Com a guia moral i pràctica de les dones, va ser un llibre de gran èxit també entre els homes, que veien en l'estil desimbolt, vivaç i antipedant de l'entremaliada Canyà un perfecte antídot contra les reivindicacions agressives de les «sufragistes avinagrades». Durant dècades, va ser la bíblia de les senyoretes en edat de merèixer, el «conseller de la felicitat conjugal» de les imminents esposes i el company inseparable de les mares inexpertes. Canyà va saber aprofitar la tirada del seu producte, i en la postguerra va convertir-se en una activa conferenciant que impartia ensenyances sobre la família, la joventut, la relació entre pares i fills o els tabús i la sexualitat de cap a cap del país. L'any 1964, fins i tot tenia un espai propi a RNE, «El consejo de Llucieta Canyà», segurament per mediació del sotsdirector, Joan Viñas Bona, membre com ella de la Germandat de Sant Narcís, que agrupava els gironins residents a Barcelona com ara Josep Grahit, Fages de Climent, Jaume Ministral, Josep Tharrats, Miquel de Palol o Tomàs Roig i Llop, que recordaria amb acritud el seu «temperament de dictadora de quarta categoria».

Llucieta Canyà era de la generació d'Irene Polo, Maria Teresa Vernet, Rosa Maria Arquimbau, Carme Monturiol o Mercè Rodoreda, que per cert va anar-la a entrevistar per a Clarisme amb motiu de l'aparició de L'etern femení i va descriure-la com una dona «simpàtica, franca, enraonadora..., un veritable tràfec, un estornell, una criatura». També Sagarra l'havia comparada amb un ocellet inquiet que a la biblioteca de l'Ateneu Barcelonès, amb seient reservat davant mateix de Pompeu Fabra, «vol imitar les orenetes xerrant de taula en taula, cosa que irrita algun senyor tristíssim que fa articles per a enciclopèdies barates». Jovial, decidida i oberta, durant els anys trenta va encarnar el model del feminisme moderat, sobretot gràcies a la secció «Món femení», que publicava diàriament a La Publicitat. Va ser des d'aquest espai que va guanyar notorietat polemitzant, el 1929, amb Domènec de Bellmunt per la «festa de les llucietes», cosa que li va valdre l'escarni de setmanaris considerats liberals com L'Esquella de la Torratxa. El cas és, però, que la seva oposició a aquella festa que promovia tots els tòpics de les modistetes, identificant-les amb la coqueteria, la ingenuïtat i quasi la prostitució consentida, vist avui, és el seu gest més autènticament desafiant i modern.

(Busquets, Gemma i Vàzquez, Eva. «La modernitat dels tòpics», El Punt Avui, 4 d’octubre de 2015)

***

Publicat durant la República, L’etern femení es pregunta quines són les característiques de la dona, i pot ser útil per aprofundir en el feminisme en anys de canvi. L’etern masculí, en canvi, va aparèixer durant l’etapa fosca del franquisme, abans de l’obertura relativa de Manuel Fraga Iribarne. En aquell context, després del deliri repressiu i abans de l’actual deliri antiautoritari, els postulats de Llucieta Canyà són un model de seny i de sentit comú amanits amb una murrieria molt bisbalenca. Avui dia, el subtítol Orientacions, consells, esperances ens dona la pista: qualsevol llibreria el col·locaria a la secció d’autoajuda. A través d’una visió oberta del cristianisme, el llibre s’avança més de quaranta anys al que Sheree Conrad i Michael Milburn anomenaren intel·ligència sexual.

La primera part, «El noi», estableix uns conceptes elementals sobre la manca de límits que pocs pares deixarien de subscriure: «Les famílies que tenen fills aviciats i maleducats ja poden calçar-se les espardenyes quan els hagin de fer rutllar dreturers: bona feina se’ls girarà quan els tindran empiocats». La segona part, «El marit», subministra unes indicacions mínimes per mantenir la parella unida. Concedeix que els marits solen ser desordenats, alerta sobre el perill de les secretàries atractives i assegura: «Els marits nostres estan massa ben acostumats». En fi: si el noi ha de ser gentil, el marit ha de saber ser delicat. L’última part, «El pare», estableix la necessitat d’una figura paterna clara: «Cap fill, per tocasuro que sigui, no desitja tenir un pare que hagi d’abandonar les plomes, i prefereix mil vegades rebre l’escàndol i el sermó positiu que no pas saber que té un pare que salta els marges i els rostolls, com les llagostes». Finalment, exposa tres maneres errònies de considerar la paternitat: el pare immoral, el pare pau i el pare pedaç.

Llucieta Canyà proposa un igualitarisme ponderat: nega la presumpta superioritat dels homes; considera que la infidelitat hauria de ser igualment punible en els dos sexes –i no només en el femení, com establien les lleis de l’època–; lamenta que a un home que plora se li digui, pejorativament, «nena»; concedeix que la dona ha de lluitar contra el pare, el germà masculí, el promès i, finalment, el marit. A l’últim, es pregunta: «És que no mereixem que ens doneu la meitat de la llotja, en el teatre del món, després de tants anys i segles de no dir ni piu?».

(Pagès, Vicenç. «L’autoajuda segons Llucieta Canyà», Revista de Girona, núm. 269, novembre-desembre de 2011)

***

Hi ha una contradicció evident entre el que explica la gent que va conèixer Llucieta Canyà i la idea que en tenen molts d'aquells que només n'han sentit a parlar o que han llegit els seus llibres sense tenir en compte les seves intencions, les seves limitacions personals o la situació en què estaven les dones a l'època que ella va escriure. Per a la gent d'aquell primer grup, Llucieta Canyà era una dona decidida i moderna, avançada al seu temps, disposada a barallar-se amb qui fos, a anar de dret al gra i a no escatimar esforços o polèmiques per fer valer les seves opinions i, sobretot, per poder dur a bon port la seva passió per escriure. Per a molts dels del segon grup, en canvi, era una dona conservadora i burgesa; preocupada, és veritat, per la situació de les altres dones i disposada a reivindicar els seus drets, però tenint sempre molt present que les dones no havien de trencar mai tots els plats, que havien de complaure el marit i que, primer de tot, havien de preservar el que ella considerava que era la condició femenina: l'etern femení, per dir-ho amb paraules seves. «En el fons», escriu Maria Aurelia Capmany referint-se a L'etern femení, el llibre més conegut i amb més edicions de la nostra autora, «Llucieta Canyà defensava, amb un llenguatge planer, la tesi que molt seriosament defensaven un Ortega i Gasset i un Eugeni d'Ors. És una tesi que té una clara finalitat pedagògica: es tracta d'explicar a la dona que, en el camí de l'emancipació, s'ha d'aturar just en els límits que preserven la seva feminitat».

No tindria cap sentit negar ara que aquests eren els límits de Llucieta Canyà. Les seves opinions sobre el matrimoni, sobre el divorci, el títol de més d'un dels capítols de L'etern femení («La maternitat, ideal suprem»; «Si el marit té amants és perquè la muller vol») o, per no posar més exemples, els punts que desenvolupa en «El decàleg de la muller» ho corroboren a bastament. Hi ha una plana a Internet on es relacionen les idees de Llucieta Canyà amb l'Opus Dei. No sé si en va arribar a formar part: sempre es va definir, però, com una dona catòlica. El cas és que, quan es compara L'etern femení amb allò que va escriure Virginia Woolf l'any 1929, cinc anys abans, a Una cambra pròpia és innegable també que hi ha una diferència abismal.

(Cortadellas, Xavier. «Llucieta Canyà, feminista i conservadora», Revista de Girona, núm. 223, març-abril de 2004)

***

Un llibre sincer, fresc, viu, escrit amb el cor a la mà –naturalment no d’una manera absoluta, però amb el màxim de cor a la mà compatible amb una dona que escriu-, fatalment trobarà una curiositat més desperta entre un públic masculí, que entre un públic femení. I per aquest interès i aquesta curiositat que tenim de tot el que faci referència al nostre delicadíssim enemic natural, que és la dona, em penso jo que el llibre de Llucieta Canyà no és del tot extern a mi, i potser he exagerat una mica massa en considerar-me culpable d’una greu indiscreció, en accedir a la gentilesa de l’autora demanant-me quatre paraules de pròleg.

Jo, que, com la majoria dels homes, sento una certa repulsió per la paraula «Feminisme» escrita amb lletres de transcendència i acabant sempre amb aquella cua de peix de la vaguetat, confesso que m’esveraria aquest volum que duu per títol L’ETERN FEMENÍ, i que és escrit per una dona, si no conegués el seu autor. Tractant-se de Llucieta Canyà, el pànic que em fa la paraula «Feminisme» es converteix en aquell somriure que em produeixen els espectacles en els quals juguen com a primers actors la gràcia, la trapelleria, l’alacritat i, per què no, les llàgrimes, unes llàgrimes fresquíssimes que no poden alterar el rosat de les galtes ni perjudiquen el rimmel. A més a més, el pànic, en aquest cas, és substituït per la gran simpatia que m’inspira la manifestació d’un esperit que se’ns ofereix amb tota la seva sincera naturalitat i que el destí li ha concedit, com a màxima fortuna, aquell imprescindible esbojarrament d’ocell que han de tenir les noies per a ésser adorables. (…)

Des d’aquest aspecte de la moral, a mi em sembla que l’obra de Llucieta Canyà és oportuníssima. I és oportuníssima precisament per la seva sinceritat, per l’absoluta bona fe de l’autor, per la manca de prejudicis i d’hipocresia, perquè aquests vicis només els podríem trobar en una escriptora que fos l’antípoda de Llucieta Canyà, d’aquesta eterna criatura empordanesa.

(Sagarra, Josep Maria de: «Pròleg» dins Canyà, Llucieta: L’etern femení. Confessions, ideologies, orientacions. Barcelona: Gràfiques Comtal, 1965)