Isabel Clara-Simó diu que hi ha dos tipus d'escriptors, els que miren enfora i els que tenen ulls interiors. Show, l'opera prima del figuerenc Àngel Burgas, home vinculat al teatre, és un Ilibre de narracions equidistant -alguns oculistes l'anomenarien guenyo-, que veu de totes dues mirades: de fora a dins i de dins a fora. El seu periple vital va del paisatge urbà als processos mentals d'una nimfòmana fetitxista (a Psycho), una nena amb pares ocasionals (Family), un encadenament de personatges anònims -vegeu el film Short cuts- que amaguen un polvorí soterrat de desitjos sexuals (Foxtrot), un amic de pagament (Meeting-point) o la resposta a la pregunta del milió: què fer amb un pobre que et dona la tabarra perquè li negues vint duros (Show, conte que titula el Ilibre, sens dubte un dels més rodons). 
L'univers de Burgas és proper, palpable, tan real i llunyà alhora com els tripis, la maria, el jungle, la sida, el trance, la -diguem-ho així-pseudocultura juvenil i el misteri-gran, molt gran- que amaga la quotidianitat. Costa reconèixer-ho, però ¿qui ens assegura que el nostre veí -que sempre espiem- no és un assassí o un terrorista?; i qui és el babau que sentencia que la infància és l'edat de la innocència? En aquests aspectes l'autor entronca amb un Carver, amb les inevitables influències del mestre Monzó, especialment visibles a Dance floor, història que acaba com el rosari de l'aurora. Vampire, en canvi, és una trama de terror gòtic traçada amb precisió subtil, relligada hàbilment amb el món claustrofòbic dels segrestats i que t'enganxa fins a un final inversemblant. 

Aquest Ilibre és un més dels assaigs amb els quals s'inicia el xou de la nova generació -l'autor té 35 anys- que demana ja, ràpidament, un lloc sota el sol editorial; uns lletraferits encara per definir que cerquen una veu pròpia -una proesa gens fàcil d'assolir: cal eliminar barreres mentals i taquicàrdies inherents al llenguatge-, i que esgrimeixen com a millors arguments una cultura eclèctica que va del funky al dirty realism passant pel vampirisme i les trames hitchcockianes. Són creadors valents que han perdut la por als anglicismes -les 16 històries duen títols en anglès- i que s'enfronten amb una societat com a mínim inquietant, on res és el que sembla. 

Moisés de Pablo ressenya Comença el xou. A: Revista de Girona, núm. 204, gener-febrer 2001, p. 113.

Somien els homes ser móns virtuals?

Hi ha qui diu que el destí de l'home i la dona és fusionar-se amb la màquina. El figuerenc Àngel Burgas (1965) concep una idea semblant, mereixedora del Joaquim Ruyra de Narrativa 2003, un món on els joves recreen èpoques passades o futures en les seves consoles i juguen a viure altres realitats. Ja imaginen el perill: restar enganxat en aquest univers virtual, on la vida es converteix en joc i el joc és la vida. 

Es aquesta ambivalència, aquesta dualitat entre allò que llegeixes i allò que suggereix la lectura, que fa de M.A.X. molt més que una obra per a adolescents. Transcendeix el gènere, més o menys aventurer, més o menys iniciàtic, per esdevenir un bon Ilibre per a adults. Tal i com van fer abans autors titllats, superficialment, de ciència-ficció, com Boulle o Dick o, en el terreny infantil, Lewis Carroll. M.A.X. és l'ordinador que genera realitats alternatives, i els dos protagonistes, en Max i l'Aleix, dos nois empordanesos del 2054, hauran de descobrir què s'amaga darrera l'aparició d'una sèrie d'ancians despullats a les platges de Roses i Sant Pere Pescador, si fa no fa, en la nostra època. Aquest escapisme virtual no camufla una realitat inquietant, un món futur on els rodamons viuen en barraques precàries de cartrons en el parc o protegits als portals, on les fuites radioactives posen en perill els escolars i aquests van a escoles defensades per cúpules anticontaminació. Les parelles gais tenen la mateixa aparença física, gràcies a la cirurgia; les famílies són desestructurades, i el diàleg i l'escalfor de la llar són anècdotes del passat. Tot i aquest ambient, que podria ser enutjós, insuportable, la troballa més gran de Burgas, un dels valors més potents i moderns de la nostra narrativa, és trobar emoció i sentiment; fins i tot en una distòpia tan crua i descarnada. El figuerenc fa de la seva capacitat metafòrica empeltada a una prosa sense efectismes i d'aquesta proximitat al món juvenil que coneix tan bé dos dels seus grans valors. Poques vegades un llibre d'adolescents resisteix l'esguard de l'adult. Aquesta n'és una. 

Moisès de Pablo: "Somien els homes ser móns virtuals?"A: Revista de Girona, núm. 229, març-abril 2005, p. 113.

Les històries d'Àngel Burgas solen ocupar-se de temes com la identitat d’un mateix, la diversitat, la justícia i problemes socials actuals, com la immigració, les drogues, l’apatia, tot ressaltant, sense prejudicis, aspectes problemàtics de la vida quotidiana que ningú gosa corregir. Les seves obres són una reflexió, sense didactismes, sobre els problemes que ara afecten la humanitat i l'afectaran en el futur si no hi posem remei a temps. 

Les seves obren demanen un lector intel·ligent i actiu que reflexioni i tregui les seves pròpies conclusions. En les seves obres, moltes vegades adreçades a un públic adolescent, l'autor hi sosté, tanmateix, la mirada de l’adult, defugint la trivialització. 

Autor prolífic, explora tots els gèneres de la narrativa, des de la novel·la realista a la ciència-ficció i la novel·la negra, amb uns valors constants: l’amistat per afrontar les adversitats i no perdre l’esperança del canvi; la família i l’escola com a referents necessaris per als adolescents i joves; la consciència d’un mateix i dels altres per assolir el respecte a un mateix i a la diversitat. 

Són obres que també emfatitzen el concepte de la creació literària; una mena d’homenatge a la literatura i als gèneres de ficció dins de la literatura. Perquè allò que ens fa més humans és aquesta capacitat creativa que ens sublima de la realitat.

Ana Magdalena Troncoso Pérez: "Pòrtic". A: Itineraris de lectura: Àngel Burgas, editat per la Institució de les Lletres Catalanes. (2011: 7)