—¿Què us mou a realitzar de tant en tant aquestes "fabuloses incursions de pirata", segons les vostres pròpies paraules?
—En la "Declaració de principis" d'un dels meus llibres de traduccions, trobareu la resposta: «Les traduccions solen ser, al meu entendre, suscitades per l'admiració i, en secret, és a dir, en la insabuda d'un mateix, per certa manera d'enveja que intenta de rescabalar-se de les congènites incapacitats personals per a la creació.»

—També heu dit que ser escriptor ha estat dur, amarg, difícil, però entranyable...
—Encara ara, ara mateix, n'estic convençut. I els catalans, la gran majoria, segueixen distrets, és a dir, ni tan sols adonant-se que sense comerç normal entre escriptors i lectors, sense una cultura catalana "rica i plena", poca cosa en traurem d'anar cantant Els Segadors dins d'un bosc de pancartes i banderes.

—¿Quin diríeu que és el vostre estil? ¿Què enteneu per "fer bona lletra"?
—El tinc, un estil propi? Per què no? Jo sóc el meu estil o el meu estil sóc jo... No he pogut mai ni he desitjat mai evadir-me de l'afirmació tan repetida que "l'estil és l'home". Estil podria ser sinònim de "fer bona lletra", en certs aspectes... Però consti que detesto, en general, la improvisació, la ingenuïtat literària. Trobo enganyadors, suspectes, certs entusiasmes o, si ho voleu, em malfio del mannà de la inspiració...

—¿No hi creieu en la inspiració?
—La inspiració, com deia Baudelaire, implica treballar vuit hores diàries.

—En la vostra novel·la Icària, Icària..., la dels dos milions del premi Planeta, establiu un paral·lel entre el fracàs d'Étienne Cabet als EUA i el d'aquí, el dels sindicalistes llibertaris que operaven en l'època negra del virregnat de Martínez Anido.
—Us prego de recordar aquest apotegma: «L'èxit no és res més, sovint, que una suma de fracassos.» Icària, Icària... és, simplement, la història d'un d'aquests fracassos.

—A propòsit del Planeta... En presentar-vos a un premi castellà, alguns sectors "catalanets" s'escandalitzaven. Parleu d'aquest premi.
—Per no fer-vos perdre massa temps no m'entretindré en certs prolegòmens que van determinar que una novel·la que jo acabava d'escriure, fos traduïda per mi mateix i enviada al concurs anual de l'editorial esmentada. Tingueu en compte, per començar, que a partir de la primera edició d'aquesta novel·la, en una de les pàgines preliminars, consta textualment: «Título original: Icària, Icària..., versión castellana del autor.» És a dir, no es premia una novel·la castellana sinó la traducció castellana d'una novel·la catalana, cosa molt distinta.

(Lluís Busquets Grabulosa. "Xavier Benguerel: «L'estil podria ser sinònim de fer bona lletra»", dins Plomes Catalanes Contemporànies. Barcelona: El Mall, 1980)