Vaig néixer un 7 de febrer de l'any quaranta i el 14 del mateix mes, dotze anys més tard, la mare va decidir de constituir-me orfe. No sé si va ser per venjar-se o senzillament moguda per un instint d'imitació. Efectivament, quatre mesos abans, jo m'havia fugat de casa, aprofitant l'avinentesa que el pare, home molt temeròs de Déu, havia convingut de lliurar-me a una secta de devots varons pagesívols, encara amb l'ardor d'haver guanyat la guerra.

Tots aquests fets tenien com a escenari una llar campanyola de la zona sud-est de la més gran de les Illes, llar edificada per l'avi matern amb peces de marès, que extreia ell mateix d’una pedrera d'allí a la vora. Aquest avi havia marxat a l'Argentina, en un transatlàntic tot ple d'esclaus, que bevien, cantaven i suaven dins la bodega. En aquest país es va enyorar tant que hagué de tornar, sense portar altra cosa més que un revòlver que, ben aviat, es va rovellar, exposat als mals tractes de les criatures.

Així, els hiverns, els passava en companyia d'aquells devots, a la Capital; a l'estiu, en canvi, ajudava el pare en la seva passió més definida: construir parets seques per tal de dividir i subdividir un tros de garriga, que s'havia comprat amb joies de la seva esposa.

Això va durar fins als meus divuit anys. A partir d'aleshores, no crec que calgui fer esment a res d'especialment notable.

(Miquel Bauçà – nota de l'autor, Les Mirsines. Sabadell: Les edicions dels dies, 1983)

* * *

—Què en pensa del concepte de personatge marginal, i de l'aura gairebé mitificada que ha rebut en un sector minoritari de culte?
—És així, tal i com ho has descrit. Ni en sóc culpable ni me'n sento. És una operació organitzada.

—Molts escriptors no semblen capacitats per parlar en públic, no distingeixen entre oralitat i escriptura i els diferents recursos del llenguatge que això comporta...
—És així. Però hi veig com una impossibilitat. És a dir, si es domina una tècnica oral, es corre el risc automàtic de repetir-se i cansar. També és positiu dominar un mínim l’oralitat, cosa que jo no tinc. Els francesos dominen un speech, i es passen, com Jacques Roubaud quan va fer la conferència a les jornades sobre Literatura submergides. La mateixa soltesa i facilitat els traeix.

—Durant tots aquests anys ¿s'ha plantejat la poesia com una actitud davant de la vida o s'ho ha plantejat com un "hobby" o una professió?
—Ni una cosa ni l'altra. Ni una actitud. Si de cas no n'he estat conscient que ho fos, ans al contrari. Absolutament insubstancial.

—Un procés pel qual s'ha deixat emportar?
—Absolutament.

—Parla com si la seva trajectòria ja fos compacta i acabada, com si ara estigués en una altra fase de fer noves coses o de no fer-ne més.
—Exactament. Ara em trobo en una fase on veig el passat com una cosa realment acabada. No me n'acuso, no tinc remordiments, ni tampoc luctacions, ni tampoc m’exalta repassar... tendeixo a oblidar-lo, a oblidar i tira endavant.

—El fet que L'estuari guanyés el premi Sant Joan de novel·la i que tingués una distribució per canals més comercials, ¿li resulta sorprenent després d'una trajectòria per canals més minoritaris?
—No, no m'ha sorprès. Més o menys, ja ho tenia previst, de fet. I si em va motivar escriure L'estuari va ser per qüestions econòmiques: necessitava comprar un ordinador. Vaig tenir la capacitat d’escriure per guanyar un premi i comprar-me'l. Un ordinador correcte, que funcionés bé, era l'objectiu suprem que m'havia proposat.

—Poesia: expressar o comunicar?
—Més que comunicar, expressar-se. El fet d'escriptor és expressar-se, més que comunicar. Si escrius una carta a una noia, per exemple, una cosa és pensar en seduir-la i l'altra és expressar realment el que tu sents. Són dos termes diferents. Si només vols seduir-la pensaràs en el que li agrada. En canvi, una altra cosa és expressar el que tu sents. Els grans escriptors no han sentit la necessitat de satisfer d'altri.

(Pep Blay: "Fins i tot l’absurd és banal", 18 d'abril de 1992)