Roser Burgués acaba de publicar la seva primera novel·la, finalista del premi de novel·la històrica Gregal 2014, del Ramon Llull 2015 i del Josep Pla 2015; i ho fa amb un tema insòlit, la història de Claire Pourpière, una indiana que, a finals del segle XIX, es convertirà en una de les dones més riques i influents de Cuba. La Roser, m'obre el barri d'entrada a casa seva. Mentre anem cap el seu estudi, m'ensenya les flors del jardí, estan a punt d'esclatar. L'estudi és ampli i un ordinador el presideix. M'ofereix un cafè i comencem a parlar.

—Per què aquest tema?
—Quan comences una novel·la o un quadre, una de les feines més costoses és la d'escollir el tema. Desprès de pensar em vaig decantar per la història de la Claire Pourpière, una avantpassada meva, francesa. Em va semblar interessant i diferent. Suposo que poques dones van anar a fer les Amèriques. En aquell temps les dones patien un enclaustrament físic i social que no els permetia anar gaire lluny. Claire Pourpière no era una dona qualsevol, era una dona avançada i molt valenta. Crec que aquests dos factors la van condicionar per anar a buscar fortuna pels fills.

—Havies escrit abans?
—Jo sempre he escrit, es pot dir que no entenc la meva salut mental sense una llibreta a qui explicar vivències. Cada dia escric, i les meves llibretes, amuntegades, estan plenes de contes, pensaments, poesies…

—Els personatges de la Indiana són reals?
—Alguns sí, però la majoria no. Els definiria com a personatges necessaris per a explicar la història d'aquell temps. Molts d'ells son tòpics, com la trementinaire, que curava mals o el secretari que tenia una parla espessa. Alguns, com el carter, els he fet tan dolents que els he hagut de matar (riu).

—Com definiries el segle XIX?
—Com la part turbulenta d'un riu. Era una vida terrible, especialment per a les dones… Crec que les noves generacions no poden imaginar-se com de dolorós és un part o quina impotència se sent en veure un fill morir davant d'una pulmonia.

—I la pèrdua de Cuba per part dels espanyols?
—Sí, he, he, he… (riu). Pels espanyols va ser un desastre, però pels cubans va ser una alliberació. A La indiana es descriu l'any 1898 com una gran festa, els cubans van sortir al carrer amb crits de goig, bevien cubalibre, que es una barreja de Cuba i Amèrica. Els cubans estaven contents. Suposo que tothom vol ser lliure.

—Com eren els indians?
—La literatura parla sempre d'un home madur, ben vestit, amb americana de lli, de color blanc , barret i una armilla en la que hi penja un rellotge d'or, que mira a tot hora. Eren fanfarrons i es casaven amb noies guapes i joves. Però la realitat era diferent, per un, que arribava a fer fortuna, la majoria ja no tornava més. Eren emigrants que subsistien i en prou feines. Pensa que a començaments dels segle XX surten a fer les Amèriques un milió de persones. Els que tenien èxit tornaven i enterbolien la imaginació dels seus pobles que els veien com a triomfadors.

—Per què sortien?
—Empesos per la misèria, però, no et pensis que eren analfabets. La majoria de triomfadors ho feien per a millorar la posició social i la riquesa que aquí no tenien.

—I la Claire Pourpière per què emigra?
—Jo crec que per a buscar riquesa pels seus fill i alhora fuig d'un món que no és el seu. Pensa que ella era filla d'una família rica, culta… i Castelló de Farfanya no era el seu ambient.

—Els indians eren negrers?
—Molts sí. Pensa que era un negoci molt lucratiu, agafaven el carregament de Barcelona, anaven per les costes africanes i compraven esclaus amb part de la càrrega. Desprès els venien a Amèrica i tornaven carregats de sucre, tabac, cafè… A La indiana es parla d'un negrer català anomenat Marutani, que es va carregar la cultura Rapa nui.

—La Claire va ser negrera?
—La Claire Pourpière era un cas a part i va utilitzar els encants de dona per a aconseguir fortuna. Penso que era conscient que s'havia d'envoltar d'homes poderosos per a subsistir. Ella era una dona d'una gran bellesa; sabia que els homes, davant d'una dona bella perden el cap, i era prou intel·ligent per utilitzar aquesta eina.

—Què creus que pensaven la gent de Castelló de Farfanya d'aquesta dona?
—Jo crec que sempre la van veure com una mala dona, perquè havia abandonat els fills, però alhora la utilitzen per a solucionar els problemes que es presenten al poble, com per exemple a la Setmana Tràgica. De tota manera quan arriba al poble carregada de luxe comencen a admirar-la.

—Tu vas crear fa 25 anys Les Magilletres?
—Sí, va ser una sèrie audiovisual pionera en l'ensenyament. Les Magilletres s'han passat a Finlàndia, Japó… i a Catalunya. Encara és vigent; encara agrada molt als nens.

—I perquè has trigat tant en fer la novel·la?
—Molt senzill, estava enfeinada creant una família: tres fill, dos gossos, treball diari… Crear una llar vol molta dedicació i temps. Tot no es pot fer. Jo no sóc una super dona.

—Penses fer més novel·les?
—Sí, estic pensant en una altra novel·la, però encara està a les beceroles. De moment, deixa'm descansar uns mesos, necessito una pausa. Estic una mica cansada. He estat dos anys escrivint i documentant-me. Una novel·la històrica requereix coneixement de l'època, imaginació… Ah! i molt de treball.


(Ramon Texidó: "La indiana va ser una dona avançada i valenta", Diari Maresme, 17 de març de 2015)