Fins llavors, un secret era una cosa que li havia dit algun company de classe, que no podia dir-se a altres companys de classe, tampoc al mestre, però sí, en canvi, a la mare.

Un secret era quan el Ramon Sans, del mas de la Lluerna, li havia dit: «No ho diguis a ningú. Ahir vaig veure la tieta Sulina tota nueta.» I tot seguit li detallava cada una de les conformacions misterioses d’aquella anatomia, la forma i separació de les anques i l’espai que quedava entre elles, la gravidesa anàrquica del parell de pits, que botaven a ritmes diferents, com si no tinguessin res a veure l’un amb l’altre, i els mugrons de color torrat que se li eriçaven a la punta, les zones ombrejades per misterioses clapes de pèl, que el van contorbar de tal manera que no va trobar la tranquil·litat fins que va explicar-ho a sa mare i ella es posava a riure, no ho facis mai, li deia, això d’espiar les persones grans, i ell deia que no, que no ho faria, encara que alguna cosa a dins seu, una veueta molt fonda i esgrogueïda, li deia per què hauria de fer-ho o per què no, què té d’estrany mirar, i ell no sabia les respostes a aquestes preguntes però sabia que ell no faria mai allò que havia fet el Ramon Sans, que no ho faria, però que li agradaria, no expressament, no com una cosa meditada, però que li encantaria, com per casualitat, sense proposar-s’ho, veure-ho.

També era un secret, aquest molt gros, allò del Miquel Arbusa, que havia entrat d’amagat a la sagristia de l’església del poble i havia buidat un canadelló de vi de missa.

Segurament el secret que més li coïa, de tots els que havia sabut fins ara, no era un secret que algú li hagués confessat, sinó que ell ho havia vist personalment. Havia vist el Pere Milà com es posava la mà a la butxaca i en treia aquell present fastigós, que deixava a la taula del mestre. Era l’hora del pati. El Carlets entrava a buscar un mocador que necessitava. De la porta estant va veure com el Pere Milà dipositava el seu repulsiu obsequi. Quan el mestre havia començat a preguntar qui havia estat, amb aquella mirada amenaçadora que ell tant temia, donant-se cops a la mà amb el terrible regle de fusta, no va atrevir-se a dir res. No era solidaritat amb el Pere Milà, el que el mantenia en silenci, sinó por. Però tampoc no era por del mestre, perquè, dient-ho, ell se salvava. Ni era por del Pere Milà, que no destacava pas per la seva força. La por li venia de la cosa en si. No hauria sabut com dir-ho. Era massa gros, massa greu, massa fastigós. Li semblava que, delatant aquell acte tan brut, ell mateix s’empastifava. Així que res. No va dir res. El càstig, en aquesta ocasió, va ser monumental. Aquella tarda ho va explicar tot a sa mare. No estava segur si el renyaria per no haver-ho contat al mestre. Sorprenentment, sa mare li feia una abraçada i li deia: «Molt bé.» I després: «Hi ha coses que és millor no dir-les.»

En aquest no dir-les, esclar, no s’hi comptava ella.

Per això, la promesa feta al seu pare de no dir aquell secret a ningú, ni tan sols a la mare, li produïa un neguit difícil de contenir.

(Fragment d’Els arbres no es podien moure, Barcelona: Angle, 2015, p. 35.)

* * *

El bagul

Un grup de xinesos vestits a la manera tradicional entren un bagul que sostenen amb dos semalers. Parlen en un xinès fictici. Un d'ells sembla dirigir. Es deturen. Obren el bagul i en treuen unes cadiretes, un fogó, tetera, culleres, tasses, etc. S'asseuen i prenen el te mentre mantenen un diàleg, que el públic no entén.

De sobte se senten trets. Desconcertats, obren el bagul i entren tots a dins. Després, el tanquen. Les coses que n'havien tret queden a fora.

Silenci. Es fa de nit. Se senten els grills. La lluna és rodona i alta.

Tot just apunta el dia, apareix per un cantó un home vell que condueix un ruc amb alforges. S'atansa al bagul. Veu els estris escampats pel voltant. Comprova que no hi ha ningú. Agafa cadires, fogó, tetera, culleres i tot el que pot i ho carrega al ruc. Intenta moure el bagul, però no pot i el deixa. Se'n va amb el ruc carregat.

Quan el sol és alt, s’obre la tapa del bagul i en surt una jove molt bella, vestida amb roba fina de color ataronjat. Els seus moviments són acompanyats per una estranya música que no se sap d'on surt. S'estira, com algú que desperta d'un son profund. Després tanca el bagul i s'hi asseu a sobre.

A les tres de la tarda, la noia segueix en la mateixa posició.

A les cinc de la tarda, la noia està dreta sobre el bagul i mira cap a l'horitzó.

A les set de la tarda, sobre el bagul hi ha una nena de sis anys, amb un vestit ataronjat, que sosté un globus.

Entra una dona de quaranta anys, seguida pel seu home. Tots dos semblen molt atabalats. S'adrecen a la xiqueta i l'estiren.

DONA: Que sigui l'última vegada que te'n vas sense dir res!

HOME: Teníem por que t'haguessin segrestat. O que un tren t'hagués trencat els ossets, bufona.

S'enduen la xiqueta, que s'hi resisteix molt feblement.

El sol s'amaga. Surt la lluna i comença el concert dels grills. Quan és de nit, s'obre la tapa del bagul. De l'interior en surt un resplendor i, tot seguit, el grup de xinesos del començament, il·luminats amb espelmes.

Quan són a fora, tanquen el bagul i s'asseuen al seu voltant. Mantenen una conversa animada, en el mateix xinès fictici del començament, però ara més xiuxiuejat.

A poc a poc s'adormen. Les espelmes s'apaguen. Només queden la llum de la lluna i el ric-ric dels grills.

Un núvol passa per davant la lluna i per uns moments tot es fa fosc. Quan la lluna torna a sortir, l'escena és buida.

Entra una vella amb una llàntia d'oli. Mira pertot arreu, com si busqués alguna cosa que li hagués caigut a terra. Remuga. Quan es convenç que el que busca no hi és, se'n torna.

(Fragment de El cap ple de formigues. Barcelona: Re&Ma, 2010, p. 58-60)
 

* * *
 

Apareixen, simultàniament, LA MARE, L'AVI, EL FILL i LA FILLA i es col·loquen en diferents llocs de l'escena.

MARE:
Cap a les cinc de la matinada ens van treure d’aquella casa, tal com anàvem, amb la roba de dormir, ni ens van deixar calçar-nos, i van portar-nos per un camí fins a un paratge elevat i solitari.

AVI:
Els soldats avançaven en silenci. De tant en tant, si ens entreteníem o quèiem, ens donaven una puntada de peu o un cop de culata.

FILL:
L'avi no podia caminar. S'ofegava. Els soldats li havien pres el bastó que duia i el van llençar pel camí. Vaig agafar-lo pel braç, per ajudar-lo, però un soldat em va arrencar del seu costat mentre a ell l'empenyia endavant.

FILLA:
Era una nit de lluna plena i el cel estava tot cobert d'estrelles. Mentre caminàvem, només vèiem les nostres pròpies ombres i sentíem els nostres esbufecs. L'olor intens de baladre ens permetia oblidar per quin motiu caminàvem.

FILL:
Un dels soldats duia les butxaques plenes d'ametlles. De tant en tant s'aturava i en trencava unes quantes a cops de pedra. Durant una bona estona el sentíem mastegar. Després, tornava a aturar-se.

MARE:
Vam arribar a una esplanada. Estava coberta de garrigues i brucs. Teníem cames i braços esgarrinxats de tota aquella caminada. Un marge de pedra seca corria d'una banda a l'altra.

FILL:
Allí ens van deixar seure i descansar.

FILLA:
Durant un temps que va semblar unes hores vam poder pensar que no passava res, que el que havia de passar al final no passaria.

AVI:
Se sentien els grills, i les òlibes, i els galls carboners. Com si res no passés. El que ens passava a nosaltres, per al món, no tenia cap importància.

FILLA:
Jo em vaig quedar encantada mirant cap amunt. Em vaig entretenir intentant trobar les constel·lacions que el pare m’havia ensenyat. Per uns instants, aquell espectacle grandiós va asserenar-me. Som tan petits, em deia, tan insignificants! Què importen les nostres vides davant de tot això! D'una platja amb milions de grans de sorra, una ventada se n'enduu milers. Tot segueix igual. Passi el que passi, aquesta bellesa no s'alterarà.

MARE:
Era de nit. Tot el país dormia. La guerra estava a punt d’acabar-se. Al nostre poble, de fet, ja s'havia acabat. Tot respirava una enorme tranquil·litat. Res no podia fer pensar que hagués de passar res. Segurament, milers de cossos respiraven profundament i sense preocupacions per primera vegada des de feia molts mesos. Llavors, què ens passava a nosaltres? Què era allò? Què hi fèiem allí, contemplant la lluna?

Desapareixen.

(Fragment de l'obra Peus descalços sota la lluna d'agost. Tarragona: Arola, 2008, p. 93-95)
 

* * *
 

Al carrer Manzanares no hi havia pobres perquè els pobres no hi haurien trobat res, cap ànima caritativa ni cap tros d’entrepà oblidat en cap contenidor merdós de llefiscosa brossa, ni cap conductor de cotxe disposat a recompensar la neteja del parabrises. Si de sobte al carrer Manzanares hi apareixia un pobre, calia dubtar immediatament d'aquest pobre.
Al carrer Manzanares no hi havia ni tan sols rates, perquè les que vivien a les clavegueres i remuntaven les canaleres fins a les teulades no gosaven arriscar-se a un exterior tan severament hostil.
Al carrer Manzanares hi havia el magatzem de la casa Roldán, fabricants de sabates amb sola de goma; i el taller Herrería Estevill, especialistes en reixes de tota mena. Hilados y Retrohilados Conde era una discreta factoria dedicada al reciclatge de fils connectada amb una societat benèfica que passava per les cases a recollir roba usada, presumiblement destinada als més necessitats. La societat estava instal·lada al primer pis del mateix edifici on hi havia la factoria, d’on no hi havia dia que no sortís un camió carregat de bobines de fil. Un camió Ebro característic amb la xapa aixecada en més d'un punt ocupava habitualment l'espai de l'androna, entre les filatures i la casa veïna, un taller de tractaments metàl·lics anomenat Recubrimientos Vera.
Tot i l'activitat que el padró industrial li suposava, el carrer Manzanares era un indret bàsicament inhòspit. De dia se sabia que era viu per la indescriptible confluència de sons en un so únic, presidit pel so tallant d'una polidora de marbre, estrella lumpenproletària de Lápidas Amedo, un antic taller que subministrava bona part del lapidari funerari central. Cap a la tarda, l'ambient del carrer s'animava amb la gent que plegava de la feina i en lloc d'enfilar cap a casa s'entretenia en algun dels bars.

"M'has mirat allò?", havia preguntat el comissari Antúnez.
En els tamborets d'escai enganxosos i tòrrids del bar Viriato s'asseuen a fer una canya alguns parroquians habituals. Hi ha uns quants empleats de les filatures, un conductor de camions, un prestamista. Ells ja saben que el rètol que anuncia "idiomes i talents" es refereix a dues de les especialitats de la casa, la llengua de bou i el cervell. Acompanyen el beure amb unes mòrbides sardines en escabetx o amb un plateret de sang amb ceba gairebé ritual. Ja fa temps que les dones de la classe obrera han renunciat a comprar sang i a guisar-la per als seus marits (com les dones dels atenencs quan van privar els seus homes d'anar a la guerra) i són pocs, també, els bars on se'n pot trobar. Per a aquests homes, demanar la seva ració de sang quallada és un signe d'identitat com la mançanilla o el mate en segons quines latituds. Entre set i vuit de la tarda i fins poc abans de sopar, els parroquians del Viriato s'ataconen en aquell estret corredor, davant de la barra, i responen a la simpatia exultant de Medardo, un d'aquests escassos personatges que cauen bé a tothom llevat de la seva parentela. Per sort, en aquest cas, la família és igualment escassa; es redueix a un cosí germà que continua ancorat en un poblet proper a Bílbilis i un cunyat, vidu d'una germana seva, que fa d'acomodador en un cine de la capital. A més a més de les virtuts de simpatia natural que se li reconeixen, Medardo és un dels homes amb fama de més fotogènia de tota aquesta part del planeta.

(Dins de Contemplant el monstre. Barcelona: Angle, 2007, p. 223-227)
 

* * *
 

–El meu país és molt antic i molt bell –va començar dient–. Tot l'any és primavera. L'herba fresca per als animals no s'acaba mai. Els camps fan olor de moltes flors, desconegudes aquí, que fem servir per evitar les malalties. Hi ha altes muntanyes cobertes de neu i valls silencioses per on circulen els rius. Bé, tot això que et dic, en realitat, no és ara. En realitat hauria d'haver dit que el meu país era molt antic i molt bell... Al meu país la pluja era estimada i respectuosa. Plovia poc, espaiadament, però prou perquè no coneguéssim què era la set. Un dia va succeir un desastre. De sobte va posar-se a ploure exageradament. Allò no semblava pluja. Era com si milers de fonts haguessin estat obertes a dalt dels núvols. L'aigua que queia foradava les dèbils teulades de les nostres cases. Arrencava d'arrel les flors i les hortalisses. Trencava màquines, foradava cotxes, esventrava sèquies i canals... En poques hores, els carrers i els camins s'havien convertit en rius. El corrent s'enduia cases i persones. Era esfereïdor. L'aiguat ens havia agafat per sorpresa i l'únic que podíem fer era procurar escapar-nos. Però com?

El Daniel va fer una pausa i després va prosseguir el seu relat. L'Eva l'escoltava embadalida. Creia veure i potser veia de veritat aquell paisatge negat per l'aigua vermellosa que es revoltava impetuosa contra tota aquella gent.

(Dins de Eva i el bosc. Barcelona: Cruïlla, 2008, p. 118-121)