D'UN MÓN A L'ALTRE
 

Però de sobte va passar una cosa de la qual tinc un record vague, tot en blanc i negre, ple de sorolls i de moviments que aparentment no lligaven entre si. I, efectivament, tal com va dir el pare, semblava que no poguéssim aixecar el cap, com si des que s'havia acabat la guerra només ens toquessin les desgràcies. La puta mala sort se'ns havia arrapat al clatell, afegia, i ens mossegava sense donar-nos repòs. I encara rai, segons la mare, que una cosa així no ens havia passat a nosaltres...

Una nit, a casa, també van picar a la porta amb violència, i vam sentir una veu que cridava el pare. Era el tiet Pere, i el pare i la mare van anar corrents a obrir. Jo, assegut al llit, els sentia perfectament i, malgrat la confusió, vaig entendre que la mateixa onada que ja ens havia colpejat abans, ens tornava a caure al damunt. Vaig tenir una sensació completa d'immobilitat, un abandó absolut que m'impedia de llevar-me, de pensar, o de reaccionar d'una manera o l'altra. Tampoc no havia sentit mai parlar el tiet Pere d'aquella manera, fora de si, alterat, profundament seriós. Ell, que sempre tenia aquella reserva burleta...

«L'Esteve s'ha matat amb el cotxe!,», cridava, «s'ha matat...!»

No sé com ho puc saber, si jo era al llit, però estic segur que el tiet es picava el front amb les mans. Ja li havia vist fer altres vegades aquest gest quan alguna cosa el depassava: obria les mans i es picava el front amb els palmells. Aleshores la tieta Neli li deia que estava boig, que es rebentaria el cervell, però ell no li feia cas i es continuava picant el front fins que li quedava ben vermell... Doncs aquella nit em sembla que va fer el mateix. Jo el veig picant-se el front d'aquella manera, cridant que l'Esteve s'havia matat amb el cotxe, i el pare, lívid, tal com es posava sempre quan s'espantava, i la mare tapant-se la boca amb les mans, sense dir res.
«La puta que em va parir!», cridava el tiet, «quina mala sort!... Quina mala sort...!»

Llavors, no sé ben bé com, em van dir que em vestís, que el tiet havia tingut un accident, i en plena nit vam sortir al carrer.

Els carrers estaven buits, negres, en calma. No passava cap cotxe, i tots quatre ens vam posar a caminar de pressa en direcció a casa del tiet Pere. El pare tenia la cara molt blanca, com de fantasma. La mare s'havia posat una faldilla que a mi em semblava més llarga del normal. Jo duia una camisa clara i els pantalons foscos. Les finestres de les cases eren totes apagades. Hi havia una lluna petita i pocs estels.

«La nena Esther ha anat a buscar un taxi...», va dir el tiet Pere mentre caminàvem.

«I ens durà a Castelldefels?», va preguntar la mare al cap d'una estona.

«Suposo que sí...», va respondre el tiet.

Era estrany travessar aquella pau dels carrers, abatuts per la tragèdia. Jo potser no m'acabava d'adonar completament el que passava, però d'una manera o l'altra tenia la sensació que la mort ens encalçava acarnissadament. I, això de banda, es mirés on mirés, tot era lleig, sòrdid i sense llum. El pare del Daniel a la presó, la cama malalta del Perico, els morts de l'hospital, la brutícia de la casa on vivia el César, el posat malaltís que sempre feia el Miquel per culpa d'anar tant a missa, els problemes del Joanet, els qui havien perdut parents durant la guerra... I ara l'oncle Esteve, em deia, s'ha matat amb el cotxe... Què volia dir que s'hagués matat amb el cotxe?, em demanava. On havia passat allò? Com és que havien avisat l'oncle Pere? Sabia que cada una d'aquestes preguntes tenien una resposta fàcil, però no em veia amb cor de donar-les. Viure, recordo haver pensat exactament això, era com anar en una barca i remar a contracorrent. Un riu turbulent d'aigües negres ens arrossegava en una direcció i nosaltres ens hi oposàvem. Hi havia moments de calma, però n'hi havia. De vegades tot era ple, de vegades tot era buit.

Recordava haver menjat fruites amargues i haver-les d'escopir, i recordava un grapat de cireres fosques com la sang i dolces com la mel. Sentia un gran pes als ulls, segurament de son, mentre pensava aquestes coses, i arribar a casa de l'oncle es va fer més pesat que mai. Recordava l'estudiant d'aquella novel·la de què parlava el Cèsar. Que difícil que era la seva posició. En el fons ell se sentia culpable perquè els altres li feien sentir-se'n en considerar que el seu crim era punible. El que l'estudiant notava era el pes de la societat més que no pas el seu propi remordiment... En fi, tot caminant pensava més o menys coses com ara aquestes. La culpa, les dificultats, el cansament, la indiferència... Perquè la veritat era que jo no tenia cap ganes de plorar, cap ni una, només sentia cansament i tristesa.

En arribar a la cantonada on vivia l'oncle vam veure la meva cosina Esther, que de sobte aixecà el braç. Una mica més enllà hi havia un gran taxi amb les portes obertes. El xofer havia sortit del vehicle i s'esperava, dret, parlant amb el sereno. I, també de sobte, com si algú les hagués avisat, de la porteria van sortir la tieta Neli i la meva cosina Lola. Em va semblar que sortien corrents, com unes ombres, però potser m'ho imaginava. També em va semblar que eren una colla, i en realitat únicament eren elles dues. No recordo haver sentit cap soroll, ni cap veu que alterés la pau del carrer. Únicament l'Esther, en veure'm, em va fer un petó a la galta i va mormolar:

«Hola...»

Després el sereno va desplegar els seients abatibles del taxi i, de mica en mica, com en una processó, tots hi vam anar entrant. L'oncle Pere anava al davant, al costat del xofer. El pare i la tieta Neli van seure en els seients desplegables, i la mare i nosaltres, l'Esther, la Lola i jo, ens vam instal·lar al seient del darrere. Jo vaig tenir la sensació de veure com marxava el taxi. És a dir: el sereno es va quedar dret al mig del carrer, amb la gorra al cap, i a mi em va semblar que jo veia marxar el taxi tal com ho devia veure ell: un únic punt de color que es fonia en la nit.

Mai no havia anat amb taxi tanta estona, i menys per la carretera. Abans, però, vam circular pels carrers adormits. Vaig veure un home caminant arrambat a la paret. També aleshores vaig veure el taxi des del punt de vista d'aquell home. Només pot ser una desgràcia, un taxi ple de gent, a aquestes hores... El pare es va posar a fumar. S'omplia els pulmons de fum i expel·lia lentament. Ell i jo ens vam mirar un moment als ulls, sense dir res. Recordaré sempre la seva mirada clara d'aquella nit. La mare es premia cap a un racó per fer-nos lloc. La tieta Neli, mig girada, mirava endavant.

«Sort que l'hem trobat, a vostè, oi?», va fer la tieta al taxista.

«Llàstima que sigui pel que és...», va respondre ell.

«I tant...», va contestar la tieta.

En ser a la carretera el cotxe es va posar a córrer més o semblava talment que entréssim en una gola negra que ens xuclava. L'oncle i el xofer van parlar un moment. L'oncle va dir que quan arribéssim a Castelldefels ja el guiaria.

Després va ser el xofer qui va encendre un cigarret.

«Quan arribarem?», va preguntar la Lola al cap d'una estona, endormiscada.

«De seguida», va dir la tieta.

Tots estàvem una mica més tranquils. Jo potser em vaig adormir. Tenia una sensació de vertigen, d'estar a punt de caure en un buit sense fons. Després, en arribar a casa de la tieta vam saber que l'oncle havia anat amb un amic seu a sopar. Quan tornava a casa, i com que no tenia gaire traça a conduir, va perdre el control del vehicle i es van precipitar per un pendent abrupte fins a topar violentament amb un arbre. L'home que l'acompanyava va poder sortir del cotxe i, en ser a la carretera, va demanar auxili. Només tenia uns talls a la cara i a les mans, però en canvi l'oncle s'havia clavat el volant al pit i va morir allí mateix, sense que es pogués fer res.

(Sota la Pols, 2001)