L'encapçalament de Pretèrit Imperfet avança l'eix principal que Josep Civit recorre a través d'aquest llibre. Es tracta d'uns versos escollits del poeta Amadeu Vidal i Bonafont: "Que l'autèntic art és la melangia/ humana pel que era i ja no és, / que les runes i la fragilitat dels records/ també formen part de la bellesa". El que era i ja no és vertebra les tres parts del llibre. A Icebergs afloren els records de la infantesa entre subtils detalls, a través de veus, moltes preguntes, el buit de l'aula, l'estiu, les tardes de diumenge i cine, o la construcció d'un ardit vaixell de paper. Els versos de Civit expliquen, mitjançant les imatges retrobades en el temps, autèntics referents d'una generació, que la il·lusió majúscula que sentia per les coses de la infantesa és ja irrecuperable, "que no hi ha ara en el món prou papers/ capaços de comprar i recuperar el desig/ envers aquell descapotable vermell/ amb piles i comandament" …

A Mirall endins, segona part del llibre, el present és fet de "vent i rels", d'un hivern permanent i del desencís dels àlbums a mig fer. El poeta sent que "El que/ vam ser, el que som o el/ que crèiem ser […]" és confon en un rastre. És en la poesia Capvespre d'estiu vora mar (quaranta i alguns anys després) on el poeta es qüestiona mitjançant el tópos del ubi sunt el lloc on han anat a parar no els paradisos perduts, sinó tots els que vam imaginar que un dia serien… La tercera part Propòsits i reincidències, s'inicia amb una una promesa fervent al temps futur, el temps que pot contenir una espurna de viva il·lusió. Apareix el batec de la primera llum, de l'esperança, i un altre tópos retrobat, el carpe diem, el "propòsit/ de ser i fluir/, plenament conscients/ en el temps"…

Tot llegint la poesia de Civit viatgem des del cru hivern fins a la primavera que s'insinua. Des d'una frontera interior, sabem que tot trajecte és sempre el mateix viatge, i en l'última poesia, Tot rellegint obsessivament Cavafis, se'ns revela el secret del jo poètic: "i malgrat l'inabastable desencís, / malgrat la por i les inguaribles nafres, / sentir i em sóc sincer, que tornaria,/ si fos el cas, a salpar de bell nou,/ com llavors sense cap altre bagatge/ que rems i barca/ i aquell neguit primer".

(Roser Guasch: "Després dels quaranta", El Punt, 30 de setembre de 2004)