Alfred Bosch va néixer a Barcelona, en una família nombrosa i estable de l'esquerra de l'Eixample, l'any 1961. De menut va assistir a una escola britànica, prop de Barcelona, on tot l'aprenentatge es feia en anglès. Entre altres coses, doncs, va començar a llegir i escriure en una llengua que no era ni el català (idioma familiar) ni el castellà (únic idioma oficial de l'època). Es pot especular sobre la importància d'aquest fet lingüístic, i algú ha arribat a dir que Bosch escriu de forma poc llatina: amb sentències breus, prioritzant l'acció i els diàlegs per damunt la reflexió abstracta o el barroquisme descriptiu.

Com els seus companys de generació, va viure el darrer franquisme en la infantesa, prou conscient per adonar-se de la privació de llibertats i la persecució de la llengua catalana, però sense compartir frustracions per la pèrdua d'utopies per a les quals no va arribar a lluitar. Un altre fet biogràfic a tenir en compte és la tria dels estudis universitaris, perquè a partir de 1979 es matricula a la Universitat Autònoma de Bellaterra per seguir la carrera d'Història. La passió per les societats de l'ahir, doncs, passa a ser una altra de les seves grans inquietuds. Fins al punt que la major part de la seva obra s'inspira en escenaris més o menys remots.

Mentre estudiava, es va implicar en la fundació de l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana. Aquesta entitat aplegava un col·lectiu lliure de persones que rondaven els vint anys, i que tenien com a inquietud principal la d'obrir-se camí en la creixent normalitat de la literatura catalana. La majoria dels seus components no havien publicat mai res, i potser el punt que els unia era la dificultat de donar-se a conèixer, en un mercat petit i dominat aleshores pels autors consagrats del segle XX i per la generació fresca dels setanta, que gaudia d'una certa complicitat ideològica i del gust per l'experimentació. A diferència dels seus predecessors, doncs, aquesta jove fornada no comptava amb cap etiqueta gremial més enllà del gust per les lletres. La prova n'és l'actual dispersió, estilística i professional, dels antics companys de viatge.

Una de les singularitats de Bosch, ja des d'aquell moment, va ser el trencament de fronteres. La seva afició pels viatges el va portar als cinc continents, en una recerca incansable del drama humà allà on es produïa. En pocs anys, i com a corresponsal freelance, va poder visitar escenaris que, sens dubte, van resultar decisius en el seu procés formatiu. Va passar pels conflictes dels vuitanta a la Sud-àfrica de l'apartheid, a la Indoxina marxista, pel Pròxim Orient de la Intifada i pel Beirut dividit, per l'Iran dels aiatol·làs, per l'Amèrica central de sandinistes i paramilitars, per la Sri Lanka dels tigres tàmils, pels Balcans de la neteja ètnica, i altres indrets en tensió.

Durant aquests anys va escriure en abundància, tot i que va publicar poca ficció. Va retratar les realitats viscudes en un munt d'articles d'anàlisi, entrevistes, cròniques de viatge i opinions. Va col·laborar assíduament al Diari de Barcelona, l'Avui, El Temps, El Periódico i Catalunya Ràdio, d'entre altres. També va col·laborar en algunes antologies de joves narradors, que li van oferir un primer terreny d'experimentació. L'únic llibre propi de creació va ser Cronicàlia, un recull de narracions breus ambientades en diferents èpoques i escenaris del planeta.

L'any 1984, la seva vida professional va fer un gir substancial, i es va incorporar als treballs de la candidatura olímpica de Barcelona'92. Després de la nominació, va assumir diverses responsabilitats a l'organització del COOB'92: des de la difusió de l'Olimpíada Cultural, passant pel gabinet de premsa, la política lingüística i les publicacions, fins al moment dels Jocs, en què era adjunt al Conseller Delegat i Secretari del Comitè de Direcció de l'esdeveniment. Van ser anys moguts, que li van permetre viure de prop un moment històric però que van reduir la seva activitat literària a uns mínims també històrics.

Acabats els Jocs, es va reincorporar al món acadèmic, amb el qual no havia tallat del tot els lligams gràcies a la seva activitat en el Centre d'Estudis Africans —del qual va ser-ne President durant vuit anys—. Va marxar a Sud-àfrica per a enllestir la seva tesi doctoral, i l'any 1994 va obtenir el títol de doctor en Història, amb un treball que abordava la trajectòria del Congrés Nacional Africà. De l'estudi se'n va editar una síntesi a l'assaig Nelson Mandela, l'últim home-Déu, que va rebre el premi Carles Rahola de la nit dels Bertrana de Girona. L'any següent va ser contractat com a professor d'Història d'Àfrica a la Universitat Pompeu Fabra, institució en la qual encara imparteix docència.

Alfred Bosch continuava dedicant-se a les seves passions: viatjava, estudiava el passat i escrivia, però no ho feia des del terreny de la creació estricta. L'oportunitat va sorgir, precisament, arran de l'estada a Sud-àfrica, on va decidir que totes aquelles vivències, anècdotes i ocurrències que no podia incorporar a un treball universitari les recolliria en anotacions personals. En va sortir el recull de narracions Herois d'Azània, que retrata les contradiccions humanes de la Sud-àfrica de la transició. La galeria de personatges, feta alhora amb ironia i afecte, desfila per una selecció de contes sorprenents que transporten al món dels petits herois quotidians. L'obra va ser guardonada amb el premi Documenta de 1995.

Fruit de les reflexions sobre l'Àfrica negra en general, apareix el llibre La Via Africana, noves identitats, vells estats, que va obtenir el premi Joan Fuster d'assaig a la vetllada dels premis Octubre de 1996. Bosch semblava emergir d'una sequera d'anys sense publicar, i ho feia amb una productivitat notable, que només s'explica si entenem que durant un període d'abstinència havia anat madurant idees i omplint quaderns de notes amb obstinació. El 1997 és l'any de la seva irrupció definitiva en el panorama de les lletres catalanes, quan obté el premi Sant Jordi amb l'Atles Furtiu. A partir d'aleshores, la creació literària ha estat la seva dedicació principal.