El 5 de juny de 1953, Francesc de B. Moll (1903-1991), el filòleg illenc més important del seu temps, convidava a participar a Joan Coromines, en una de les cartes que periòdicament s’enviaven, amb un text original, preferentment inèdit, per a un dels números de la Biblioteca Raixa que, al igual que la revista homònima, va néixer per als lectors assedegats de literatura digna i assequible que comprendria obres d’escriptors de tot el domini de la llengua catalana i de diversa tendència, sense cap limitació geogràfica ni tampoc estètica.
Uns mesos abans, el mes d’abril, se celebrà a Barcelona el VII Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques sota la presidència de Walther von Wartburg i amb el Dr. Antoni Badia i Margarit com a secretari general. Va ser un esdeveniment molt important que propicià la represa del contacte directe de Joan Coromines amb la romanística europea i amb la Universitat de Barcelona. La impagable actuació de Badia constituí una experiència inoblidable, segons diu Aina Moll, filla del filòleg menorquí, en el pròleg: “conèixer de prop les grans figures de la romanística, ajudar-los en les dificultats de la vida ordinària (problemes d’allotjament, canvis de bitllets d’avió, etc.) o en la localització de col·legues que no coneixien personalment”.
A partir d’aquell congrés, la correspondència entre Francesc de B. Moll i Joan Coromines va patir un daltabaix; sempre però, van mantenir les formes, el respecte i l’estima, tot i les paraules dures que en algun moment es van intercanviar. Eren, sens dubte, dues personalitats rellevants en la història de la llengua i la cultura catalana; ambdós ens han deixat un llegat lingüístic monumental. Joan Cormines, nascut a Barcelona, era, en paraules de Josep Pla, “l’home que treballa més d’aquest país -que treballa d’una manera segura, compassada i llarga”. Francesc de B. Moll, nascut a Ciutadella de Menorca, va dur endavant la gran obra lexicogràfica de Mossèn Alcover.
La conferència que pronuncià Moll sobre Els dos diccionaris va crear un rebombori entre les elits intel·lectuals perquè Moll es defensava de manera bel·ligerant a una sèrie de crítiques en contra del seu Diccionari català-valencià-balear, la qual cosa va tenir conseqüències inesperades. Els dos corresponsals van comunicar-se les seves desavinences amb gran cura en llargues cartes en què també s’intueixen alguns greuges que cap dels dos lingüistes no podien deixar passar per alt.
Per una banda, es generà un malentès a l’entorn de la publicació de l’opuscle El que cal saber de la llengua catalana. Moll marxa a l’estranger, havent deixat corregit tot el que no era la llista de topònims i deixant imprès el primer plec. Se n’assabenta per Sanchís que Coromines exigia que li enviessin a Amèrica les proves del que quedava per imprimir. Moll es dirigeix a Cormines dient-li que, “d’Amèrica estant no podeu veure les dificultats amb que hem de lluitar i que sempre ens endarrereixen les edicions (es referia a la voraç censura) amb detriment de la producció editorial catalana”.
Pe l’altra, la polèmica que s’havia obert arran de la publicació del Diccionari català-valencià-balear, Coromines li envia una llarguíssima carta, crítica i minuciosa, per posar en valor allò que és innegociable: la unitat de la llengua literària: “Tractant-se de vos estic segur que no hi haurà res que sembli encoratjar la idea de cap cisma en la llengua literària(…)”. La gran preocupació de Coromines va ser, en efecte, la unitat de la llengua.
El lector pot intuir l’apassionament expressat amb bones maneres dels dos corresponsals. És per això que pensem que aquest epistolari no solament aporta una copiosa informació sobre la lingüística sinó que, a més a més, ens aporta la tenacitat, el sacrifici i la dedicació a la llengua i al país.
Una experiència exemplar que cal que recordem en la nostra època èticament força deprimida.

(Text: Carme Miró)