El dia i jo ens havíem llevat emboirats i ploraners, i a cada pas que feia ens emboiràvem i ploràvem més. Com a filla, em tocava la tristíssima missió de buidar la casa on els pares s’havien estimat, on m’havien concebut i on la mare havia mort. Un petit univers de mobles, trastos i estris que eren el testimoni de la quotidianitat, il·lusions i esperances, penes i derrotes, del seu pas per la vida.

Feia dues setmanes que la mare era enterrada, i no havia estat capaç de posar-hi ni un peu i no havia volgut que ningú li posés.

«Ja ho faré», m’excusava donant-me llargues perquè no m’hi veia en cor.

Tanmateix, era conscient que a la cuina hi hauria aliments fets malbé, que en el cubell d’escombraries hi hauria deixalles podrides, que les clientes, encara que inacabada, voldrien la peça de roba que la mare els confeccionava i que, només anant-hi i assaborint-ne l’essència, me’n podria acomiadar.

Per no anar-hi sola, perquè havia estat el millor amic dels pares i perquè es mereixia tenir algun recordatori d’ells, li vaig demanar a l’Agustí que m’hi acompanyés.

En girar la cantonada, el vaig veure assegut al graó del portal amb el rostre cendrós i cent anys més damunt les espatlles. Ens vam abraçar amb els ulls aigualits per l’emoció i agafant-m’hi de bracet, com quan em va acompanyar a l’altar per casar-me amb el Lluís, vàrem entrar.

A dins, la glaçada solitud de les cases que han perdut l’ànima, la màquina de cosir enfilada, una brusa de tons ocres al figurí, la panera amb les estisores, la cinta mètrica i les bobines de colors, eren els muts testimonis de la sobtada mort de la mare i en magnificaven l’absència.

La seva i la del pare, que ja no vivia dins la panxa del peix de vidre

«"Si un dia es trenqués, em moriria", em deia sempre. I així ha estat, Agustí. Quan la vaig trobar, la vitrina estava oberta i, ella i peix, eren a terra fets miques. Ja saps que li agradava cosir de cara a la vitrina, deuria notar que alguna cosa se li esqueixava per dins, es va aixecar, es va agafar al peix i va morir. Ho sabies que l’havia fet el meu pare?»

«Sí. Amb la Montserrat parlàvem de l’Eduard, de l’Amèlia i de la Núria, revivíem els dies feliços i els no tan feliços, i ens fèiem companyia», va mormolar, ajudant-me a recollir la trencadissa.

La veu se li havia endolcit, la barbeta li tremolava com a un infant a punt de fer el petarrell i les espatlles se li corbaven pel pes de tantes pèrdues: els pares, els sogres, la dona i la filla, en Pep Casals, l’Eduard, la mare i tants d’altres amb qui havia compartit una part del trajecte vital.

Petites morts, que se’ns mengen a queixaladetes, fins arribar a la que se’ns menja del tot.

(Fragment del llibre Els amors fan l'amor. Argentona: Voliana Edicions, 2018)