Antologia
En arribar a Barcelona, tot li va semblar inhòspit i estrany. Les cares de la gent li apareixien amb faccions de putxinel·lis. Cap pintor estrafolari no hauria pogut imaginar tanta diversitat: tarotes llargues i generoses, ulls petits i descentrats, mandíbules desencaixades, marques de verola, rialles innocents... Els homes i dones que passejaven per les Rambles de Barcelona eren una barreja de singularitats. Tot hi cabia: des d'un boig parlant amb un banquer, fins a un capellà sermonejant una bagassa. Tant podies veure un mariner comprant taronges a una pagesa, com una senyoreta fina, acompanyada de la donzella, escollint flors a les parades del passeig.
Els simons, aquells carruatges lleugers que omplien les dues bandes de la Rambla, s'atansaven perillosament als carros arrossegats per cavalls bretons que anaven a mercat de la Boqueria.
Enmig d'aquell tràfec, algú mirava i reia davant la Monyons, una dona vella, pintada i esparracada que, cada matí, cantava i ballava cuplets enmig de la plaça de Santa Mònica...
—Vés-te'n a pastar, Monyos de merda.
—Surt del mig, boja —se sentia.
Els crits i els renecs s'enfortien quan el tràfic quedava obstruït.
Les Rambles de Barcelona eren un niu d'humanitat; tot s'hi exhibia i tot s'hi valia.
Aquell passadís estret, que tapava l'antiga riera, anava de la muntanya al mar i estava perfilat per parades que venien tot tipus de mercaderia: flors, aviram, roba...
El passeig canviava de fisonomia a mesura que s'acostava al port. I el que en un començament, a la font de Canaletes, semblava un luxe, ostentació, treball i comerç, es transvestia a l'altura del teatre del Liceu. El vici i la prostitució amagaven una realitat de patiment, pobresa i desarrelament. Barcelona era un niu de nouvinguts i famolencs.
Cap a la rambla de Santa Mònica, tocant el Raval, una olor pudent espesseïa l'aire. Homes de sexe indefinit i dones velles, que traspuaven tuf i malaltia, es repenjaven a les parets. Algun nen demanava caritat, els burillers refeien cigarretes... Tot era prostituïble. Tot tenia un mercat.
Aquella tarda, la Claire va sortir de la pensió. L'endemà agafaria el vaixell que la portaria a Amèrica, lluny d'en Miquel i dels seus fills. Calia afanyar-se.
Anava Rambla avall, cap al port; algú la seguia, algú li tirava una floreta... Ella, entre tanta gent, abstreta i angoixada caminava. Volia veure el mar.
Recordava que, de petita, l'avi Antoine en parlava, del mar; deia que era més gran que el riu Garona i que no deixava mai de cantar. Tenia tots els adjectius del món: bo, dolent, dolç, salat, esquerp, vell, trist, alegre, misteriós, profund... Tot això i més era el mar.
Quan va arribar al moll, va veure un líquid que pudia a quitrà, llot i defecacions; que reflectia la seva imatge desdibuixada darrere uns regalims llargs i estrets del color de l'arc de Sant Martí. Uns peixos petits removien l'aigua, mentre intentaven esquivar l'ham d'un nen que els volia pescar.
Va caminar voltant els molls, buscant l'escullera. A mesura que s'acostava a les pedres de granit anava sentint el mar, cada vegada més fort. De cop, un plugim d'aigua va saltar per sobre els esculls i la va esquitxar. La Claire va passar la llengua pels llavis i s'estremí en tastar aquella aigua tan salada, la va escopir.
Arromangant-se les faldilles, s'enfilà aprofitant les escletxes de les roques. Saltava victoriosa per sobre d'aquell espai que besava el mar i semblava que jugués. Aquell espectacle insòlit, rumiat i impensat la va sobtar i meravellar. N'era tant, d'immens, el mar, que no s'acabava mai. Era blau, d'un blau fosc, estrident, coratjós... Feia por. Enfurismat, es llançava contra aquells grans blocs de granit que li barraven el pas, deixant una bromera blanca que bullia sobre les roques.
La Claire caminava per sobre les pedres, esquivant escletxes, forats, entrebancs... Saltava buscant el lloc més pla, intentant no caure. Dos nens, que agafaven musclos, observaven els enagos de la Claire i reien.
Lluny, el cel gris construïa torres blanques sobre el mar. Una línia llarga els separava i definia.
A mà dreta, va veure la gran muntanya de Montjuïc, gegant solitari enmig de la plana. A dalt, el castell enfocava els canons cap a la ciutat: Per què enfocaven cap a Barcelona? Per què la volien bombardejar? Qui? —va reflexionar la Claire.
Mentre, un munt de pensaments li entortolligaven el magí:
Si m'afanyo tornaré aviat a la dispesa, abans no se'n vagi el sol. Aquest barri em fa por. Deu ser el dels pescadors perquè hi ha moltes barques. Sento olor de peix, de salabror... Em fa por Barcelona; sort que els nens s'han quedat al poble amb en Miquel... Castelló, Castelló... T'has adonat, Claire, que a Barcelona només hi caps si ets ric? Quina misèria. M'arriba una breva... Tinc por.
Aquells nens que juguen a bales porten la roba estripada. Guaita... aquest desdentegat em ve a tirar una floreta: au, a tu et voldré! No sortiré del foc per acabar a les brases. Lleig. Quin fàstic... No faré mai de meuca, mai... Déu, ajuda'm; no em facis caure, no m'hi obliguis... Jo coneixia l'amor, tenia en Miquel... Miquel estimat... Qui m'acaronara en les nits fredes? Porto dies sense tu. Miquel, tinc fred i por. Què serà de mi? A Cuba em faré rica. Quan torni, en Miquel i els nens estaran orgullosos de mi.
Pobre Miquel, en aquell poble el martiritzaran, se'n riuran. La gent és dolenta; s'aprofiten de les penes de la resta per justificar els seus pecats, les seves penúries, i què diran de mi? A ell li sabrà greu, callarà, com sempre, callarà, callarà... No parla per no ofendre. Massa bo, massa... Miquel, Miquel.
Mira, aquella dona que demana caritat va descalça. Pobra desgraciada, no té ni un ral per a espardenyes. Aquell home que em mira té una piga al nas; quan es refredi li quedaran els mocs enganxats. Ecs! Quin fàstic... Ara sento pudor de cols i cebes... tomàquets, tomàquets? Potser és el Born, això? A la dispesa m'han dit que és molt gran i bonic. Quanta gent, i quant de menjar. Guaita, oh, mandarines formant muntanyes... Oh! Quin nen més estrany, no n'havia vist mai d'aquesta raça; de quin país deu ser? I aquesta carn està plena de mosques, mosques i... qualsevol se la menja. Sento pudor de bacallà. La vella Quaresma porta bacallà. Bacallà, bacallà... pudor.
Pudor, fortor, tuf, tot em fa fàstic... Oh! Allà, al fons, quina catedral més bonica. Com es deu dir? Que bonica.
Malcarada, lletja, lletja... Com m'ha mirat. Barroera! És que no se li pot preguntar el nom d'una església?
Santa Maria del Mar. El mar, la mar... Hi entraré. Està sonant l'orgue; s'assembla al d'Albí, potser és més gran, té el so dels àngels i... Dida, dida, em cantaves cançons; ets el meu àngel de la guarda... Avi, estimat avi. Tinc ganes de plorar... Els meus fills, els he deixat. Miquel, Miquel, què faré sense tu? Els meus nens es moriran, o potser... No, Claire, no, no es moriran, i tu et faràs rica, i els donaràs tot el que demanin. Santa Maria, Mare de Déu... Ajuda'm a fer fortuna. No, no ploris, Claire, no ploris, no et porta a res, ja no pots tornar enrere.
Ho aconseguiré... Vés-te'n i no pensis. Demà t'has de llevar d'hora, has d'anar a buscar el vaixell. I si tornés amb en Miquel? No, no, no vull que els nens passin més gana...
Aquests carrers són pitjors que els dels voltants. Corre, corre, Claire, corre... No, no corris, que la gent et mira malament. Corre, corre.
A la vora de la mar hi ha una donzella, hi ha una donzella... Aquell home parla un castellà estrany... Jo no sé parlar castellà, a Cuba n'aprendré. S'entén força, parla amb la o, tot ho acaben amb la ...oooo. Tinc gana. Robaré unes avellanes. Però, què penses? Claire! I si t'agafen? Demà no podria arribar al vaixell. Claire, com goses fer això? Tu no ets una lladre. Tu ets una senyora. Recorda. Mai més no donaràs la imatge de pobresa. Demà agafaràs el vaixell, començaràs una nova vida plena de satisfaccions i riqueses per als teus fills... Però... on dormiràs? No pensis. Vés a la dispesa i dorm, així deixaràs de pensar. Tinc gana, tinc set. Sento pudor... Allà hi ha una font. Espero que l'aigua no sigui dolenta.
Oh! Mira, sardanes davant el cafè de la Marina. Aniré a escoltar-les. Potser ja no n'escoltaré mai més. Que boniques, i que bé les ballava amb en Miquel: un, un, dos, un, un dos. Vigila! Quina fúria.. homes pegant als músics. Però, qui són aquests homes? Per què diuen catalanes de mierda? Dolents. Us maleeixo. Déu no us estima. Claire, vés-te'n. Et tornaràs boja!
Tinc por i... Mare de Déu de Lourdes no em deixis. No, no, seré forta. Vés a dormir, dorm, dorm per sempre. No, no, que els nens em necessiten. Vés a dormir i demà serà un altre dia... Miquel, Miquel.
A l'altura del Paral·lel, una filera de gent feia cua per a l'escrivent, mentre una munió de gallines es menjaven una tifa que acabava de deixar una truja. Més enllà, uns homes s'aplegaven en un bar on feien vistes, unes fotografies en moviment que aixecaven expectació; els homes s'empenyien els uns als altres provocant petites baralles, per veure-les; alguns en deien cine. Una dona, darrere una petita tanca d'un hort, amagava el cap dins la bragueta d'un home vell.
La Claire va comptar dotze teatres. El Paral·lel bullia de gent. L'espectacle estava servit. Els homes la miraven. La Claire caminava de pressa, de pressa... cap a la dispesa.
Mare de Déu de Lourdes no em deixeu caure. Mare de Déu, tinc gana i por. Sento pudor... Tot em fa fàstic. Miquel, Miquel.
De bon matí, la pols grisa que aixecaven els carros tenia el colors dels vaixells de guerra que ancoraven al port. Durant la nit, les xinxes l'havien picada i la Claire intentava dissimular les nafres amagant les mans sota el xal. Portava un fardot, a dins hi havia dues faldilles, una camisa, draps, calces, dos jerseis de llana i el vestit de color violeta amb les sabates d'organdí.
L'endemà el port estava ple. Centenars de persones feien cua per entrar al Vapor Correu de la Companyia Transatlàntica de Barcelona. Van estar dues hores per embarcar. Aquell vaixell, que els havia de portar a la terra proesa, tenia dues entrades: una abarrotada de gent pobra, que esperava amb paciència, i l'altra, la dels rics, que estava buida.
Quan va arribar al compartiment, va deixar el fardot a terra i va saludar dues dones que s'hi havien instal·lat. Aquell espai era petit, no hi havia taules, només una tarima i un rentamans. Dues dones més i un nen van entrar. Feien pudor, tot feia pudor de misèria, de romàtic i de pixums. El nen plorava...
A mig matí, de seguit que van sortir de la calma del port, el vaixell, ja en alta mar, va començar a ballar i a saltar com una closca de nous en un safareig; i la Claire se sentia morir, les basques i els vòmits la van arraulir al terra. I, allà, al mig d'aquella munió de gent, d'aquella pudor, d'aquella misèria, d'aquella flaire a romàtica... la Claire va pensar que moriria i que no arribaria al destí. Era tan fort el mareig i el patiment que empassant saliva, a poc a poc, va perdre el coneixement.
Tres dies després, es va trobar millor. La tarda lluïa un cel blau, el mar estava en calma, magnífic, i la Claire es va posar el vestit de color violeta i les sabates d'organdí, es va pentinar la llarga cabellera rossa que lluïa fins a l'esquena, es va pessigar les galtes i, després de mirar-se al mirall i rentar-se les mans, va sortir a coberta. Allà, perquè tothom la veiés.
Només van fer falta cinc minuts de desesperant solitud, mirant enlloc, perquè un home de pell negra, amb sabates enllustrades i ben vestit, s'hi aproximés i li digués:
—Senyora, el meu amo, el senyor Ovidi, té el plaer de convidar-la a sopar. Si em vol acompanyar?
—Amb molt de gust —contestà la Claire.
I, seguint el criat, es dirigí cap a un nou destí.
(Capítol «El mar. Barcelona, 1895», de la novel·la La indiana, p. 41-47)