Tenia 10 anys el dia que va deixar de veure la seva mare per a sempre per comptes de veure-la de tant en tant com fins aleshores. També va deixar de veure el violí. Els dos havien emmudit.

Ara el violí romania quiet dins del seu estoig folrat de seda groga i la mare havia partit a un lloc desconegut i llunyà d’on ningú no l’informava de quan tornaria. O de si tornaria o no.

En Jan tenia por d’oblidar-la, si trigava massa, com havia oblidat els avis i també les seves cares. Les cares de quan eren vius.

Per què, malgrat partir per tant de temps, no s’emportà cap de les seves maletes, ni tan sols la més petita on hi guardava les partitures? Per què el pare no l’acompanyà com feia sempre que marxava lluny? I allò que més l’angoixava... per què no s’acomiadà d’ell, el seu fill de 10 anys...

–La mare és a París? –preguntà un vespre a la cuina.

–Ni una paraula de París! –tallà la senyora Kikanjú sense deixar de remenar la sopa– I menys davant del teu pobre pare! Que no veus la cara que fa? Si sembla un espectre!

Al cap d’un temps considerable el pare va respondre:
–Hi hagué un accident...  Un accident molt greu...

En Jan deixà de respirar abans de preguntar “A París?”
–Hauràs de ser molt valent a partir d’ara, fill.

Mirà la boca del pare estreta com una ratlla de bolígraf i desitjà que no s’obrís per tal que no sortissin més paraules ni més respostes que ja no volia saber. No volia saber què havia passat a París, una ciutat que la mare adorava especialment perquè hi havia nascut...

(Del llibre Coppelius, el creador d'autòmats. València: Bromera, 2020, capítol 1)

***

–Vull deixar de ser negra, senyor. M’agradaria  que em convertíssiu de paorosa en bella. De repulsiva en atraient. Podríeu, vós que teniu tanta traça i posseïu tant de domini dels colors, senyor?

–En realitat jo no sé quasi res –assegurà Miró tímidament.

Estava acostumat a rebre tota casta de propostes inversemblants, tanmateix aquella sobrepassava els límits. Potser es tractava d’una divertida al·lucinació i aleshores no tenia de què preocupar-se. El gros mamífer volador desapareixeria tal com havia vingut i ell podria reprendre la feina tranquil·lament. 

–Ja ho veig, ja ho veig –li seguí el corrent– Tu el que vols és que faci de Pigmalió.

I Carlota digué que sí tot i que no sabia qui era Pigmalió.

"Val més que no en parli amb ningú" va pensar Miró amb humor.  "Em prendrien per boig. Molta gent  pensa que aquestes coses només passen a les faules."

(Del llibre Carlota, Joan Miró i l'ocell del relloteg suís. Mallorca: Promomallorca edicions, 2007, p. 110)

***

A Malena Bleston la vaig conèixer de fantasma i també per les fotografies que enviava des de Cuba i que les meves ties guardaven dins d’una capsa buida de galetes angleses que encara ara conserva una lleu aroma de vainilla i gingebre. Per això l'he associada sempre a aquestes olors i sé que la tinc a prop quan me n’envesteix una aroma subtil acompanyada d'un buf d'aire glaçat.

L'havia vista una sola vegada, el dia del seu casament mentre rodolava escales avall feta un embolic de tul i ram i dos peus agitats calçats amb unes sandàlies divines agafades al turmell amb una sivella de pedreria que desprenia reflexos de tots els colors. Les havia portat la mare dins d’una capsa embolcallada amb paper de seda cruixent. Era el seu regal de noces i les havia comprat a París...

Tot el camí me’l vaig passar  suplicant que me les deixés emprovar encara que fos un instant.

Amb la seguretat que un dia serien meves, no em vaig bellugar fins que vaig sentir la cridòria i aleshores va ser quan vaig saber, no sé com, que la meva tia Malena no es casaria amb aquell promès que es deia Rodrigo. Que ja em podia desfer el llaç dels cabells i córrer entre les garlandes de flors perquè tampoc no hi hauria banquet. I que potser l’endemà mateix ja em podria calçar les seves sandàlies...

(Del llibre La mort de l'escriptor. Mallorca: Editorial Moll, 2009, p. 34)

***

–La meva petita no va morir en realitat, –es va interrompre i per un moment vaig pensar que la nena sortiria d’una d’aquelles portes tancades que amagaven tants de secrets– Magdaleine va ser assassinada. Una mort molt violenta provocada per algú amb qui ella confiava cegament...

–L’engronxadora volava com si fos un ocell. Magdelaine fortament agafada a les cordes, la cara al descobert, excitada- "Per què no crida?" vaig pensar abans d’adonar-me que s’ho estava passant bé, que es divertia, que no tenia por perquè qui l’empenyia de cada vegada més fort, de cada vegada més perillosament... [...]

Quan va tornar al seu lloc en un ziga-zaga desigual, al seient només hi havia retalls del seu vestit blanc d’estiu. No hi era. S’havia trencat les cervicals contra la soca.

(Relat "Pretèrit anterior" del llibre Els arbres que em conegueren. Mallorca: Ifeelbook Editors, 2016)

***