Jaume Cela i Ollé (Barcelona, 1949), escriptor, pedagog i mestre. Es llicencia en Magisteri a l'Escola de Formació del Professorat de la Universitat Autònoma de Barcelona i treballa com a docent a diverses escoles públiques i privades. És en aquesta època quan coneix Miquel Desclot. Tal com ens diu:

"Vaig conèixer en Miquel Desclot fa molts anys, en una de les primeres Escoles d'Estiu. Ens va fer treballar un conte de Sebastià Joan Arbó, que pertanyia a les seves Narracions del Delta. En Miquel vessava cultura per tots els porus de la pell. El meu company de taula era l'escriptor Jaume Cabré, que ja havia iniciat la seva carrera literària i que havia estat mestre meu de literatura quan estudiava sisè de batxillerat nocturn. En Miquel era insultantment jove i s'endevinava ja el magnífic poeta, i ara prosista, que és. Després, en Miquel va donar-me classes de literatura quan estudiava magisteri. Ell em va ajudar a descobrir poetes que m'han acompanyat sempre: Vinyoli, Vicent Andrés, Manent, Martí i Pol, Salvat, Carner, Foix, Riba i una bona colla més" (J. Cela i J. Palou. Amb veu de mestre, p. 115).

Posteriorment deixa la docència directa durant un temps per entrar a l'equip de Rosa Sensat i participar en la constitució de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica. Col·labora habitualment en premsa i en revistes de pedagogia, com ara Avui, El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Perspectiva Escolar, Infància, Escola Catalana, Cuadernos de Pedagogía, entre d'altres, i també forma part del consell de lectura de la revista Cavall Fort.

Tal com diu a Amb lletra petita: "Alguns alumnes m'han preguntat per què sóc mestre. No he sabut mai respondre aquesta pregunta amb exactitud. Quan era petit volia ser artista de cine. Recordo que l'època que vaig ser escolanet dels Caputxins de Sarrià, les meves oracions davant la imatge de la Moreneta que hi ha en un altar lateral sempre començaven amb aquest desig pietós: 'Mare de Déu de Montserrat, concedeix-me la teva gràcia i que sigui un bon frare, que salvi moltes ànimes'. Tancava els ulls i amagava la cara entre les mans, perquè em semblava que d'aquesta manera la concentració era més intensa, i anava repetint aquesta pregària. Però al cap d'una estona de recolliment, canviava la petició i aquesta sí que em sortia del fons del cor: 'No, no, Mare de Déu de Montserrat, que sigui artista de cine'. M'alçava d'una revolada, perquè temia que aquella pregària no era la que volia escoltar la Verge, perquè tot això del cinema era un mal negoci, si volíem salvar l'ànima".

Pels volts de la dècada del 1980, per Nadal, prepara un conte infantil per a una festa familiar amb il·lustracions de Werner Thöni, que posteriorment presenta a Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Així apareix el seu primer llibre publicat, l'any 1988, amb el títol d'Els nassos del rei. A partir d'aquí, la seva producció de narrativa infantil i juvenil apareix amb una regularitat sorprenent, amb més d'un llibre publicat cada any, amb títols com Una troballa sorprenent (1988), Les sargantanes negres: les peripècies de la Xarloca (1989), escrita juntament amb el seu amic i aleshores company de feina Juli Palou, El lladre d'ombres publicada el mateix any a l'editorial Cruïlla i traduïda al castellà el 1989. Durant la dècada del 1990 es consolida definitivament com un dels més importants i prolífics escriptors per al públic infantil i juvenil en llengua catalana. En aquest sentit l'any 1991 rep el premi Ciutat d'Olot de narrativa infantil i juvenil pel llibre Un cas com un piano, premi que torna a guanyar l'any 1995 amb el títol Xerraires impertinents. L'any 1997 guanya els premis Vaixell de Vapor per el llibre Hola Pep! i el Josep M. Folch i Torres per Quin parell!. L'any 1999 publica el llibre Silenci al cor, traduït a l'aragonès, l'asturià, el castellà, l'èuscar i el gallec.

Paral·lelament a la producció infantil i juvenil, Jaume Cela també ha publicat llibres de divulgació de docència i pedagogia, com Amb veu de mestre: un epistolari sobre l'experiència docent (1993) juntament amb J. Palou, que guanya el premi Rosa Sensat de Pedagogia del 1992, Amb lletra petita (1996), Calaix de mestre (2001) i Va de mestres: carta als mestres que comencen (2004) també amb J. Palou.

L'any 2008 és guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, en reconeixement al conjunt de la seva trajectòria.

Actualment, Jaume Cela és director de l'Escola Bellaterra, i és membre del Consell Escolar de Catalunya.