"Moll no va ser només l'autor, amb mossèn Alcover, del Diccionari català-valencià-balear, la proesa més gran de la seva vida científica; va escriure o traduir altres nombroses obres essencials de lingüística i d'història de la nostra filologia, i va editar diverses col·leccions de llibres per escampar i enfortir la cultura catalana. Repercussió: només de les Rondalles de mossèn Alcover se n'han distribuït mig milió d'exemplars, i de l'esmentat Diccionari, entre quaranta i cinquanta mil col·leccions. Però això el lector ja ho trobarà en altres llocs, per mica que vulgui aprofitar l'escaiença d'aquest Any Moll.

Jo els aconsellaria dues de les seves obres que permeten de tenir del personatge una idea no tan feta de xifres. La primera són les seves memòries: Els meus primers trenta anys i Els altres quaranta anys (Mallorca, Moll). Prosa instructiva i amena, com ell. La segona és l'Epistolari Joan Coromines - Francesc de Borja Moll, editat per Josep Ferrer i Joan Pujadas, amb un pròleg molt ben fet de la seva filla Aina (Barcelona, Curial). Em referiré breument a aquesta segona obra. Així com la correspondència de Moll (dels Moll) amb Joan Fuster és poc interessant per a un públic ampli (majoritàriament són aspectes administratius), aquesta altra és d'un interès excepcional. L'epistolari ens forneix una radiografia del tarannà i de les fatigues de tots dos personatges, ens dóna detalls de la situació dels nostres cercles lingüístics de postguerra i hi trobem opinions extremament interessants de tots dos sobre la llengua estàndard."

(Joan Solà. "Any Francesc de B. Moll", Avui, 19 de desembre de 2002)

* * *

"Quan la llengua catalana estava proscrita a totes les activitats públiques de les Balears, i ignorada a escoles i instituts; quan el règim franquista feia creure als ciutadans que l'idioma dels seus avantpassats era un «dialecte» en vies d'extinció; quan es fomentava que els pares catalanoparlants parlassin el castellà als seus fills com a signe de distinció social; quan el genocidi cultural estava en ple apogeu, un home treballava. Nomia Francesc de Borja Moll i, amb la constància d'una formiga i la voluntat d'un lleó enfortia la llengua de Ramon Llull i Anselm Turmeda, i la preparava per al moment, en què el seu poble derrotat pogués reconquerir l'autoestima i la capacitat per acarar el futur sense imposicions. Sempre amb una rialla; sempre cordial, Moll fou la proa d'una societat acomplexada que, un cop caiguda la dictadura, recobrà el coratge i acudí a la seva cita amb la història. Avui, gràcies a l'exemple de Moll, el català és hegemònic a les escoles de Balears, és conreat per nombrosos escriptors i periodistes, i és una realitat viva als mitjans de comunicació més avançats. Avui, gràcies al llegat de Moll, parlar la llengua d'Antoni Maria Alcover en públic és un orgull, i quasi cap família catalanoparlant es dirigeix en castellà als fills. I és que tots som fills de Moll. I ni mil homenatges són suficients per honorar la tasca d'aquest gegant."

("El gegant Francesc de Borja Moll", Editorial al Diari de Balears (Palma), 5 d'octubre de 2002)