—Què canvia, a l’hora d’escriure per a adults o a per nens?
—Com deia un amic, els llibres infantils són llibres que també poden ser llegits per nens. Les temàtiques poden coincidir, però si escrius per a infants has de procurar que no pensin que la vida és una merda. Explicar les coses tal com són, però sense carregar les tintes pel cantó negre. Ells són els que a la llarga poden portar una solució. Tot i que els diables que corren per aquest món han estat petits en algun moment i no han millorat gaire amb el temps.

—Ha publicat gairebé 130 títols, però va seguir treballant a La Caixa fins a la jubilació.
—És que no és possible viure d’escriure. I quan vaig començar encara menys. A finals dels cinquanta no hi havia ni una revista; existien només tres editorials que publicaven algun llibre de tant en tant, si passava la censura. La situació ha millorat moltíssim, però hi ha una mena de frustració entre els quatre del principi. Però no em queixo: tenia un horari molt bo que em permetia escriure a les tardes.

—Com s’ho fa, per ser tant prolífic?
—Jo he procurat divertir-me molt, també. A la meva dona i a mi ens agrada molt el cine, el teatre, la música. Però suposo que el truc és treballar bastant de pressa i no ser massa exigent amb un mateix. Escric a raig, i així es poden omplir moltes pàgines. Sóc conscient que no sóc un savi, i no penso que cada paraula sigui un monument, com Salvador Espriu, que sabia que un mot determinat no el podia posar rere un altre perquè l’edifici s’ensorrava.

(Anna Pazos: "Deien que feia subproducte, però em prenien de les mans els llibres infantils", El País. Quadern, 26 de desembre de 2015)

* * *

Mai no ha tornat a igualar les xifres de La casa sota la sorra –tres-cents mil exemplars venuts, més de setanta edicions–, però alguns altres llibres infantils seus –La colla dels deu o En Felip Marlot– han arribat també a unes xifres rècord de reedicions i de vendes. Escriptor de llibres per a nois i noies, però també per a adults, Joaquim Carbó ha publicat més de cent vint llibres i ha venut cap a un milió d’exemplars. Segons llegeixo en un full que m’ha preparat expressament, a més d’haver vist com el grup Egos Teatre representava amb èxit La casa sota la sorra al Teatre Nacional de Catalunya, en els últims dos anys, haurà publicat quatre llibres per a nois i noies i quatre més per a adults, dos dels quals –Un dia en la vida d’en Felip Marlot i Epistolari amb Jordi Arbonès– encara han de sortir quan el vaig a veure.

—Han estat els dos anys més prolífics de la meva vida. Els quatre llibres per a nois i noies tenen il·lustradors diferents, els quatre per a adults són de gèneres diferents: Cadàvers ben triats són narracions; Jocs d’infants, cent contes curts; Viure amb els ulls, un llibre de memòries on parlo també del món literari que he conegut; Epistolari amb Jordi Arbonès, un recull de cartes amb aquest traductor barceloní que va anar a viure a l’Argentina cap als anys cinquanta. Em fa por que sigui una mica plom.

—Per què?
—Sovint acabàvem parlant de les mateixes coses: d’escriure i d’escriure en català, de les novetats que es publicaven... Ens vam conèixer perquè es va presentar al premi Joan Santamaria i jo era del jurat. Em va agradar molt, però no va guanyar. Quan vaig saber que vivia a l’Argentina, vaig escriure-li una carta. Així va començar la nostra relació.

—Jordi Arbonès també es va escriure amb Manuel de Pedrolo.
—Jo l’anava a veure sovint, en Pedrolo. Els meus pares vivien a prop seu, era molt jove, l’anava a veure alguns diumenges a la tarda, que era quan escrivia. Conversàvem, li ensenyava contes meus i em deixava llibres. Segur que li fotia una mica la punyeta.

—Com el va conèixer?
—Un Sant Jordi de fa molts anys, vaig anar a la Llibreria Catalònia, encara no es deia la Casa del Libro. El dia del llibre no era com ara. Hi havia en Pedrolo, en Josep Maria Espinàs i la Maria Aurèlia Capmany sols, parlant en un racó. No tenien ningú que els demanés per signar cap llibre. A l’altre cantó, en canvi, hi havia en Tomás Salvador, en Gironella... amb una cua de lectors al davant. Vaig pensar: ‘L’any vinent això canviarà.’ Vaig anar-hi amb un maletí ple de llibres de tots tres. En Pedrolo em va atendre molt amablement. ‘Escrius? Vine’m a veure’, em va dir. L’endemà ja hi era. Més tard, em va fer el pròleg de Solucions provisionals, la novel·la amb què vaig guanyar el premi Víctor Català l’any 1965.

—Vostè sempre ha dit que li agradava en Pedrolo. Ara, però, no està gens de moda.
—Sí, sí. M’agradava. Hauria de rellegir-lo, però. El més fumut és que de tot el que va escriure està quedant només el Mecanoscrit del segon origen, que el va fer com un divertiment i que no li agradava.

—Doncs, què li agradava?
—El cicle d’El temps obert, queera molt ambiciós, potser massa: onze llibres a partir de la Guerra Civil, amb totes les situacions. Era impossible el que hi volia fer. Tenia com a antecedent «El millor novel·lista del món», un conte seu protagonitzat per un escriptor boig que prova de fer aquest cicle i a qui acaben tancant al manicomi. Encomana la bogeria a tothom, metges inclosos. Tots acaben fent la mateixa novel·la a partir de situacions diferents.

—Potser li passava una mica el mateix que a vostè, que era massa prolífic.
—Home! Ho era molt més que jo. Cosa que no vol dir que Pedrolo no tingués sentit crític. Mira si en tenia que, quan va desaparèixer la censura, va estripar tres novel·les inèdites que hauria pogut publicar. En parlo a Viure amb els ulls. Jo, en tot cas, de novel·les per a nois i noies sí que n’he fet moltes, algunes molt primetes. Per a adults, no tantes. De fet, vaig començar escrivint per a adults, el que va passar és que, quan encara no havia fet gaire res, en Josep Tremoleda ens va convocar a uns quants escriptors al Centre Lleidatà de Barcelona. Érem l’Estanislau Torres, en Carles Macià i em sembla que en Sala-Cornadó. Ens va dir que volien fer el Cavall Fort i que a les planes centrals hi posarien un conte. Necessitaven gent que escrivís contes per a nois i noies. M’hi vaig apuntar. No tenia ni idea de com ho havia de fer.

—Hi havia hagut el Patufet.
—Va morir amb les bombes del 1938. En el Patufet tot acabava bé, era allò dels bons i els dolents, una mica ensucrat. El Cavall Fort, en canvi, neix a l’època del realisme social. Ho teníem present. Durant uns anys, d’escriptors que féssim literatura infantil n’érem pocs: en Francesc Vallverdú, que em sembla que va ser el pioner, en Sebastià Sorribas, que va fer El zoo d’en Pitus, l’Emili Teixidor... En els primers cinquanta números, vaig publicar 23 contes, cinc dels quals en els cinc primers. Sovint, treia les idees de les notícies dels diaris, És el que va passar amb El maquinista de Cotaintin, el primer conte que hi vaig publicar. Era l’any 1961, les màquines de tren encara anaven amb carbó. Resulta que va saltar una guspira i que la roba del maquinista es va començar a cremar. Però, abans d’apagar el foc que el cremava, aquest home va frenar el tren perquè va pensar primer en els passatgers. Era una notícia exemplar.

—Sempre defensaven una mena d’actitud ètica en els contes.
—Sí, això evidentment. El nostre lema de Cavall Fort era ‘Una prova d’amor i de respecte envers els nois i les noies que l’han de llegir’. He mantingut aquesta mateixa actitud en tots els llibres de nois i noies. Hi poden aparèixer individus bandarres o menyspreables, però generalment no acaben bé. En els llibres d’adults, en canvi, faig més aviat al contrari, deixo anar els dimonis, tal com dic, provo d’explicar les coses com les veig. Però als nanos no els pots dir que tot és una merda, també explico les coses com les veig, però miro de no ser depriment. I he evitat un suïcidi literari gràcies a aquesta manera de fer.

—Expliqui, expliqui.
—Francesc Miralles estava escrivint un llibre per a nois i noies que es titula Un haiku per a l’Alícia. Va llegir una entrevista que em feien en què deia que en els llibres de nois i noies s’hi valia tot menys induir a la desesperació. Estava decidit que el seu personatge, l’Alícia, se suïcidés. Quan va llegir-ho, va decidir canviar el final.

—Joan Sales també mantenia una actitud ètica i també canviava llibres.
—El vaig conèixer bastant. Justament li vaig portar El carreró contra Còssima, una novel·la que acabava de fer. Ell em va insinuar de fer-hi uns canvis. Jo era jove, no estava disposat a transigir en gaire res. Li vaig dir que no. Ara em sap una mica de greu, penso que vés a saber què hauria fet. Al cap d’un temps vaig escriure-li una carta on deia que m’editaria el llibre l’editorial Cadí. En Sales tenia un sentit de l’humor especial, em va contestar: ‘No hi ha res Cadí’.

—Tornem a la literatura infantil: no ha anat mantenint aquesta actitud ètica de què parlàvem.
—No. A partir de Harry Potter s’ha desviat cap al món màgic i les coses impossibles. Jo, més aviat, he decidit fotre-me’n una mica. He fet treballar el detectiu Felip Marlot per a una bruixa i és ell qui, servint-se d’ordinadors i altres mitjans, diu a la bruixa com pot anar resolent un cas.

—Felip Marlot és un homenatge al Philip Marlowe de Raymond Chandler.
—Li he manllevat el nom, però els casos no tenen res a veure perquè Felip Marlot no duu pistola i no va a mastegots.

—Però Cavall Fort va bé?
—Sí, que hi va. No m’ho facis dir exactament, però em sembla que ven vint-i-quatre o vint-i-cinc mil exemplars. Dirigeix la revista Mercè Canela, jo continuo formant part de la redacció. Ja sé que avui hi ha nens o nenes a qui no agrada, però també n’hi ha que el continuen llegint del començament al final, que l’esperen amb il·lusió i que ens en- vien comentaris i ens contesten enquestes.

—Per què no és als quioscos, doncs?
—És que no seria viable econòmicament. Fa poc que hem canviat de local. En fi, Cavall Fort sempre ha pagat als seus col·laboradors: poc, però ha pagat sempre.

—No hi treballava?
—Jo he treballat a La Caixa, cosa que m’ha permès poder escriure a les tardes i fer moltes altres activitats: vaig ser el primer tresorer de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, en l’època de Josep Maria Castellet, i, després, de Josep Maria Llompart. També vaig ser un dels fundadors del grup d’escriptors Ofèlia Dracs, vaig formar part de l’Associació Catalana del Llibre Infantil... No sé d’on treia el temps, perquè, a més a més, anava escrivint. És clar que aquesta meva feina potser no ha acabat d’anar bé per a la meva carrera literària, sobretot en literatura per a adults. Molts altres escriptors passaven problemes econòmics, mentre que jo tenia un sou segur.

—Va començar, em sembla, amb Els orangutans
—No, el meu primer llibre va ser La sortida i l’entrada, un recull de narracions que va publicar l’editorial Albertí a la Nova Col·lecció Lletres, justament va ser el darrer llibre. Després, Les arrels, a la col·lecció Raixa de l’editorial Moll de Mallorca. Amb Els orangutans vaig quedar finalista del premi Sant Jordi. El va guanyar la Mercè Rodoreda amb El carrer de les camèlies. Però no em puc queixar. No pensava que acabaria dedicant-me a escriure tal com he fet. De mica em mica s’ha convertit gairebé en la part més important de la meva vida. Fa uns dies, al metro, vaig veure una noia que llegia Cadàvers ben triats. No vaig poder aguantar la temptació. Li vaig preguntar si li agradava.

—I què li va dir?
—Que sí, que estava bé per llegir al metro. Vulguis o no, hem avançat. La gent de la meva generació vam haver d’aprendre el català com vam poder. Jo era veí de la Maria Novell, que era bibliotecària i filòsofa. Als 13 anys, ja havia escrit a Sigronet, una publicació infantil. El món se li havia ensorrat el 1939. El 1964, vaig recomanar que entrés a Cavall Fort; deu ser l’època que va escriure més. Una trentena d’articles. També va guanyar el premi Folch i Torres i va escriure un parell d’obres de teatre.

—El fet és que avui molta gent pensa que els llibres tenen poc futur.
—Jo diria que no hi ha intermediació entre l’escriptor i el públic. Molts de llibres per a adults no arriben prou als lectors, cosa que no passa o, si més no, no passava tant amb el llibre infantil. Ara, però, els editors de literatura infantil també es queixen. Diuen que les vendes han baixat. No ho sé. Sembla que s’hi miren més.

—No hi ha gaires autors catalans que hagin venut tants llibres com vostè.
—Això és degut sobretot a La casa sota la sorra. Se n’han fet 84 o 85 edicions. El grup Egos Teatre en va fer una versió l’any 2010. Va ser sensacional. Hi feien sortir en Felip Marlot i coses de les vuit cases més que he fet: La casa sota el mar, sota la lona, sobre el gel... A l’última, faig envellir Pere Vidal, que és una mica baliga-balaga, i Henry Balua, que és idealista i negre, íntegre i constructiu. De La colla dels deu també se n’ha fet vint-i-cinc edicions. Ara, però, ja no és així. Si puc reeditar un llibre, encara que sigui infantil, ja estic content. Hi ha molta oferta i poc ressò. Massa coses que ens distreuen.

(Xavier Cortadellas: "Un autor amb principis", Presència, núm. 2062, del 2 al 8 de setembre del 2011)

* * *

—A veure, deixa'm que ho pensi... Jo diria que he escrit 130 llibres, a part dels tres o quatre que no he arribat a publicar mai i que considero d'aprenentatge. Tot això treballant a La Caixa durant 40 anys! Ara que estic jubilat, no sé com m'ho feia. I t'he de dir que en hores de feina no vaig escriure ni una línia.

—És estrany, però entre els teus primers temptejos hi ha un assaig
—Sí, un sobre Carles V, escrit en català. Va ser una mena de desafiament per presentar-me a un premi de la feina. El personatge no m'interessava un rave, però el tema era obligat. I vaig guanyar!

—En aquella època, també era obligat ser autodidacte.
—Sí, del tot. A mi em van ajudar molt les lectures que vaig fer de petit a casa d'una veïna, a Sant Gervasi. Era la bibliotecària Maria Novell i recordo que quan li vaig demanar de llegir Dafne i Cloe, que tenia escenes d'amor, em va fer una ganyota. També vaig llegir les memòries de Chateaubriand, encara que no vaig pair gran cosa. Amb el pare ens agradava anar al mercat de llibre vell i ell em parlava de les novel·les que havia llegit de petit. Compaginava això amb les lectures del TBO i recordo que em va agradar molt La vuelta al mundo de dos pilletes. Molts anys després, quan ja estava al Cavall Fort, ho vaig proposar perquè en tenia un bon record, però en llegir-ho em vaig adonar que era impossible: era ple de xovinisme i de racisme!

—Amb aquests inicis tan durs en la clandestinitat, rebent classes d¡amagat d¡en Triadú i en Colomines, com veus les queixes dels escriptors actuals?
—Hem nascut per ser queixosos. Les condicions de vida d'ara no tenen res a veure. S'ha viscut un moment d'eufòria. Penso en unes declaracions que vaig llegir de l'escriptor jove Edgar Cantero, que deia que escrivia en català perquè així podia guanyar més premis. És una motivació falsa, perquè quan se li hagin acabat què farà? Es passarà al castellà? Aleshores hi havia unes ganes de demostrar que encara érem vius.

—És evident que hi ha una altra manera de veure les coses per part de les noves generacions. També, l'altre dia, Cristian Segura, guanyador del Pla, deia que no descartava escriure narrativa en castellà o anglès.
—Estem en una situació en què tothom fa el que li dóna la gana.

—En principi, això no és dolent, però no creus que la relació entre un escriptor i la seva llengua no pot ser únicament utilitària?
—És clar. Hi ha qui diu que la llengua és la pàtria de l'escriptor. Manuel de Pedrolo era molt radical en això i recordo que un dia carregava molt en contra d'un africà que escrivia en anglès, però és que hi ha gent que se sent molt maltractada a casa seva.

—I aquí?
—Ara, en general, pots viure en català i s'hi pot trobar gairebé de tot. Les editorials i els traductors, que estan molt mal pagats i en tenim d'excel·lents, han fet un esforç extraordinari, però deixem aquest tema de les llengües.

—D'acord. Tornem als llibres. Amb tants títols a l'esquena, encara et queden ganes d'escriure'n més?
—Uf! En tinc tres o quatre per sortir. Llàstima que els editors no hagin estat ràpids perquè la sortida coincidís amb la BCNegra, així n'hauríem parlat una mica.

—T'hi fan un homenatge i una exposició, tot i que sempre se t'ha vinculat amb el gènere d'infantil i juvenil.
—Hi he entrat amb fòrceps gràcies al personatge de Felip Marlot, un detectiu tendre, per a nens.

—És a dir que la moguda no ajudarà perquè se't tregui l'etiqueta del damunt i se't vegi també com a escriptor d'adults. És una assignatura pendent?
—No hi ha res a fer! Tots m'heu llegit de petits i ja no em podeu veure com a escriptor per a adults. I els qui em van seguir des del començament, com en Triadú, en Faulí, en Rafael Tasis..., tots són morts.

—No perdis d'esperança. Mira l'Emili Teixidor.
—Ha tingut algun llibre amb èxit i potser s'hi ha dedicat més.

—I, amb tanta obra, no tens por de repetir-te?
—Voldria evitar-ho. Un cop vaig anar a una escola a parlar dels meus llibres i un nen em va dir que se n'havia llegit uns quants i que no s'assemblaven. És el millor elogi que m'han fet mai. Fins i tot em vaig alçar i li vaig fer un petonet. Ara ja em puc repetir: fa 40 anys que escric i els lectors ja s'han fet grans.

—.A més, hi ha una marca de la casa Carbó.
—Mira, quan escric per a adults tendeixo a la sordidesa. Amb els nens procuro no amagar-los res, però, alhora, no portar-los a la desesperació. Els meus bandarres no triomfen. No crec que sigui lícit dir que el món és una merda a algú que s'està formant.

(Ada Castells: "Un tros de conversa amb...", Avui Cultura, 3 de febrer de 2011, p. 5)