segle XIX. En la seva prosa, Verdaguer demostra un domini de la llengua i dels mecanismes de l'escriptura realment envejables. Alguns textos estan més ben redactats que altres, però en la majoria hi trobem una prosa molt elaborada i fluida. La figura de Verdaguer que es desprèn del nostre primer volum és diferent de la que habitualment estem acostumats: el Verdaguer prosista capellaneja poc, se'ns mostra com a excursionista, com un escriptor que a En defensa pròpia lluita per demostrar la seva innocència, com un home que domina l'art d'escriure cartes...

—¿Són del parer que calia organitzar un Any Verdaguer?
— Jo estic convençut que entre tots, durant l'any 2002 s'ha aconseguit retornar en Verdaguer al lloc que es mereixia. La societat catalana hi ha respost molt bé: n'és una prova que tots els llibres que s'editen sobre Verdaguer funcionen des d'un punt de vista comercial. A més, els actes que s'organitzen en el marc de l'Any Verdaguer són un èxit tant de públic com de premsa. Es palpa en àmbits molt diferents una voluntat de redimir una figura tan important com la de Mossèn Cinto.

—El Verdaguer periodista ocupa bona part del seu volum sobre la prosa. Què inclouen en aquest apartat?
—Verdaguer creia en el poder de la premsa, fins al punt que quan es veu contra les cordes, s'adreça a la bona gent de Barcelona a través d'aquest mitjà de comunicació. A més, ell és el cofundador, juntament amb el seu amic Jaume Collell, d'una de les revistes importants del segle XIX català, "La Veu de Montserrat", concebuda per donar sortida a un model moral, religiós i social.

—¿Amb Totes les obres tenien la intenció de fixar un text definitiu dels escrits de Jacint Verdaguer?
—És l'autor qui fixa el text, ningú més.

—¿Creuen que encara es pot descobrir obra inèdita de Verdaguer sense publicar?
—Només cal dir que mentre estàvem corregint les darreres galerades del llibre, en un congrés a Vic de la Societat Verdaguer un estudiós txec va presentar cartes de l'escriptor que fins ara eren desconegudes.

(Lourdes Domínguez: "Joaquim Molas i Isidor Cònsul: "La prosa de Verdaguer ens mostra un autor modern"", Avui (Barcelona), 12 de desembre del 2002)

* * *

—Ha tingut la immensa sort de poder viure de la literatura des de totes les perspectives. Com molta altra gent que es dedica a la literatura, va començar en el camp de l'ensenyament. El seu objectiu era arribar a ser professor d'universitat, però fa 10 anys li van fer l'oferta de dirigir l'editorial Proa. Com li ofereixen la feina d'editor?
—Senzillament, em van trucar. Durant aquest temps havia treballat com a editor extern a l'editorial La Magrana i vaig crear la col·lecció L'Esparver. Combinava les dues feines juntament amb experiències universitàries. Tinc quadrimestres a la Universitat de Barcelona, a la Universitat de Vic, i a la UdL. I tot d'una, l'editorial L'Enciclopèdia em va trucar per oferir-me el lloc. Llavors portava prou anys com per demanar una excedència, podia permetre'm deixar-ho perquè, a més, suposava un repte, doncs fins ara havia vist els llibres des de la perspectiva del lector, com a crític literari (al diari Avui, a Serra d'Or). Tot plegat, vaig acceptar pensant que potser no me'n sortiria, però finalment me'n surto (rialles).

—Com es veu el món des de la posició d'escriptor enfront a la de crític literari?
—D'escriptor n'he estat sempre sense saber-ho. Fer crítica literària és escriure. Sempre dic que he après d'escriptor fent pàgines de crítica per Serra d'Or i l'Avui, aprenent l'art de la síntesi i fent-te entenedor. El món de la crítica, en aquells anys que m'envoltaven, era una crítica críptica, és a dir, l'entenien els crítics mateixos però ningú més, i des de bon començament el que tenia molt clar era que se m'entengués i, per tant, defensava la crítica com una creació. Enmig de tot això vaig publicar uns quants llibres d’estudis literaris, sempre amb la figura de Verdaguer, però també vaig publicar Llegir i escriure: papers de crítica literària, l'any 1995, on hi ha una peça inicial on parlo del crític com a creador.

—Com neix Tractat de geografia?
—En paral·lel a tot això, entre 1986 i 1998 era el Secretari del Centre Català del PEN (PEN Català ha estat una plataforma per a la projecció internacional de la literatura i dels escriptors i escriptores dels territoris de parla catalana. PEN és un anagrama de poesia, assagistes i narradors que va sorgir arrel de la primera Guerra Mundial). Dins aquesta associació altruista vaig portar la temàtica dels drets lingüístics, creant un comitè que presidia sent una autoritat dins l'organigrama del PEN internacional, assistint un cop a l'any a un congrés, i que em va permetre viatjar moltíssim. Des d'Austràlia fins a la guerra dels Balcans, des de Rússia fins a Mèxic, Canadà, Corea, etc. (part d'aquestes experiències les recull a Tractat de Geografia). Viatges molt interessants, fins al punt que un dia vaig notar que em sorgia prendre notes, i vaig publicar a La Magrana un primer llibre de proses de dietari, Cinc estacions, un dietari, amb molt bona acollida crítica. I així és com arribo a L'Enciclopèdia, havent publicat una sèrie de llibres. I em plantejo deixar la crítica, tan empipadora, i dedicar-me més a escriure com a fet creatiu. I és quan em truquen de l'editorial. La feina d'escriure la vaig continuar fent els estius, els caps de setmana, posant ordre a totes les notes i idees. I m'adono que tenia molt material, i l'estiu de 2007, en una casa que tinc al Pallars Jussà, em dedico a catalogar. Quan acabo, deixo el meu treball a un parell d'amics i un em comenta que era massa llarg i l'altre que era una segona part del Cinc estacions, perquè està ordenat en el temps, i a les vacances de Nadal vaig substituir el temps per l'espai, reduint 100 pàgines que potser es podran aprofitar per un altre llibre. I això és el Tractat de geografia.

—El sentit de geografia és dual?
—És la meva geografia personal, interior, que té dos mons. El món més personal conté tres escenaris geogràfics: Bellpuig de la meva infantesa; Cervera, el poble de la meva dona, l'adolescència; i el món de les muntanyes. Sóc molt muntanyenc, el meu pare ve de la Ribagorça. Si això era el petit país, seguint un vers de Salvador Espriu, ara faltava 'cor meu, al món' a partir d'un vers de Jordi Sarsanedas, i a partir d'aquest últim vers vaig ordenar els textos donant-los una visió moral de la vida. Et posaré un exemple: quan tenia entre 18 i 25 anys, si no erets comunista no erets res. El maig del 1968, jo tenia 20 anys, i l'aspiració al trencament, a canviar el món. Llavors passen els anys i en un dels viatges del PEN em trobo a la plaça Roja de Moscou veient la pobresa i et preguntes què nassos s'ha fet d’aquell somni, i en una frase del Sabina, molt lúcida, és defineix bastant bé: "Lo que iba a ser y la mierda que ha sido". O el viatge a Mèxic, on hi va haver la matança a la plaça de les Tres Cultures, recordar-ho, després agafar figures meves, emblemàtiques del món de l'art, com Pushkin en el cas de San Petersburg, la Frida Kalho en el cas de Mèxic, i llavors intentar fer-me la meva síntesi, la meva visió que dóna aquesta visió del món, que jo trobo que és una visió moral per part meva, vinculat com estava a l'associació del PEN.

—S'ha dit que tenia una necessitat d'explicar i explicar-se el món.
—Sí, perquè l'única manera d’explicar és escrivint, i escrivint per tu. Jo no volia fer un tractat de filosofia, volia parlar de viatges. Hi ha un capítol que parla d’un canvi polític a Rússia, però de pas explico una mica com és la ciutat: estudiants borratxos en una festa de final de curs, al davant de la figura de Lenin, les limoussines de la màfia, la gana que pateixen… però també hi ha molt de literatura, perquè jo visc de la literatura a un nivell espiritual. Intento que hi hagi literatura i reflexió moral.

—Com arriba un nen de Bellpuig a ser editor de Proa?
—Hi havia un mestre a Bellpuig, a l'època que jo tenia 7 o 8 anys, que va veure que era un nen despert i no va parar d’insistir en què continués fins que vaig començar el batxillerat, que en aquells anys et pots imaginar el dur que era, ja que ho estudiàvem tot de memòria, fins i tot les matemàtiques, física i química, i ens examinàvem en un sol dia de totes les assignatures a l'institut Màrius Torres, a Lleida, l'únic de tota la comarca. Malgrat tot això, vaig entrar a batxillerat, i a tercer curs vaig topar amb la química i demés i no em sortia, no ho entenia. Vaig estar a punt de plegar, i el meu pare em va donar un parell de 'mastegots' i el vaig acabar, tenint la sort després de poder entrar a Magisteri. Per tant, a casa érem pobres però humils, i va ser una mica tot, per casualitat, per tossuderia del meu pare i, sobre tot, per la intuïció del mestre. A l'edat a la que vaig pensar en deixar-ho perquè es feia molt dur era molt fàcil guanyar-te la vida treballant a la fruita, o com a manobre; en canvi, jo vaig seguir estudiant i després treballant durant dos anys en unes oficines de Bellpuig, i amb el batxillerat fet podia aspirar a entrar en un banc, com "la Caixa", però em vaig assabentar que aquell era l'últim any que podia entrar a Magisteri amb quart de batxillerat, i el meu pare va dir "endavant", però que econòmicament no em podia ajudar, i vaig demanar una beca. El canvi en el nivell d'estudis va ser molt satisfactori, tant que vaig acabar la carrera amb el premi extraordinari com a número 1 de la promoció. I a partir d'aquell moment el món es va convertir en cultura, em vaig traslladar a Barcelona a continuar estudiant, compartint pis amb Jaume Barrull i amb Ramon Roureda. L'objectiu era tornar a Lleida en acabar d'estudiar preveient el canvi que ha fet. Però jo veia que on se m'oferien més oportunitats de futur era a Barcelona, i així va sorgir la crítica literària…

—Era un d'aquells nens que llegia tot allò que li queia a les mans?
—Sí. A casa no ens va faltar de res, però érem molt humils i ni pensar en comprar contes ni tebeos. Però jo era amic del fill del mestre i aquest tenia tots els contes del món. Vaig entrar al món de la lectura gràcies al Jabato i El Capitán Trueno, i després gràcies a les novel·les de l’'est de Marcial Lafuente Estefanía. L'hàbit de la lectura el vaig agafar durant aquells anys que vaig ser oficinista, mitjançant la lectura vaig entrar a Magisteri, i després el Magisteri em va obrir les portes al món.

—És el primer premi que rep?
—Sí, perquè no m’havia presentat mai. I és que hi ha un element important: com a editor no podia editar-ho des de Proa, per una qüestió moral, i per tant havia de buscar una editorial de qualitat com Empúries, que a més és del mateix grup, però no dient-li a l'editora "publica'm això que és molt bo", sinó que li vaig comentar que em presentaria al Premi Marian Vayreda i que si creia que no m’havia de presentar, doncs no ho feia, però les referències que va rebre eren molt bones. Fins i tot em convenia ser molt clar i molt net davant de tothom, perquè quedés constància de què no hi havia cap favoritisme.

—Amb tot el seu currículum, què li falta per fer a la vida?
— Ara simplement m’agradaria publicar un llibre cada dos o tres anys, llibres d’aquest tipus.

—Té algun projecte entre mans?
—Sí, sí. Jo tinc 60 anys i tinc la jubilació propera. En tinc ganes i, de fet, m'estic preparant. D'aquí dos anys sortirà un llibre de contes que ja el tinc acabat. Després vull fer una novel·la i vull escriure la biografia definitiva de Verdaguer.

—Com a editor de Proa, com està el panorama de la literatura catalana?
—El panorama te'l definiré amb el títol d'un llibre de memòries de Joan Triadú, que hem publicat nosaltres, que es diu Memòries d'un segle d'or, és a dir, el segle XX és el segle d'or de la literatura catalana. I, a més a més, de vèncer dues dificultats. La primera, que l’any 2009 fa 150 anys que la literatura catalana ha passat del zero a la normalitat, dit d’un altra manera, fa 150 anys va ser la primera convocatòria dels Jocs Florals de Barcelona amb una llengua no estructurada, no codificada, i 150 anys després l'èxit de Frankfort, el Cabré traduït a 14 o 15 llengües, a l'igual que Albert Sànchez Pinyol, la Maria Barbal, la Carme Riera, etc., i, entremig havent de patir el sotrac de la Guerra Civil espanyola començant un altra vegada des de zero l’any 1939. Per tant, la literatura catalana és un miracle de supervivència.

(Carol Juverías: "Isidor Cònsul: Un viatge literari cap a l’interior", La Mañana (Lleida), 4 de gener del 2009)