El mallorquí Miquel Bezares, jove professor de català, ha publicat el seu primer llibre de prosa, Susanna i l'estranger. Fins ara només havia publicat dos reculls poètics. Cos de calitja i Carnaval. Aquest darrer, a Columna. Susanna i l'estranger és una novetat de Narratives Tres i Quatre. L'autor va nàixer a Llucmajor l'any 1968.

—El títol, com veig a l'índex, no correspon a cap narració...
—L'he titulat d'aquesta forma perquè tots els personatges femenins es diuen Susanna, i tots els homes són també un personatge, Amadeu, l'estranger, figura que ja havia emprat en la meva poesia.

—Les narracions són, per tant, variacions fetes a partir d'un material comú?
—Entenc la unitat del llibre no des d'un punt de vista formal o argumental, sinó essencial. Que els personatges es diguin igual no vol dir que siguin el mateix personatge, però no vol dir que no tinguin cap relació. Formen part d'uns mateixos éssers. En cada història hi ha uns personatges únics que em permeten d'imaginar-los, de viure'ls, de desteixir-los i, si és el cas, d'assassinar-los.

—La vida, les situacions, varien, però els personatges romanen.
—Sí. Aquesta és la meva idea. Formen part d'un mateix cos.

—¿El pas de la poesia a la prosa ha estat difícil, dolorós?
—No. De fet no considero que hi hagi hagut un pas d'una cosa a l'altra. El cos em demanava una forma i la forma en aquest cas era la prosa. No hi ha hagut un abandonament ni una desconnexió entre la prosa i la poesia. Crec que hi ha d'haver una mena d'unitat en tot allò que escric. Afegiria que les narracions són deutores de moltes coses, de la meva formació, de les lectures que m'apassionen, del llenguatge que m'apassiona, però també són deutores dels meus textos tant narratius, inèdits, com lírics, anteriors.

—¿Creieu que el lector pot veure que l'autor és poeta?
—Probablement, si el lector té una determinada manera d'entendre la literatura pensarà que aquest autor té alguna cosa de poeta. Però sempre dependrà del lector.

—¿Creieu que hi ha d'haver una edat mínima per escriure narracions?
—¿Edat biològica?

—Sí.
—No, suposo que no. En el meu cas vaig començar fent narracions abans que poesia. No crec que una forma o l'altra pugui relacionar-se amb una edat.

—Però potser per a la narració compta més l'experiència viscuda.
—Bé. Per això t'he demanat abans si era biològica. Per escriure novel·la necessites una constància, una capacitat de feina més metòdica. En aquest sentit, no crec que sigui una qüestió d'haver experimentat o conegut. En la narrativa que faig , els fets són els mateixos que en la poesia. El que varia és la manera de veure'ls. No crec que per escriure narrativa s'hagi d'haver viscut més.

—¿Ha viscut mai fora de l'illa de Mallorca?
—No.

—¿Se sent mancat d'alguna cosa, per això?
—Com a escriptor em sento tal vegada aïllat, com a persona que pertany a una cultura determinada, en el sentit que hi ha una fragmentació cultural. Com a persona no trobo res a faltar. De fet considero que és fàcil integrar-se dins de la vida mediterrània dins d'una illa. I aquesta vida t'inspira una sèrie de condicions i et fa saber sempre on ets i, d'alguna manera, qui ets.

—¿Tenia planejat el llibre des del començament?
—Tot el llibre, no. Però vaig fer la feina en conjunt. Tenia començats els contes i els anava acabant al mateix temps. En aquest sentit, no és un aplec, no és un recull de contes.

—¿Li agrada que la seva prosa dringui?
—Sí. Ja m'agrada en la poesia i en la prosa no em deixa d'agradar. Suposo que això que diré ho il·lustrarà: m'agrada llegir els contes en veu alta.

—¿Aquest el va llegir en veu alta?
—No ho he fet. Mentalment, sí.

—¿No l'ha llegit a ningú?
—No, en veu alta, no. Entre altres coses, perquè no m'agrada la meva locució. Que m'agradaria que algú el llegís en veu alta, tal vegada sí.

—¿Li agrada que la prosa ritmi i rimi?
—La rima, no. Crec més en el ritme que en la rima, no tan sols en la prosa. M'agraden els ritmes com m'agraden les dissonàncies sempre que tinguin una motivació textual.

(Lluís Bonada: "Miquel Bezares: «Les meves narracions són deutores, entre d'altres coses, de les meves poesies», El Temps (València), núm. 388, 25 de novembre de 1991, p. 94)