XVIII

A nit batent, la casa estava endreçada, els fills ja dormien i ella, de tan cansada, no podia ni pensar d'anar-se'n a dormir.
Com cada dia, s'havia llevat a trenc d'alba, s'havia rentant cara i braços amb l'aigua glaçada de la palangana, s'havia pentinat recollint-se els cabells amb quatre ganxos i se'ls havia tapat amb un mocador negre de vídua.

Quan el poble encara dormia sota una manta de boira freda, ella i una veïna es trobaven a la plaça del poble per anar juntes cap a la feina.

La Gràcia quasi preferia anar-hi sola, però no estava ben vist que una dona anés sola pels carrers a aquelles hores i, el que en una altra podria ser perdonable, no ho seria mai per a ella, que era una dona casada.

Casada, però sense marit. Vídua però sense mort i sense nínxol on portar un ram de flors i fer quatre llagrimetes el dia de Difunts.

La Gràcia no era ben bé res: no era soltera, ni estava casada, ni era vídua.

Quan li deien Gracieta i era una noia ferma i riallera que molts xicots es delien per festejar, es va enamorar d'en Joaquim, que era tot diferent dels altres: li agradava llegir, havia vist el mar i li deia un munt de coses boniques.

Els pares d'en Joaquim eren de la costa, i van pujar a viure a la muntanya perquè a la seva mare la humitat de la costa no li era gens bona i el metge els havia recomanat un canvi d'aires. Els aires de la muntanya tampoc no li devien ser gaire favorables, perquè al cap de poc temps va morir. El seu pare ja no va tenir ganes de més canvis, però en Joaquim enyorava el mar, els seus colors, la seva olor i els crits de les gavines.

Enyorava jeure mig nu a la sorra deixant-se rostir pel sol mentre les onades li llepaven la punta dels peus.

Enyorava descansar la vista deixant surar la mirada en les anades i vingudes de l'aigua mentre la ment filava ormeigs
Enyorava obrir la finestra al matí, trobar-se el sol albirant mandrosament damunt del mar i despertar-se amb una simfonia de colors.

Enyorava les nits de lluna plena, quan se l'imaginava solcant el firmament i degotant un deixant de llum platejada on s'emmirallaven les sirenes.

Vivia enamorat del mar i es va enamorar dels ulls de la Gracieta, que eren d'un blavós incert i tan grossos que en Joaquim, en mirar-los, s'hi podia capbussar.

Les seves amigues li ho havien dit: “que en Joaquim no és un dels nostres, que és un somiatruites, que quan menys t'ho esperis marxarà i et deixarà plantada”, això i tot un reguitzell d'advertiments que, juntament amb els dels seus pares, no feien altra cosa que adornar-li l'apassionament i fer-li veure que en Joaquim i ella serien molt feliços, i que tot el que li deien era enveja de la més gruixuda.

La Gracieta, com tots els enamorats, no veia més enllà del seu amor, i aquest era tan fort que, al seu costat, en Joaquim no enyoraria res més que les seves carícies.

Quan va néixer el seu primer fill, en Joaquim va dir al mossèn del poble que es diria Neptú, com el Déu del mar, però el mossèn li va dir que de Déu només n'hi ha un i que ell no el batejaria amb aquest nom. Al final, vençut pels plors de la Gracieta i les brometes del poble, li varen dir Martí.

A la nena, que va néixer un any més tard, li digueren Marina.

Els hiverns eren molt freds; les parets, plenes d'escletxes; les teules, desconjuntades, i les finestres, esberlades; però a les nits, mentre s'estimaven, les guarnien d'escalfor.

Quatre hiverns, van passar. Les nits van criar glaceres i les abraçades es van trasmudar en monòlegs amb què en Joaquim intentava convèncer-la que els esperava un altre món, un món sense fred ni escletxes, lluny, més enllà del mar, que famílies senceres marxaven on tot eren colors i abundàncies.

La Gracieta feia que no l'escoltava però s'adonava que, vivint terra endins, en Joaquim s'ofegava.

Es van acomiadar, ella amb en Martí i la Marina, ell sol cap a les Amèriques.

La Gràcia ja no era ni jove, ni riallera.

La Gràcia no era ni soltera, ni casada, ni vídua, ni tenia promès, ni marit, ni foto al cementiri.

Tenia dos fills per alimentar, educar i treure de la misèria, de la mateixa misèria que s'havia emportat el seu home.
S'aixecava a punta de dia, es trobava amb la seva veïna i totes dues anaven cap a la fàbrica.

Quan plegava, cap a casa dels Castells, que li feien el favor de deixar-li rentar i planxar la roba, que eren gent de missa i tenien molt bon cor, i, així, en Martí i la Marina podien anar a l'escola del poble i no els faltaven ni llibres, ni quaderns, ni plomes per fer cal·ligrafia.

En arribar a casa, mentre feia el sopar i preparava el dinar per l'endemà, els preguntava com havia anat el dia o si tenien algun problema amb el mestre.

Tot controlat, tot mesurat i apamat.

Treballadora, ràpida, eficient, sola.

El seu únic i cabdal objectiu: els fills. Per ells ho feia tot, el que la gent sabia i el que no sabien.


(Del llibre On reposen els somnis)