Quan la Màrcia i la Maria van passar a la sala, agafades per la cintura i petonejant-se, l'Òscar jeia al sofà amb aire absent, un dvd a punt i tres gots amples a la tauleta.
–¿Què, ens mirem la pel·lícula?
L'Òscar es va aixecar i va anar a buscar a la nevera una gerra plena d'un líquid vermellós.
–¿Què és això que ens has preparat? Quin bona pinta!
–Negroni. Vermut, ginebra, campari. És aspre, però us agradarà. L'avi em va ensenyar a preparar-lo. ¿Hi voleu gel?

(Del conte "Una muntanya d'impedits", de Com s'esbrava la mala llet, 2018)

* * *

La Blanca busca informació del segon viatge de Ramon Llull a Tunis. La multitud, enfurida, li pega cops de bastó, l'arrossega per la barba, les autoritats el tanquen a la presó, s'hi passa sis mesos quan és un home de setanta-cinc anys. Al final, uns amics l'ajuden a sortir-ne. Ella segur que no hauria suportat amb tanta enteresa el dolor físic: no em puc ni imaginar què hauria fet jo si m'hagués trobat en una situació així. La Blanca recorda la frase de l'episodi de Xipre: Ramon Llull fa fora de casa amb cor dolç els dos criats que el volien enverinar. Llull és increïble, és capaç de reaccionar així davant de les adversitats més violentes. No sé si en algun moment, la seva dona va poder mostrar-se amb cor dolç davant de l'abandonament del marit tan savi. Potser sí, ara que Ramon Llull és agredit a Bugia i que fa més de quaranta anys que va marxar de casa. Es mira Ramon Llull colpejat i apedregat a la miniatura del Breviculum. Es mira l'esclau moro penjat, amb una corda al coll. Veu el coll de la Peggy i les manasses del Roc. La inunda un oceà de menyspreu i de ràbia. Jo no tinc el cor dolç. Però és que jo no sóc ni Ramon Llull ni la seva Blanca Picany.

(Del llibre L'aspiradora de Ramon Llull, 2016)

* * *

T'estimo amb més tenacitat que la pluja que cau aquests dies, que les onades llepen la sorra. T'estimo com el volcà a la lava, com la lluna a les estrelles, com Déu a totes les seves criatures. T'estimo amb passió, amb tendresa, amb entusiasme, amb bellesa, t'estimo amb tota la meva ànima, amb tot el meu cos. Ets el meu nord, el meu guia, el batec del meu cor, la llum de cada dia.

Hi ha una idea magnífica que em posseeix des de fa uns quants mesos, que m'acompanya a tot arreu i que m'il·lumina mentre respiro: tu. Ets l'únic que tinc al cor, al cos i a la ment. Penso en tu quan dormo, quan em llevo, quan camino, quan somric, quan treballo, quan llegeixo, quan parlo amb algú... només tu omples de foc tot el meu pensament.

(Del llibre És l'amor que mou el cel i les estrelles, 2015)

* * *

A la tercera queixalada, li va venir al cap una idea. Va mirar el rellotge. Era d'hora. No més d'hora que qualsevol altre dia, sinó l'hora habitual de l'esmorzar. Va tornar a sucar la torrada amb mantega al got del cafè amb llet. I si en lloc de fer el que havia de fer se n'anava a voltar per la ciutat? Podia travessar l'Arc de Triomf i arribar-se fins al Parc de la Ciutadella, de bon matí segur que encara no hi hauria cap vell assegut pels bancs ni criatures corrent ni turistes fent-se fotografies al costat del mamut de pedra. Hi trobaria serenor i silenci, interromputs per la piuladissa d'una merla o d'un verdum, com si estigués al mig del camp, seria un bon lloc per deixar-hi la motxilla. Però no podia pas emportar-se la motxilla, encara no la tenia a punt. Idea descartada, doncs. I si agafava el metro i s'arribava al carrer Tallers? Feia tres setmanes que no hi havia anat i segur que a la botiga de sempre trobaria unes quantes pel·lícules de les bones rebentades de preu. S'hi podria entretenir una hora ben llarga, remenant pels prestatges i les capses que emmagatzemaven tresors, i després podria enfilar pel passeig de Gràcia fins a l'establiment de l'antiquari que acumulava unes altres joies. Entraria a la botiga, saludaria només amb un moviment de cap, com feia sempre, i passejaria per entremig de les caixes de caoba dels Morez, col·locats seguint la línia d'un ordenat laberint. Es deixaria imbuir pel so dels rellotges muts, tancaria els ulls i passaria la mà per sobre de la fusta. Notaria el contacte d'una pell perfecta i es quedaria una estona allí, en silenci, amb el cor que li bategaria com si estigués resseguint les corbes d'una dona.

(Del llibre Rellotges en temps de pluja, 2014)

* * *

El Félix i la por. La por del Félix. Sempre hi havia hagut la por que li feia el Félix clavada a la seva columna vertebral, com una estaca.

(Del llibre Rellotges en temps de pluja, 2014)

* * *

La filosofia neix de l'oci, no?, es va dir Daniel en aquell punt de les seves reflexions. Però no s'havia equivocat aquesta vegada en triar el tema? Perquè després d'escriure sis novel·les que explicaven la mateixa història, amb variants temporals, de protagonistes i d'escenaris, havia decidit encetar un argument nou. Fer una crítica dels funcionaris no era fàcil, podia caure en l'exageració grotesca o quedar-se curt en la descripció. Tenia dades per omplir pàgines i pàgines, només havia d'observar i prendre'n nota, perquè Daniel s'havia proposat escriure una novel·la que expliqués només fets verídics. No volia apartar-se gens de la realitat, aquest era el repte que s'havia marcat, encara que es concedia la llicència de distorsionar-la una mica. El material humà que tenia al voltant era magnífic. Només havia de burxar en el món interior dels que l'envoltaven i les històries explotarien soles, com els pous de petroli. L'estranya relació que unia Camil·la amb el seu germà, per exemple, segur que amagava algun sentiment tèrbol, prohibit. Daniel s'havia adonat que des del dia de la desaparició, a Camil·la se li havia accentuat el mal caràcter i l'afany de manar que la posseïa segurament des del dia que va néixer, i això alguna cosa devia voler dir. Potser Camil·la estava enamorada del seu germà petit o potser li havia fet sempre de mare perquè entre tots dos hi havia una diferència de dotze anys. Daniel recordava haver sentit parlar a Camil·la per telèfon, mesos enrere, i preguntar-se si a l'altra banda del fil l'escoltava el germà o el marit o un dels bessons. Amb un cop de cap d'assentiment, Daniel va concloure que la confusió emocional de Camil·la era un bon tema literari, que li permetria fer una digressió sobre la complexitat dels lligams inconscients.

(Del llibre Jo també vull ser funcionari, 2010)

* * *

Viatge interior

Quan vas dir-me que E t'havia ensenyat casa seva, vaig témer que no s'hagués agombolat el propi univers com alguna cosa semblant al caos que va conviure amb el no ésser durant segles. Em vaig assossegar, però, quan vas explicar-me que era un pis petit ben assolellat, amb les parets blanques dibuixant angles irregulars i una barana de jardí al davant de l'envà de fons del menjador que donava a una cuina enrajolada. No hi havia cap moble ni cap quadre decorant les parets, ni cap pila de llibres per terra, ni pots amb larves d'artròpodes antenats pels racons.

M'estranyà que m'assabentessis que el seu aspecte s'havia transformat, ell que era partidari de l'elegància més estricta. Ara es presentava amb els cabells llargs i una espessa barba blanquinosa, s’havia posat una arracada com una anella daurada i vestia sempre pantalons i caçadora de cuir. Em vaig imaginar que devia haver patit algun trasbals perquè es veiés impel·lit a modificar la seva vestimenta així, però em vaig apaivagar quan vas confessar-me que el seu bon caràcter no s'havia vist alterat pel canvi d'aparença.

Però quan em vas contar que E tenia infinitat de projectes a la ment, i que dubtava entre fer una estada a Suècia per fer-hi un màster d'entomologia aplicada o anar-se'n a viure a l'Argentina perquè allà a l'hivern hi fa calor, aleshores vaig comprendre que amb els anys (i no podia ser d'altra manera) se m'havia fos el deler per conèixer terres estranyes i remotes.

(Del llibre Abecedari ignot, 2005)