Al pròleg de Cronicàlia (1986), sobre aquesta primera obra de l'autor, deia Julià Guillamon: "La filosofia del temps... s'expressa... amb una precisió absoluta...la pulcritud estilística i l'elaboració del rerefons ideològic del llibre esdevenen els seus principals trets distintius". Sergi Pàmies, a La Vanguardia (11/12/86), assegurava que aquell llibre combinava "...la reflexió, la reconstrucció històrica d'unes èpoques llunyanes amb una acció narrativa amena i sorprenent".

Val a dir que, des d'aquell primer recull literari, l'ofici d'Alfred Bosch ha evolucionat notablement, i els seus horitzons creatius s'han vist ampliats. Pràcticament ha abandonat la narració breu per a dedicar-se a la novel·la, inclosa una trilogia (1714) que, des del punt de vista formatiu, ha suposat la consagració del professional. Els diàlegs han guanyat en força i expressió; les descripcions han tendit cap a l’estalvi d’adjectius; els personatges han evolucionat cap a psicologies més sòlides i creïbles; els ritmes i l’acció s’han ensenyorit dels relats; i en general l’escriptor ha madurat. Però el joc del temps i la netedat del llenguatge s'han mantingut com a constants.

Els referents literaris d'Alfred Bosch són, doncs, els autors que viatgen lliurement en el temps i en l’espai: des dels monstres de la novel·la èpica del segle XIX (Hugo, Dickens, Dostoievski, Galdós...) fins als seus deixebles moderns, més multiculturals i encara més escèptics (Maalouf, Yourcenar, García Márquez, Seth, Achebe...). Com a rerefons, s'inspira en la musicalitat arcaica de les lletres medievals catalanes i també de les tradicions orals, gairebé recitatòries, de diverses cultures extra-europees. "I mentre Baricco (Seda) i Fermine (L'Apicultor i Opi) componien unes obres suggerents i sensuals, però d'alguna manera superficials i etèries, Alfred Bosch elabora una novel·la amb majúscules" (David Camanida, Avui 01/04/04). Tot plegat, un garbuix d'influències que imprimeixen en l'obra de Bosch un dels aires més particulars, i també un dels més llegidors, de les lletres catalanes. "Compagina qualitat i ganxo narratiu", afirma Carles Barba (La Vanguardia 31/03/04).

El pes dels continguts temàtics o del marc històric, així com un llenguatge àgil, de ritme fluid i d'acció trepidant, han situat l’autor a distància de l’avantguarda literària, i li han marcat l'impossible idil.li amb certa crítica especialitzada. Alguns crítics fins i tot l'han catalogat com a productor d'obres de consum ràpid: tornant a Guillamon, aquest titllava L'Avi com un llibre ple de "fluixera emocional, ...(i de) prosa pobra i utilitària" (La Vanguardia, 24/11/00). Solé i Sabaté li replicava al·legant que Bosch era "un escriptor de talla indiscutible, ...novel·lista d'una sola peça, ...que supera de lluny la mitjana de best-sellers traduïts sense criteri més enllà de l'estrictament comercial" (La Vanguardia, 5/12/00).

Altres observadors l'han comparat amb Josep Pla o amb l'Umberto Eco d'El Nom de la Rosa, per la facilitat que mostra en transmetre complexitat a través del relat de factura planera. Arran de la trilogia 1714, Francesc Guerrero assenyalava que "...(el) to recorda molt Josep Pla... un text molt interessant de llegir, tant des del punt de vista estrictament històric, com des del punt de vista narratiu. Breu: literari" (Avui, 20/12/01). És a dir, en abraçar la senzillesa, entesa com a virtut comunicativa, i descartar el simplisme, entès com a mancança de l'intel·lecte, Bosch fa l'ullet al lector tot estalviant-li provatures literàries gratuïtes. L'opció creativa és conservadora, potser, però creativa tanmateix, sacrificant l'artifici a favor de la tensió i l'agilitat.

La finestra oberta al passat, en el parer de Bosch, no pretén suplir la fantasia. Segons l'autor, fins i tot afegeix potencial màgic a la narració. Primer, perquè ajuda a repensar l'avui en clau de l'ahir, emparant-se en la naturalesa de la psicologia humana. En segon lloc, faculta l'invent impossible, la màquina del temps, i això obliga a treballar i explotar a fons la major de les virtuts literàries: transportar el lector. El que més destaquen els seguidors de la seva obra és l'habilitat per a reviure, amb fortes tensions emocionals i amb els cinc sentits, les hores d'un call jueu medieval, els maldecaps d'un esclau morisc, les decepcions d’un militar catalanista o l'enginy ampul·lós de la cort de Versalles. Com afirma Isidor Cònsul, "...convida el lector a una passejada vivaç entre els replecs sinuosos d'un temps tortuós" (Avui, 5/3/98); o en paraules de Valentí Puig, "ho reconstrueix tot amb laboriositat, peça per peça", en un esforç equiparable al d'Amin Maalouf a Lleó l'africà (El País, 19/3/98).

Però l'únic viatge no és el del temps. Els llibres de Bosch abracen un paisatge d'espais oberts, on els protagonistes es passegen des la Sud-àfrica d'avui fins a les Índies dels descobridors, des de la Cilícia medieval fins a la Viena imperial, des de l'Havana de Martí fins al Mali del Mansa Musa, des de la ruta de la Seda fins a la Rússia dels sòviets. Encara que el teatre narratiu principal es limiti a la comarca, el rodamón que Bosch porta a dins sempre es delata en els seus personatges, que guarden el món al palmell de la mà, i que a la primera oportunitat s'escapen als antípodes. El viatge, per tant, esdevé el company inseparable del lector, que es veu forçat a l'evasió fabulada i a compartir els somnis de terres noves a descobrir.

Vet aquí la inescapable dimensió universal dels relats de Bosch: els seus personatges no busquen la raresa en la distància: es busquen a ells mateixos, incapaços com són de restar al rebedor de casa. Alhora, l'autor creu fermament en els escenaris catalans, sempre que siguin oberts de bat a bat i no es desconnectin del món, i defensa amb convicció que la mirada més franca i desperta és la que parteix de l'amor propi. A la vista dels àmbits geogràfics que sostenen les darreres novel·les (Mallorca, València, Catalunya), i dels seus pretextos temàtics (l'expansió medieval, el nacionalisme republicà, miquelets i botiflers) és temptador penjar-li l'etiqueta militant. Però només cal llegir els llibres per a veure que Bosch no fa pamflets. L'amplitud de l'aventura humana, i també la distància irònica, no li ho permeten. Ans al contrari, "...eviten les temptacions d'exacerbació patriòtica i el text guanya en credibilitat" (Avui, 20/12/01).

L'aposta ha pres força a la majoria d’obres de l’autor, però potser va ser arran de L'Avi que va exposar-se més a la palestra pública. Com deia Pilar Rahola, "...resulta evident que és tan provincià o tal vegada tan excels convertir Churchill en novel·la com convertir-hi Francesc Macià". I encara reblava el clau, tot afirmant "déu n'hi do la gosadia de l'Alfred... (Ell) Pensava escriure una novel·la sobre una llegenda, i ha acabat posant en evidència la malaltia d'un país"(Avui, 04/01/01). Obviant les patologies del propi país, Bosch fa un esforç de normalitat, no pas gaire diferent del que podria fer un escriptor francès o un italià, i tria referents comuns per a retratar ànimes extremes. Ho fa sense complexos, sense temors i sense censura creativa.

Els retrets, un tant a priori, de globalitzadors incòmodes amb la pròpia identitat, demostren que semblant elecció és temerària. Però també ho confirmen les actituds dels que no toleren l'abordatge desinhibit de les llegendes pàtries. Davant els uns i els altres, Alfred Bosch cavalca: afirma que no li interessa ni el mite ni la deconstrucció del mateix, i que aspira a normalitzar la relació amb el seu país, el seu passat i la seva gent. Entrar en els dilemes psicològics, inventar a partir de les claus que ofereix la documentació, i fer una obra de creació. I tot sigui dit de passada, en l'aventura connecta de meravella amb el públic lector, que abona amb la compra, la lectura i la fidelitat aquesta estranya gosadia. "Bosch se situa en aquesta categoria d'autors que consideren que els llibres estan al servei del lector, i no al revés" (Albert Sànchez Pinyol, El Mundo, 17/03/04).

La prova és que Bosch, sense ser un personatge mediàtic, sense disposar de grans atractius més enllà del que publica, és un autor català que agrada i que ven. La seva presència a les llistes dels més venuts és familiar, sobretot amb l'Atles Furtiu, Les Set Aromes del Món, la trilogia 1714 i, en menor mesura, amb L'Avi. Podria ser per allò que diu Joan Riera: "L'obra de Bosch és honesta perquè és clara i fuig de maniqueismes", o encara més; perquè explota "la clau de volta d'una bona novel·la històrica, [que és] analitzar a fons una conjuntura concreta i universalitzar-la, fent-la útil per a entendre qualsevol jo col·lectiu abocat a una situació límit" (Diari de Balears, 12/05/02). És sabut que la popularitat, però, no és sinònim de singularitat literària. També hem vist que la tensió ideològica, omnipresent en les primeres provatures de l'autor, ja no domina les ficcions de l’autor. Com tampoc no destaca l'ètica, malgrat ser-hi present, i de vegades fortament, a l'interior dels personatges. Més aviat, com assenyala Monika Zgustová, "No hi ha ni bons ni dolents de la pel·lícula... ¿Qui és el culpable i qui la víctima, en aquest món on els conceptes clars s’han ofuscat? Aquesta és la pregunta que la narració sembla plantejar, pregunta que no ha sabut contestar Dostoievski..., ni Nietzsche..., ni Kurosawa" (Avui, 20/06/96). La moral, doncs, deixa pas a l'observació i el retrat. Sempre des de la distància, amb "...el punt necessari per fer creïble una època pretèrita [i on] no hi manca la ironia -però aquest atribut és propi dels escriptors de raça" (Diari de Balears, 12/05/02). Hi ha qui ha arribat a dir, sentenciós, que "...en la lluita dels homes contra la mort, Bosch aposta per la lucidesa" (Col.lectiu Joan Orja, Fahrenheit 212, La Magrana, Barcelona 1989).

¿Quin és, per tant, el denominador comú de les creacions de Bosch? Més enllà de la tria d’escenaris, de moments, de gènere o d'òptica; què ens ofereix com a singularitat literària? Què porta el lector a confiar en la producció de l'autor? La fàbrica narrativa, ja ho hem dit, pot arribar a ser senzilla, veloç i sotmesa al discurs. També pot ser evocativa i lírica, però en qualsevol cas no pretén suportar el pes creatiu. Els arguments són més o menys originals –sovint enginyosos i sorprenents, algun cop previsibles. El llenguatge és també un instrument, potser d'elaboració artesanal, encara que nítid i clar en el resultat final. La recerca en els modismes el porta a usar expressions genuïnes en els diàlegs, que els fa més versemblants. Tot això hi és, i té la seva importància, però no marca els moments àlgids en l'obra literària de Bosch. ¿Quin és doncs, al capdavall, el mèrit de l'escriptor, quin és el motor al qual queden sotmeses la resta de les eines que utilitza?

Tal com avança l'obra d'Alfred Bosch, podem dir que de forma creixent el pes recau en la tensió emocional. L'ús predominant de la primera persona no és cap casualitat; com tampoc no ho és la construcció d'uns personatges que, des del dubte i la distància, pateixen processos de conversió que els arrosseguen al retrobament amb ells mateixos. Ni és atzarosa l'abundància de quadres, en terres i èpoques allunyades, que sempre roden per retornar al present sentimental. La complicitat amb el lector arrenca des de la distància, i al llarg del relat entra en la seva pell, de forma subtil i certa, fins a atrapar-lo en la xarxa sentimental que ha teixit l'autor. Tècnica de fulletó? Potser sí, però de fulletó culte, elegant i resolutiu. "Bosch és un narrador hàbil, documentat i intel·ligent (Camanida, Avui 01/04/04). Tan complex i tan modern que sembla senzill i arcaic.