En menys de tres mesos, el llibre [Com s'esbrava la mala llet] s'ha convertit en uns dels esclats literaris d'aquesta primavera i en tota una fita de la narrativa catalana contemporània. No només per l'estil (clar, pulcre, poètic i fascinant), sinó sobretot per tractar amb gran naturalitat un dels temes que sacsegen la consciència de l'ésser humà postmodern: el fet d'envellir. [...]

De fet, una de les coses que més m'agraden d'aquests contes és que et sacsegen i et generen un gran amor als instants efímers de la vida. Un cant a la 'joie de vivre' des del reconeixement del fet que la vellesa també pot ser una etapa profundament intensa de la nostra existència o potser la més bella de totes.

(Miquel Ripoll. "La més bella vellesa", dBalears, 11 d'abril del 2018 - enllaç)
 

* * *
 

Després hi ha tots els recursos tècnics de Carré-Pons per fer aquesta novel·la perfecta: en primer lloc l’ús del present. Carré-Pons ens fa assistir, gràcies a l’ús del temps verbal, a les accions de la novel·la. En segon lloc la perfecta dosificació de la informació i del ritme, és a dir, la suspensió de la història quan cal per fer-nos-hi tornar; l’obertura de múltiples fronts, l’acceleració de la història (magnífica la manera de resoldre el salt de 25 anys entre la primera i segona part del llibre), la dilatació al màxim (per exemple la passejada de Galeotto a la tercera part), tot això fa que el lector es mogui quasi sense adonar-se per allà on vol l’autora: el conjunt del territori i de l’espai de la novel·la.

I encara tenim més recursos: la inclusió de texts poètics, d’aclucades d’ull (el cavall de Galeotto s’anomena Bucèfal, en homenatge al cavall d’Alexandre el Gran), el gran coneixement de la filosofia i de les matèries cultes que estaven a l’abast d’aquests homes del Renaixament i que s’insereixen de tant en tant en la narració i que sobretot serveixen per grans discussions dialèctiques.

Però el millor de tot això, sense cap mena de dubte, és el gran cant a l’amor que fa la novel·la, a un amor capaç de moure el cel i les estrelles i fer-ho a través de les paraules. Al final el més important no és saber si el manuscrit arriba a Nàpols o a la biblioteca Vaticana, sinó enamorar-se perdudament d’Estefania.

(Sebastià Bennasar. "El llibre perfecte d’Antònia Carré-Pons: És l’amor que mou el cel i les estrelles", Bearn. Revista de Cultura, 17 de setembre de 2015 - enllaç)
 

* * *
 

És una novel·la que es pot situar en el gènere històric i d’aventures, amb tots els ingredients per conquerir el gran públic. Ben construïda, ben amanida d’intriga i passions. L’autora sap molt bé de què parla i què busca, s’estima els seus personatges, en especial els joves enamorats —Guerau i Estefania, Galeotto i Isabella—, sap fer-los passar perills —viatges per mar, la pesta assassina—, i sap recrear-se tendrament en el seu creixement com a amants, un creixement que va de la mà de tota la saviesa literària acumulada, de Beatriu i el Dant, de Laura i Petrarca, de Fiammeta i Boccaccio.

Així doncs, com els seus personatges, que al capdavall troben l’anhelada mitja taronja, el destí d’aquesta novel·la perfumada és trobar un lector enamoradís que es deixi transportar.

(Ignasi Aragay. "Amors, poesia i aventures a la València del segle XV”, Ara, 3 d’octubre de 2015)
 

* * *
 

Seria una llàstima que una novel·la esplèndida com aquesta passés inadvertida, com succeeix sovint amb tants bons llibres al nostre país, o que no comptés amb el contingent de lectors que, per la seva qualitat, l’obra es mereix. Antònia Carré-Pons és una escriptora que va consolidant la seva veu, llibre rere llibre.

(Jordi Llavina. "L’arqueta i el manuscrit”, El Mundo, 24 de desembre de 2015)
 

* * *
 

Antònia Carré-Pons ens presenta una novel·la amb un tema interessant, amb uns personatges ben construïts, acompanyada de referències cinèfiles i literàries i, sobretot, escrita amb un estil àgil i amè, en una llengua expressiva, rica, llegidora, dúctil, sempre correcta i polida però gens encarcarada, fluïda, genuïna en tots els aspectes. En un català, en suma, que dóna gust de llegir perquè combina rigor amb naturalitat. […]

Rellotges en temps de pluja ens ofereix una reflexió profunda sobre la vida, perquè sota la trama argumental, s'hi troba el ressó d'una temàtica universal que planteja la voluntat i l'atzar com els dos aspectes clau que configuren el devenir de l'existència humana sotmesa al pas implacable del temps. El temps com a enemic i el temps com a aliat que cura ferides.

(Maria Nunes. "Rellotges en temps de pluja, d'Antònia Carré-Pons", Llegir en cas d'incendi, 8 d'octubre de 2014 - enllaç)
 

* * *
 

Antònia Carré-Pons construeix una novel·la de personatges justament a partir d'unes vides petites i sense grans peripècies, herois de la quotidianitat que transiten pels volts del Passeig de Sant Joan de Barcelona, però també ens porten de viatge a la riba vienesa del Danubi o a la grisor de Cracòvia. Personatges que reflexionen sobre el pas del temps, i es qüestionen les decisions preses al llarg de la seva vida i el pes inevitable que hi ha tingut l'atzar.

(Paula Juanpere. "Rellotges en temps de pluja", Caràcters, núm. 69, tardor de 2014, pp. 14-15)
 

* * *
 

La primera constatació que cal fer de Jo també vull ser funcionari és que està molt ben escrita. Amb un argument que podria ser el d'un serial televisiu, protagonitzat per uns individus grisos i plans, amb un guió farcit d'enraonies i de mesquineses, Carré-Pons ens fa apreciar la singularitat de la mirada i del llenguatge literaris. […] Amb tots aquests elements, no era fàcil escriure una novel·la que s'aguantés. Els tòpics pesen massa. La pèssima imatge que tenen els funcionaris públics sembla que hi ha de jugar en contra. Carré-Pons, però, se n'ha sortit molt bé. La seva ironia amaga dosis considerables de mala bava. Els diàlegs són creïbles, punyents. […]

(Jordi Llavina. "Tenències", El Mundo, 3 de febrer de 2011)
 

* * *
 

Jo també vull ser funcionari és una narració molt ben escrita i estructurada que defuig l'acudit fàcil, la paròdia sagnant, l'esperpent que practiquen altres autors en obres semblants. Les situacions i personatges resulten versemblants i ja contenen una càrrega humorística involuntària i prou elements d'anàlisi social per poder fer una lectura crítica. Carré-Pons concedeix al lector la possibilitat de treure les conclusions més adients, sense subratllats impertinents, també habituals en altres autors.

[…] Jo també vull ser funcionari, que no transmet precisament aquest desig (o sí, va a gustos), mostra, centrat en el sector del funcionariat, les misèries humanes que es poden donar a moltes professions. Una obra elegant que manté el to i el ritme fins al final, sense sotracs ni cops amagats. I deixa un regust final de resignació, com si ens diguéssim a nosaltres mateixos: "Això és així i no s'hi pot fer res", doncs millor que ens ho agafem amb bon humor.

(Lluís Llort. Avui. Cultura, 18 de novembre de 2010)
 

* * *
 

[Abecedari ignot]. És un exercici intel·ligent d'una persona que estima els mots, que sap –com Josep Pla deia a la Reparada empordanesa–, que la vida pot ser trista quan es comencen a tenir els cabells blancs (encara que jo no els hi he detectat a l'autora) i que les corbes fines d'ella, la Reparada, se n'aniran, carrer avall, amb un distret menestral, mentre una cotillaire, sortida d'una botiga de betes i fils de les que encara queden, no sols als pobles sinó també a l'Eixample de Barcelona, conviu amb Jaume II.

Tot plegat un festival per als enemics de l'obvietat i, en especial, un full de ruta per als lectors de veres.

(Marta Pessarrodona. Mots preliminars a l'edició d'Abecedari ignot, 2005)