XXIV

Amb quatre pals bastim un tenderol 
a trenc de dia,

i encara fosc anem pel camp
en busca d’aliment.

No visitem el riu ni la mar generosa
que el cor no ho vol.

El cor busca el terrer i l’eixuta salina
i saber de la font
per la petja més fina. 

(Liebeslied, Lleida: Ed. Pagès, 2000)

***
 

EL PLEC

El plec,
el plec de llum,
el plec de llum ha fet visible el fons,
en travessar la nit.

La nit és nit.
Tingues en compte
la fràgil complexió de la membrana,
la lleugeresa del teixit.


AL MARGE VIU DEL BOSC INCENDIAT,
aquí
la lectura no avança.
Aquí, jo
inclinant-me
al dictat de l’amor
que ho vol així.
Ell dóna la mesura del meu risc,
l’aposta que cal fer,
el grau d’incandescència
i el límit just
on tot se’m donarà:
no hi ha d’haver mesura.
...
Tu refàs
la lectura
amb les mans
t’agafes
a la lletra
refractària.


PER A

Per a la longitud d’aquest dolor,
per l’aguda duresa de l’espina
que cus la nit
i per l’amor, i per la fina
línia que divideix
raó i deliri
la doble lluna del meu pit. 

(Plec de claror, Barcelona: Ed. Proa, 2005)
 

***
 

ARREPHÓROI

Abans de fer dotze anys
va preparar l’ordit,
la tasca més feixuga.

Llavors:
amples sanefes totes com de llum
i nusos insondables
i un fer i desfer industriós de dits
i la mortal entrada del poema
com un tu.


GENISTA SCORPIUS II

Qui collirà la flor de l’argelaga?
Qui en farà rams?
Qui la durà a taula?

Un, que té només els dits per agafar-la.
Un, que ve amb les mans.
Un, que per franquejar
la gravetat funesta de l’espina
haurà d’alçar


LA FALCA QUE ENS ENGALZA NO TÉ MIDA
ni es compta amb anys.
A voltes pren la forma benigna d’un envà,
l’angle esmussat d’un prestatge metàl·lic, 
el to nacrat de la llum del neó – 
un núvol que es replega, configura
un lloc on recolzar-se
i es desfà.

Estimat – 
quan per ventura t’adreces a mi
i pronuncies baixet el meu nom:
la lluna que s’enlaira,
l’obaga del lilà
i l’esperó suau de la ginebra
alhora.


CREUAVES UN EIXAM SONOR.
Era més bla que existir.
Les paraules brunzien i tu
les trenaves amb llum:

– Lalagéo, lalagé, laliá.
Tu et dius:
mare.


PER QUÈ EL CAMÍ À LA POINTE ACÉRÉE millor que un altre?
Per què l’entalladura?
Sobre la mar d’aram
petita onada sostreta a l’erosió.
Tu
t’obres a cada traç,
restes vacant,
et dónes –
nues el demorat amb el possible,
i acompanyes l’escuma
fins al blanc.


VENIES amb les branques del dolor;
portaves el feix com es du la promesa.
Em vaig treure el vestit de ponent
i els va fer de mortalla.

Ara volen pel cel nocturnal,
ara tenen un somni de fulles.

Del bleix de l’amor he filat un estam
que les pren de la mà
i constel·la.

(Abstància, Badalona: Ed. Pont del Petroli, 2016)