"Ni creadors frustrats ni mandarins. Davant del fracàs de massa projectes programàtics i perquè entenc que la reflexió del crític no pot avançar-se mai a la realitat del creador, em plau de defensar la crítica literària des de la humilitat, la simplicitat i la grandesa de l'ofici del lector. Crec, per això mateix, que un crític literari és fonamentalment un lector voraç i apassionat. El tipus que ha tingut la sort de creuar-se amb el verí de la lectura i es planteja una primera relació amb la literatura a partir de l'obvietat de llegir-la. Ara bé, passat aquest primer estadi que no es diferencia gens de la figura d'un lector convencional, el detall que singularitza la feina del crític és la necessitat d'opinar i de reflexionar sobre allò que ha llegit. I voldria defensar que l'impuls que impel·leix a la reflexió pública i a comentar sobre allò que s'ha llegit no es diferencia gaire dels neguits del poeta davant de la necessitat de fer un poema, o dels requisits interiors que mouen un narrador a explicar els contorns d'una història de ficció. I si la passió de llegir configura el primer estadi del procés, el conjunt s'arrodoneix amb la necessitat indefugible d'una reflexió posterior i la redacció dels comentaris que s'escaiguin. Crec que l'exercici de la crítica és un tot indestriable format per la fusió d'aquests dos elements, una globalitat que els conjumina i harmonitza com les cares d'una moneda o les parts del signe lingüístic: la passió de la lectura i la necessitat de reflexionar-hi. A banda, és clar, hi intervenen factors de coloraines culturals com poden ser els esforços de seguiment d'unes determinades literatures, els jocs d'interseccions artístiques i històriques, els models de llengua literària que s'ha pres l'opció de defensar i la particularitat de les flaques subjectives que hi vulgueu afegir. Són, però, elements complementaris, el farcit del pollastre o la manera de cuinar-lo.
Perquè és a partir de l'impuls que empeny a escriure després de llegir que es pot defensar la feina de la crítica com a treball de creació, la possibilitat d'un art que neix de la reflexió sobre el propi art. Els comentaris d'un llibre, l'anàlisi d'una determinada tendència, l'estudi d'una època literària no han de ser necessàriament espessos ni una llauna feixuga de pair. El crític pot esforçar-se a redactar un discurs ben construït, un paper que s'entengui, que no renunciï a la qualitat literària ni als detalls de dignitat d'una prosa formalment ben executada. Hi ha una metàfora musical que serveix per a explicar-ho amb convicció. Un crític literari ha de tenir la sensibilitat del músic que s'acosta a l'obra d'altri per interpretar-la. I pot fer-ho, si en sap, amb la pràctica i saviesa d'ofici que dignifica l'obra dels mestres."

(Del llibre Llegir i escriure. Papers de crítica literària. Barcelona: La Magrana, 1995, p. 10-11)

* * *

"Miquel Àngel Riera és un esguard afable, una imatge de bonhomia i cordialitat, un paradigma de discreció, un exemple d'elegància de l'esperit i un dels escriptors catalans d'aquest segle que ha raonat amb més coherència sobre la superioritat moral de l'acte d'escriure. El 1992, en una meditada reflexió sobre la pròpia experiència creativa, apuntava la fascinació que sempre ha sentit pel concepte "escriptor", fins al punt d'haver-li quedat instal·lat "dins el redol calent del sacramental". En el mateix paper argumentava la noblesa de l'ofici amb les connotacions d'essencialitat que segueixen: "I és que si es pot ser un mal metge sense deixar de ser metge, pintor mediocre sense deixar de ser pintor o pare desnaturalitzat sense deixar de ser pare, no s'és escriptor pel senzill fet d'escriure, s'és escriptor a partir de l'alta categoria dels resultats que hom obté escrivint. Tant és així, pens, que per a mi la paraula escriptor és l'únic substantiu del vocabulari que, de fet, funciona com a adjectiu, de tal manera que una expressió gramaticalment tan correcta com seria "bon escriptor" constitueix tota una tautologia. Si em diuen, d'algú, que és escriptor, no cal dir que és bo: si no ho fos, no seria escriptor. Tant la tenc assumida, aquesta manera de pensar, que des de sempre he sentit un pudor insuperable davant l'avinentesa de pronunciar la paraula escriptor referida a mi, perquè sé que han de ser criteris aliens i, sobretot, la perspectiva del temps, els que acabaran definint si verament o som o si, pel contrari, tot el que he fet no ha passat de ser una honesta, però intranscendent, tasca d'escriure llibres i publicar-los".
Una declaració de principis d'aital contundència té l'avantatge que deixa molt clar des de quina perspectiva un hom s'encara amb l'acte de la creació literària. I amb tota la humilitat que fa al cas, però també sense ambigüitats, Miquel Àngel Riera afina la seva concepció de l'ofici a partir del rigor, l'autoexigència, l'ambició literària i aquest deix de sacralitat que, com una poètica, amara el conjunt de tota la seva obra. Per la mateixa regla de tres, l'escriptor manacorí defuig els entreteniments més distrets i estovats de la literatura actual, s'allunya de les fórmules de bona cuina que refan els motlles per assegurar l'esbargiment del personal i s'aparta de les estratègies que converteixen els llibres en "cleenex" de consum immediat i en operacions d'alguna rensibilitat mercantil.
A la inversa d'aquests paràmetres i en consonància amb l'alta categoria on té instal·lada la creació literària, la narrativa de Miquel Àngel Riera s'ha caracteritzat per una actitud d'escriptor en estat d'alerta, allunyat del cofoisme i engrescat a avançar, una mica a la contra dels temps, per les tresquerres d'una novel·lística subtil, densa i ambiciosa. Una narrativa que arrela en grans temes de la literatura, que ve falcada per caminadors de prestigi i que ha esdevingut, progressivament, una obra de pensament, de reflexió i d'aprofundiment líric."

(Del llibre Llegir i escriure. Papers de crítica literària. Barcelona: La Magrana, 1995, p. 95-97)

* * *

"MARIA BARBAL, ELEGIA I PLANY DE LA TERRA PERDUDA

El seu caient és dels que ensarronen a primer cop d'ull perquè la punta de duresa del rostre no fa altra cosa que endolcir una presència amiga i un tarannà de sincera noblesa. Els ulls no defugen l'encontre i acostuma a dibuixar mitja rialla de defensa que dubta entre la franquesa oberta i un aire encongit de timidesa. El posat és bonhomiós i familiar, però a voltes l'esguard li fuig distret, greu i misteriós, com si lluny de la realitat immediata, l'ànima vagabundegés perduda per insondables horitzons interiors o pels topants essencials d'una geografia estimada: els aspres i frondositats del seu Pallars nadiu.
La mirada intensa de Maria Barbal ha aconseguit de reflectir rotundament un món propi i la seva obra s'ha consolidat en pocs anys com una de les propostes amb més cara i ulls de la narrativa catalana dels darrers temps. Una trajectòria que en alguns punts sembla parenta de la de Jesús Moncada i que ha reeixit a concretar l'elegia d'un món perdut plantant-se en el moll de l'os d'una terra on la vida ha canviat vertiginosament en els darrers quaranta anys. La crisi de la societat tradicional a muntanya habita el cor de l'obra de Maria Barbal i s'hi reflecteix com un món en decadència davant dels embats de la industrialització i el capitalisme. Una ràpida evolució que ha transformat els contorns d'una vida i uns paisatges tradicionals: un món singular que s'amarava de costums antics i uns rituals entranyables extingits per la modernització agrària i una transformació econòmica que ha forçat les migracions cap a la plana i les ciutats. A hores d'ara, molts poblets del Pirineu, com els que reflecteixen les novel·les de Maria Barbal, són carcasses fantasmals, desèrtiques i a punt d'enderroc, illes de marginació i paisatges transitats, només, pels darrers testimonis d'una població mínima i revellida."

(Del llibre Llegir i escriure. Papers de crítica literària. Barcelona: La Magrana, 1995, p. 153-154)

* * *

"La singularitat del món poètic de Joan Brossa

En el panorama d'aquests vint-i-cinc anys sobresurt amb força el nom de Joan Brossa (1919), creador d'un món poètic complex i singular de la mena dels que acostumen a justificar una literatura. La professora Glòria Bordons, en les conclusions del seu estudi Introducció a la poesia de Joan Brossa (1988) explica que el sentit de la poesia brossiana es resumeix encaixant quatre coordenades: a) Un procés continuat d'investigació formal; b) El convenciment que l'art no té límits ni fronteres; c) Un essencial esperit de recerca i de compromís social i d) La manipulació lúdica de la realitat. Posats així, un al costat de l'altre, semblen aspectes fàcilment discernibles, però en la seva mateixa diversitat remeten a un món summament complex, multiforme i insòlit: l'univers de Joan Brossa, una aventura literària tan peculiar que és certament difícil d'analitzar-la des dels esquemes de la convencionalitat. Només com un exemple: en l'apartat bibliogràfic del seu estudi, Glòria Bordons inclouent setanta obres originals entre 1940 i 1950, a les quals s'ha de sumar una vintena més entre volums d'antologies i llibres de col·laboració. Tot plegat fa una xifra de gairebé dos-cents títols de poesia perquè, en el cas de Brossa, el poema ho abasta tot i inclou poemes escènics, poemes visuals i poemes objecte, al costat de la convencionalitat de les odes, sonets, romanços i sextines, i tot allò que ell anomena poemes quotidians i essencials.
L'obra de Joan Brossa es presenta, doncs, com una selva exuberant i una trajectòria presidida per una militància d'actualització avantguardista: un esforç de recerca i una poètica en evolució constant. No fou debades un dels fundadors de "Dau al Set" ni s'ha d'oblidar que la seva obra floreix de l'impacte surrealista. Per això es tracta d'una aposta literària presidida pel joc, el risc i l'experimentació. Només des d'aquesta perspectiva de renovació es poden entendre i conjuminar accions tan diferents com el Rellotge il·lusori del vestíbul del teatre Poliorama de Barcelona, el Poema visual transitable en tres parts del velòdrom d'Horta, la Sextina cibernètica, el poema per a ser llegit al cim de l'Everest i els jocs amb l'estructura del sonet fins a fer-lo reversible.
Un dels possibles acostaments al singular univers brossià passa per considerar-lo un il·lusionista del vers, un prestidigitador de la paraula i un mag de la poesia en el circ de la vida. I entrar en els components lúdic de la seva obra implica l'esforç d'adaptar el poema a la màgica habilitat del transformista. Des d'aquesta perspectiva no és gens gratuïta l'admiració del poeta per l'actor Leopoldo Frégoli ni el seu entusiasme per la màgia i els jocs de prestidigitació. La seva complexitat, però, no és única i en una línia similar a la de Brossa s'ha mogut l'altre heterodox cabdal de la poesia catalana, Guillem Viladot (1922)."

(Del llibre Llegir i escriure. Papers de crítica literària. Barcelona: La Magrana, 1995, p. 203-205)