El pròleg d'un llibre també es pot escriure des de l'afecte. Des de la generositat que suposa fer-ne una lectura humil i comprensiva. No sóc partidari de les crítiques destructives i destraleres, a no ser que el llibre no respecti les màximes morals que les persones ens devem entre nosaltres. No és aquest el cas de Les ciutats ocasionals, el tercer recull de poemes de Ricard Mirabete (Barcelona, 1971). Mirabete és una veu que començà fa una dècada quan l'any 1999 guanyà el premi Amadeu Oller amb el seu primer recull Última ronda.

La narrativitat és l'element essencial de la poètica d'aquest llibre. Aquest recull està inspirat en bona part en l'exposició Post-it city / Ciutats ocasionals que projectà el CCCB. El poeta retrata diversos espais de Barcelona a través d'un cinematògraf. És així com podem entendre una clara referència al cinema quan l'autor esmenta el nom del cinema Aribau en el poema "Elegy". Som al davant de vint-i-nou poemes que retraten escenes quotidianes de la vida d'una ciutat. Hi ha poemes que porten el nom de carrers molt coneguts, com el Carme i Elisabets. Una ciutat que el poeta estima però que no s'està de criticar-la. Com jo mateix es pregunta: en què s'ha convertit la ciutat que estimem? Barcelona és un desfalc? La Barcelona dels nostres somnis és un frau polític, cultural i moral? Per què ens l'hem venut a la febre del turisme i la construcció desmesurada? El poeta estima immensament la seva ciutat, però no li agrada. Hi té tot el seu dret!

Hi ha tristesa a Les ciutats ocasionals, com jo diria que n'hi ha en qualsevol recull de poemes que sigui bo. Aquest sentiment es visualitza molt bé en el poema "Un home amb bicicleta", que personalment crec que és un dels millors del llibre. Amb afuada narrativitat ens relata la fugaç existència d'un vagabund d'una plaça desconeguda. De sobte, a l'estiu següent, ja no hi és.

(Del Pròleg a Les ciutats ocasionals, de Ricard Mirabete. Barcelona, Témenos, 2008)