La casa sota la sorra ha esdevingut un clàssic perquè continua sent llegida després de cinquanta anys d'haver-se publicat i després de vuitanta-vuit edicions, una xifra mai imaginada en la literatura infantil i juvenil. Això fa que molts lectors es preguntin -o s'han preguntat, ja- quins són els ingredients perquè una novel·la aguanti tants anys i sigui llegida per unes quantes generacions posteriors tenint en compte com han canviat amb poc temps els hàbits lectors i culturals dels joves.

Si analitzem la narrativa de Joaquim Carbó descobrirem de seguida una sèrie d'elements molt constants que permeten no sols que ens enfrontem amb una narrativa estimulant i atractiva per a lectors de tots els nivells i edats sinó que, a més, constatarem que el pas del temps no la devalua i que, com passa amb el bon vi, fins i tot augmenta de grau i manté una qualitat literària de nivell. Entre els ingredients més habituals en moltes de les novel·les juvenils de Carbó, podem trobar, sense cap ordre de preferència:

1. La utilització d'un llenguatge precís, descriptiu, carregat de frases fetes, amb jocs de paraules... tot plegat fa que, de cara als mestres, Carbó sigui una mina sobretot pel que fa a recursos lúdics a les classes de llengua.

2. Una relació de personatges emprenedors, actius, expeditius, carregats de valors, de bonhomia, inquiets, valents, solidaris... alguns d'ells amb capacitat suficient perquè el lector s'hi senti identificat.

3. Un Carbó com a cronista de la quotidianitat, que sap descriure la realitat dels humans amb precisió i exactitud. Qualsevol lector pot sentir-se al·ludit en qualsevol moment i en qualsevol escena.

4. Un Carbó que va de l'humor més genuí a la ironia més mordaç i a la crítica més contundent. Qualsevol fet o conducta humana és analitzada amb detall i precisió.

5. Una presència inexorable de missatges positius de tota mena que sovint van acompanyats d'un component educatiu palpable amb l'objectiu de provocar canvis en el lector.

5. Una sensibilitat per la cultura, pels llibres, pel coneixement... amb referències a autors catalans, a obres literàries, a fets històrics.

6. Una sensibilitat, també, per determinats problemes socials i sociopolítics. També l'ecologia i la defensa de la natura són conceptes elementals i prioritaris en l'obra de Carbó i, molt especialment, la sensibilitat pels animals.

7. En general, una sensibilitat per les coses senzilles i naturals... qualsevol cosa menuda o qualsevol petit fet pot ser elevat a dimensions de gesta que centri l'atenció dels lectors.

8. Una gran capacitat d'observació: a Carbó no se li escapa cap detall, cap actitud, cap oportunitat per descriure allò que veu i allò que sent.

9. L'obra de Carbó és sempre una obra positiva i optimista dins d'un clima de sana alegria, amb personatges encoratjadors i bonhomiosos...

10. La complicitat amb el lector, les ganes de fer-li l'ullet de tant en tant, d'atrapar-lo i fer-se'l seu des de l'inici, així com l'interès per arrencar-li un somriure amb la màxima naturalitat.

11. Un doll inesgotable d'inventiva, que mostra una enorme capacitat de fabulació, el converteixen en un gran comunicador.

(Josep M. Aloy. "La casa sota la sorra compleix 50 anys!", blog Mascaró de proa, 4 de juliol de 2016 - enllaç)

* * *

Recomano l'Epistolari Jordi Arbonès-Joaquim Carbó (Punctum), a cura de Montserrat Bacardí, a tots els que es vulguin dedicar a la ficció i a la traducció. Al llarg de més de trenta anys, Jordi Arbonès manté un neguit constant: no sap si quan hagi acabat el llibre que està traduint tindrà més feina, constata que cada vegada cobra menys per fer el mateix, és vetat per algunes editorials, rep crítiques vitriòliques. Joaquim Carbó, de la seva banda, treballa totes les hores del dia: escriu llibres i articles, visita escoles, va a reunions, fa de jurat... El llibre mostra les dificultats que tenen dos escriptors catalans que dominen l’ofici per guanyar-se mínimament la vida amb la seva feina, tant durant la dictadura com durant la democràcia.

Ni l’un ni l’altre perden la il·lusió, tot i les sotragades i les vergassades que reben pel camí. A banda de servir perquè alguns lectors somiatruites aprenguin a tocar de peus a terra, l’epistolari inclou múltiples xafarderies que, una vegada posades en fila, serveixen per fer-se una idea de com va funcionar la cultura catalana a finals de segle vint. En aquest sentit, hem d’agrair la sinceritat de Carbó, que feia de cronista a Arbonès, instal·lat a l’Argentina. Com que les cartes no eren escrites per ser publicades i han aparegut sense amputacions (al contrari, amb un índex onomàstic que sens dubte farà servei), conserven l’aroma del temps.

El que impressiona més és la gran quantitat de referents que semblaven sòlids i que han anat desapareixent sense contemplacions: editorials com Laia i Llibres del Mall, publicacions com Saber i El Món, escriptors com el també prolífic Manuel de Pedrolo que han perdut la seva ascendència, igual com els gairebé oblidats processadors Amstrad, que van revolucionar la manera d’escriure i que avui dia no tenen ni el valor d’una rampoina. A la introducció, Joaquim Carbó fa un resum exacte de l’argument: “Greuges, ressentiments, inquietuds, esperances, il·lusions i, fins i tot, alguna alegria".

(Vicenç Pagès Jordà. "L’aroma del temps", El Punt Avui. Cultura, 4 de juliol del 2014)

* * *

N’he tingut poques, massa poques, però prou per considerar que en Joaquim Carbó és una de les persones més àvides de conversa que he conegut. Sempre m’ha deixat amb el sentiment de no haver pogut parlar amb ell tant com ell desitjava. I que ho desitjava, perquè la conversa, i tot un seguit de mots amb el prefix com, o con, o simplement co, eren molt importants en la seva vida: combatre, commoure, complaure, compartir, concebre, condemnar, conèixer, conservar, conversar. Breu: que era algú sol, que busca companyia, i que com més n’ha trobat més n’ha buscat, i més fidel és a totes i a cada una de les companyies.

Per a en Joaquim Carbó, i per als mestres que un moment o altre hem pogut parlar amb ell o llegir-ne algunes pàgines a fons, la fidelitat a la persona i al record de la mestra Maria Novell és emocionant. I més emocionant és encara veure com la fidelitat, les fidelitats a persones, institucions, obres, s’encadenen en un fil vital: dels llunyans records de la guerra civil als de l’escola, als de la feina, feina d’escriptor —a Cavall Fort, i en el món de la liiteratura infantil i juvenil—; en el treball per la represa de Catalunya, en el camp de la política, sempre des del seu lloc de lleial supporter, capaç de comprendre, de criticar i d’encoratjar, a la recerca d’aquest encadenament de causes que dóna sentit a la nostra vida.

I tot això sense parar un moment. Parlar, pensar, viure abans d’escriure, i escriure de seguida, com qui parla. I llegir i tornar a començar, sense pausa, i amb un punt de pressa. “En el metro, camí de casa, començo a llegir…”, m’escriu d’un llibre que una tarda li vaig donar. I l’endemà ja tinc les seves ratlles a la bústia comentant la jugada. Una rapidesa de reflexos que espero que no perdi mai, perquè em sembla que deixaria de ser en Joaquim Carbó. El que més m’impressionà d’ell a Cavall Fort, on el vaig conèixer personalment, va ser aquesta rapidesa de reflexos i la capacitat de plasmar-los en l’escrit, picant lletres, com el picapedrer i l’escultor piquen pedra.

Crec que la rapidesa i la capacitat d’escriure d’en Joaquim Carbó es deuen al seu doble interès pels temes de què parla i per les persones amb qui parla. No pot deixar res per aclarir a cap amic. I això ho saps en el moment de caure sota la seva mirada, sota els seus ulls vius, penetrants, que no sé separar del somriure fi que dóna més agudesa encara a la seva fesomia. Saps que has fet, que se t’ha fet, un amic lleial, interpel·lador, i que serà això per anys i avatars que passin: l’escriptor Joaquim Carbó. Viure i escriure han estat una sola cosa per a ell. I un llibre com aquest que tenim a les mans ho confirma de la manera més rotunda.

Parlar, els autors, amb els nois i les noies lectors dels llibres que han escrit o dibuixat, és una pràctica literària pedagògicament molt recomanable sempre, i que en països petits i amb llengües minoritàries com en el nostre cas, s’ha pogut generalitzar. I basant-se en aquesta virtut, els editors catalans han pogut donar resposta a la necessitat afegida de difusió en un mercat exigu. Tots hi guanyem: lectors, escriptors, dibuixants, editors. I és que les preguntes d’infants i joves són les més directes, directes al moll de l’os de la persona; preguntes que els que ens creiem grans no ens atrevim a fer, ells les fan com la cosa més natural. En el cas d’en Joaquim Carbó, tal pràctica ha evidenciat el seu tarannà de conversador que escriu, perquè significa conversar sobre el que ha escrit i sobre l’escriptor. Voleu cosa més rodona, més arrodinadora? I a fons, com ja s’ha remarcat.

Res no és deixat per verd, en aquest tumult de converses. En Joaquim s’ha sotmès sense reserves, s’hi ha posat a tir, i fins algunes vegades s’ha sentit tocat, tocat per no haver aconseguit la sintonia, i així ho ha confessat. Però mentrestant ha mostrat com s’ha fet, i fins com s’anava fent en el mateix moment de conversar. De manera que quedem amb la convicció que en Joaquim és allò que ha pogut explicar a nois i noies, que no queda res més en els racons del seu cor i de la seva ment.

En aquest llibre, Joaquim Carbó, ell mateix, es mostra ara com a resultat d’aquestes múltiples converses amb els seus lectors. Parlant amb ells, provocant i responent a les seves qüestions, i ordenant-les després, Joaquim Carbó, amb l’entranyable màgia de la paraula escrita, ha pogut explicar qui és, com és, per què li sembla que és com és, com treballa, com gaudeix i pateix, com ha viscut l’altra màgia, la de fer-se entre els altres, la de conviure.

Amb aquest llibre guanya, hi guanyem tots els qui l’hem conegut per les cantonades de la vida, una conversa completa, ben plena d’afecte i d’amistat.

(Marta Mata. Pròleg a DD. AA.: Joaquim Carbó. Setanta anys, un centenar de títols, un milió d'exemplars. Barcelona: Barcanova-Casals-Cavall Fort-Columna-Cruïlla-Edebé-La Magrana-La Galera, 2002)

* * *

¿Que potser s'ha begut l'enteniment? Què hi fa un escriptor senzill, assenyat i seriós com ell en un col·lectiu d'eixelebrats tanoques com el d'Ofèlia Dracs? Però, no havíem quedat que ell de literatura per a adults re de re? On s'ha vist mai que dues generacions antagòniques es barregin d'aquesta manera, saltant-se totes les normes d'història literària! Allò que no saben els criticaires és, simplement que el Quim és perfectament coherent. Entre Els orangutans i el seu conte del recull Deu pometes té el pomer només hi ha les diferències que va voler la censura de l'any 1967. Perquè Els orangutans té tots els elements de llenguatge popular, de barra irònica i xarona, d'erotisme sense recargolaments tortuosos, de manca de vergonya de l'autor (en el bon sentit de la paraula).

(Jaume Fuster. Pròleg a Els orangutans. Barcelona: La Llar del Llibre, 1983, p. 10)