—Vas començar als 18 anys a fer de mestre, encara que els teus pares preferien que treballessis a la Caixa.
—Treballava en una casa d'assegurances, al Banco Vitalicio de España.

—No t'hi imagino, eh?
—Anava molt bufó. Amb camisa i corabata, tot mudadet cap allà. Els caps de setmana amb el moviment d'escoltes portava nens al Camp de la Bota, que era un barri de barraques que hi havia a Barcelona. I allà fèiem excursions, colònies. Hi havia una escola que estava en un castell, que era del Ministeri de Marina i l'havien cedit a l'Escola Pia. Llavors els escolapis em van dir: tu que te'n surts amb els nanos, què et semblaria venir a donar a classes?

—Et vas trobar fent-ho.
—Però pensa una cosa: jo no tenia ni primer de batxillerat fet.

—No se t'havia acudit mai ser mestre?
—A mi? Mai de la vida. La meva il·lusió era arribar a ser un gran actor i treballar amb la Meryl Streep. Vaig acceptar-ho. A casa meva em van dir: però què estàs fent! Si tens una feina segura! A la casa d'aasegurances ja hi portava uns quants anys i havia pujat de categoria. Hi vaig entrar sense passar per la fase de botones, que era l'últim esglaó. Vaig arribar a auxiliar i després ja em van fer oficial de segona. A casa eren gent de classe treballadora. D'expectatives d'universitat no en tenien ni una. El somni de la meva mare i del meu pare era que treballés a la Caixa. Que era el somni que tenia molta gent d'aquella època. Per tant, no vaig fer el batxillerat quan em tocava, perquè era per anar a la universitat, i no podia anar-hi perquè era molt cara. I vaig fer comerç. Però quan vaig veure que estar amb els nens m'absorbia i m'interessava, vaig dir: Jaume, has d'estudiar i treure't el títol. I vaig començar a fer batxillerat.

—Haver fet aquest canvi també és de valent.
—Sí, però això ho vaig fer amb divuit anys. Si hagués dit que no, no sé on seria. El que m’imagino és que no hauria tingut una vida tan plena i interessant com la que he tingut. Vaig anar fent els cursos mentre feia de mestre, perquè hi havia una inspectora que permetia aquestes irregularitats. I veia que aquesta era la millor solució per a un tipus d’escola en què els mestres havíem de fer de tot.

—Què feies?
—De mestre, monitor, infermer. Substituint coses que havia de fer la família.

—Et devies espavilar molt.
—En aquest tipus de barri vaig aprendre moltíssim. El primer any no sabia res.


(Fragment de l'entrevista de Gemma Ventura "Els mestres hem de fer bones persones", Catorze, 6 de juliol del 2017 - enllaç)