— Sóc empordanesa!... 
— També?

— També! Llucieta Canyá és empordanesa. I te'n parla de seguida. Empordanesa! I una empordanesa amb totes les qualitats i cap dels defectes que, segurament, els empordanesos tenen: simpàtica, franca, enraonadora... i tràfec. Un veritable tràfec. Un estornell. Una criatura. 
—No vaig aconseguir d'acabar els meus estudis de lletres. 

—I doncs? 
— L'amor em va partir pel mig... Em vaig enamorar i vaig estar perduda. 

— Com van anar els començaments? 
— De què? 

— D'escriure. 
— He estat universitària. Tinc bon record, en els meus inicis, de Tries de Bes i de Ferran i Maioral. Vaig estar tres anys a La Veu. Les dones tenim obertes totes les portes. Quan es presentava algun cas difícil: «Llucieta Canyá hi anirà». Vaig ésser la primera dona que entra a l'Ateneu. Vaig fer intervius a infinitat de persones, polítiques la majoria. He estat una gran polemista. Polèmiques amb tothom. Amb Josep Maria de Segarra, amb periòdics de fora... qui ho sap... El meu primer interviu fou una cosa gran. Jo m'havia proveït d'estilogràfica, de llapis, de quartilles... —Mentre parla no para d'accionar amb mans i braços; en anomenar l'estilogràfica fa com si s’envainés una espasa— havia d'anar a veure Margarida Nelken. Però Ferran i Maioral m'obliga d'anar a veure-la sense cap dels estris que jo creia més convenients. Ni paper ni llapis. De memòria! I quines angúnies! Margarida Nelken resulta que ja té un aire una mica... no sé com... i, per postres, pobra, és una mica miop, la qual cosa feu que jo tingués la sensació que em mirava una mica de massa enlaire. Ens férem amigues de seguida. En començar a interviuar-la em demanà que tragués llapis i paper. Vaig dir-li que no duia res. S'admirà i s'engrescà: «Així m’agrada!» Em parlà de tot. De feminisme... de política... de socialisme... de tot abundosament, extensament. Sé que em va caldre de fer un gran esforç de retentiva. En sortir de l'Hotel Orient, on s'estava, només feia que anar repetint d'esma tot el que m'havia explicat. Arribo a la redacció i com un coet de cap a la feina. Vaig començar explicant els meus neguits i després la conversa. Fou un èxit; Margarida Nelken restà agraïdíssima i proposà, en justa recompensa, de fer-nos intervius a mi i a unes quantes destacades dones catalanes.

També vaig tenir grans palestres amb Domènec de Bellmunt, organitzador de la festa de les modistes. Vaig fer un article dient que la modisteta catalana, assenyada i discreta, no havia de voler aquests exhibicionismes i aqueixes bromes d'anar pel carrer, i que a veure si la Llucieta catalana acabaria com una Caterinette francesa; que, per orgull, i per dignitat, no havia de permetre que quatre estudiants es riguessin d'ella... Aquell any no hi hagué festa de la modista. Domènec de Bellmunt s'indignà d'una tal manera que val més no recordar-ho. 

Era molt joveneta quan vaig entrar a La Veu. Havia estat educada per monges i, per aquest motiu, servava un gran terror a moltes coses. Els francmaçons m'esfereïen. Joan Costa i Déu, que és la simpatia personificada, se n'assabentà i me'n volgué fer una. 

Feia poc que era a la redacció i ve un dia i rebo un paquet. Un paquet per a mi? Sí. Per a la senyoreta Llucieta Canyá. Bé; què serà? Començo d'obrir-lo un xic emocionada. Qui em pot trametre això? L'anava desembolicant. Papers i més papers. Papers i vinga papers. I encara més papers. Fins que, al capdavall, surt una capsa. Ja la tenim. Què hi haurà dintre? Mirem-ho! Obro la capsa... i me'n surt una altra. I obro aquella... i una altra. I vinga capses. Fins que en surt una de xicarrona i vaig dir: —Ara sí que ja has arribat al capdavall—. L'obro amb batecs al cor i en surt... 

—Què? 
—Un escarabat dissecat!

(Mercè Rodoreda: «Parlant amb Llucieta Canyà», Clarisme, 23 de juny de 1934)