Viatge

"El mar. Sempre el mar... Hi ha a la cambra vora els ulls, una nuesa sobre el jaç, un cos estès sobre les ones, un abisme en el ventre. Hi ha, en algun lloc de les fondàries, enllà dels crits i de les pluges, una sirena enamorada d'un vell tritó, d'un rei bell i impossible. Hi ha dos estranys, dos nòmades que temptegen possessions, dos estrangers dins d'una piscina que se cerquen els cossos, irats i nus i desficiosos per la pell. Hi ha orgasmes i mirades com embranzides del cant. Hi ha les ales d'un àngel que usurpa el ventre d'una sirena. Hi ha sempre una coa, unes cames, una flagel·lació d'escates i una àcida absència. Hi ha també un despertar, una convulsió sobre el jaç envaït per cadàvers d'estrangers. Hi ha viatges i accidents i moixos que ensumen cossos d'escates i flors de sal. Hi ha deliris i agonies i tantes coses que lentes i clares ofeguen els alens i la respiració de les tremoloses mans i de la llarga llarguíssima coa mesella de la reialesa marina corre corre que ni tan sols el desig és nostre hi ha tants moments i tantes nits i tants dies sense pauses i tan poques pauses tan poca pau tanta tranquil·litat i tant de desfici i tanta inquietud.
Hi ha final-ment, la mort. La mort sempre."

(De l'obra Carnaval. Barcelona: Columna, 1989, p. 9)

* * *

"Té l'aire de qui ha estimat i se n'ha oblidat. Calladament subjecte a una visió repetida, als descensos controlats i lents, seu al racó més isolat de la terrassa, una proa que perpetua la costa i que envaeix el mar i s'hi oposa.
Quan hi ha arribat, el lloc era ben ple. La gent ocupava, sobretot, les taules més properes a la piscina. Temps enrere, quan encara era vulnerable a les fiblades, s'hauria sentit incòmode, tan cobert de roba, davant dels cossos mig despullats que sortien de l'aigua. Cossos joves i bells, cossos inesperats com una estimbada. Ara ja no, però.
Només hi ha gent a dues taules més, ara. El sol es pon i ell no es mou. Se sap tan dòcil! Captiu d'un temps que no és ni passat ni futur: tan sols no sent, ja, l'ensordidora aproximació dels aeroplans.
Demana una altra cervesa, i la cambrera, que s'ha posat una camiseta ampla sobre el banyador cenyit que ell no havia admirat abans, li indica que aviat pararan les taules per sopar:
—¿Que potser voldràs menjar alguna cosa?
Respon amb un gest ambigu, però ella no n'espera la resposta i se'n va cap a l'interior del cafè.
—Potser sí —diu a ningú.
Torna la cambrera, amb la copa de cervesa gelada a les mans, i ell li ordena:
—Posi coberts per a dos, i dugui'm dues cartes.
Mai no preveu res, i els seus mots l'han sorprès. S'adona que els ha dit gairebé sense pensar-hi. El neguit troba lloc en la seva quietud; voldria tornar enrere i desfer l'ordre. Però no ho fa. No diu res; es treu el capell i el deixa sobre el lloc que hauria d'ocupar el plat de qui encara no ha arribat. La cambrera, en comptes de moure'l i de canviar-lo de lloc, posa ridículament la forqueta a l'esquerra del capell i el ganivet a la seva dreta. Per primer cop, ell somriu. É un somrís tan breu, però, que la cambrera no el percep i ja se'n torna, de bell nou, cap a la barra.
L'aeronau que s'acosta és gran. Ell pensa que deu venir de lluny, molt lluny, i ressegueix amb un moviment extrem del cap, cap endarrere, el seu vol tan proper. Sent giscar les rodes quan el terra violentament les rep; no en veu el traç sobre l'asfalt, però diria que l'avió ha arribat ben bé fins al final de la pista més llarga."

(Fragment del llibre Quan els avions cauen. Barcelona: Empúries, 2001, p. 103 - 104)

* * *

flor
ència

d
escriu la llum un
cel
ver
mell i a
carnissat
,pètals sota els
peus
,sol sobre el cor
.que sóc
al
claustre silenci
ós
per re
co
nèixer
el viatger
,per
a
jorn
ar els
plants.Que em
plau
ignorar-lo,que
em dol oblidar-lo
;que en sé
,marbradament
,l'esguard

(Dins del llibre El convers. Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 2004, p. 41)

* * *

Si trobaré uns ulls més blaus
no puc saber-ho, sol i aquí,
en el teu cos tebi i mesquí,
car del desig no sé les claus.

Si trobaré llavis esclaus
dels llavis maus, en el destí
fosc i atzarós del meu sentir,
ni jo ho sé. Potser les aus

dels teus ulls, com ganivets
per desitjar-me, ho intuiran.
Jo, presoner dels cors estrets,

mai no sabré si t'ho diran,
que no estimaré ulls com els teus,
perquè potser et trairan.

(Poema "Dos", dins del poemari Carnaval. Barcelona: Columna, 1989, p. 45)

* * *

l'illa

un vent
terral
desfà els cranis de pedra
que
un vel de roses amagava

.tot em sembla in
útil
si el mar i l'aigua
no s'endu
en
l'espessa paüra i
en
arena
(i somnis)
creixen els pètals
i elspistils
(i somnis)

(Dins del llibre Versllum. Palma de Mallorca: Moll, 2000, p. 33)