Miquel Bauçà neix a Felanitx, Mallorca, el 7 de febrer de 1940. Fill d'un sabater i d'una mestressa de casa, és el petit de cinc germans. La mort de la seva mare, l'any 1952, quan ell té dotze anys, l'afecta de manera decisiva. El mateix any ingressa al seminari dels teatins, a Palma. Ell mateix defineix la seva infantesa, en ple franquisme, de la següent manera: "vaig néixer l'any 40, quan la Guerra Civil s'havia acabat, i em trobo un infant que no sap ni coneix la història passada immediata. Soc un infant, i un infant viu de les sensacions que té al davant, immediates. Jo no sabia que hi havia hagut una guerra, que existia Espanya ni res d'això, però recordo que la meva mare m'explicava sovint el passat, que per mi eren uns anys mítics: els catalans havien vingut a conquerir Mallorca encapçalats per aquell militar que després va morir a Cuba, i van desembarcar. El meu poble és limítrof amb un port de l'illa, i deu quilòmetres més enllà n'hi ha un altre. Aquests catalans venien amb un vaixell a arrestar les dretes que controlaven l'illa. Aleshores, segons la història de la meva mare, quan es disposaven a desembarcar en el port del nostre poble, la Mare de Déu va fer que desembarquessin a deu quilòmetres més enllà, per això ella se sentia absolutament satisfeta de la maniobra, cosa que és absurda. Que una persona gran se sentís satisfeta amb aquesta explicació, em va semblar tan absurd, perquè si haguessin estat astuts i correctes ho haguessin fet igual". Poc després de sortir del seminari, fa el servei militar a Cabrera.

Literàriament, es dona a conèixer a partir del 1961 quan, amb només vint-i-un anys, guanya el premi Salvat-Papasseit de poesia amb el recull Una bella història, obra que havia presentat, en dues edicions anteriors del mateix premi, amb el títol de Poemes d'un fugitiu. En el seu moment, és considerat com un escriptor que transmetia un món líric ple de caos i de confusió, però amb un ímpetu fora mida, una barreja de truculència de poeta maleït i de sofriment davant les injustícies del món. Aquest primer recull enlluerna la crítica. El mateix any 1961, Bauçà es trasllada de Mallorca a Barcelona, on estudia filosofia i lletres. Coneix Joan Sales i Xavier Folch, qui, amb el temps, es converteix en el seu editor i amic de confiança. Admirador de l'obra de Blai Bonet, ell mateix també va influir autors com Francesc Parcerisas i Josep Maria Llompart. Catalanista radical, als anys setanta ingressa, durant un període curt de temps, com a militant del PSUC, factor que va influir fortament en la seva obra. El 1974 obté el premi Vicent Andrés Estellés amb el recull de poesia titulat Notes i comentaris. Exerceix, durant un període curt de temps, de professor de català en un institut de Barcelona.

En aquests anys, la seva poesia desprèn un gran domini dels recursos fònics i musicals que sorprèn la crítica per la seva riquesa lingüística i per l'habilitat en la barreja de realitats i de registres. Bauçà utilitza un registre més proper al vessant màgic i misteriós del popularisme que no pas al surrealisme. Utilitza la poesia amb un caràcter epigramàtic i amb l'ús constant de l'heptasíl·lab, com es pot apreciar en reculls com El noble joc. Amb Carrer Marsala guanya el premi Ciutat de Barcelona, guardó que no va a recollir. També aconsegueix el premi Generalitat de Catalunya. Les Mirsines (colònia de vacances) permet obrir un lirisme interior nou en l'autor, amb una tendència més narrativa. En el període del 1986-1988 retorna a les illes, però no aconsegueix arrelar-s'hi i torna a Barcelona a finals del 1988, un any després de ser publicada la seva obra poètica.

El 1989 guanya el premi Sant Joan de novel·la amb l'obra L'estuari. Miquel Bauçà ha estat un home poc generós a l'hora d'oferir entrevistes i comentaris personals, més enllà dels textos publicats. Marcat per un misteri que l'ha envoltat permanentment, ha comptat amb una minoria de culte tot i alternar publicacions amb una difusió molt més comercial. Entre les darreres publicacions hi ha obres com El vellard. L'escarcellera, del 1992, i El canvi, publicat el 1998. En aquesta novel·la, ordenada i fragmentada com si es tractés d'un diccionari, ofereix diverses definicions. En la definició d'«escriptor», diu: "Hi ha dues menes d'escriptors: 1: aquells que merament frueixen de parlar de si mateixos. 2: aquells que, donat que tot és dit i consensuat i travat, proven de dir altres coses. El plaer és el mateix. És un que carrega, no parasita. A un aixecador de pesos no poden exigir-li alhora que no faci ganyotes o que no mostri una figura esvelta de dansarí. Molt a part, o segonament, de tenir una determinada habilitat lingüística, és un ésser que en cada instant malda per tenir una visió de conjunt de les coses. Per la muntanya, he conegut cabrers amb grans habiliors lingüístiques i no podien ser anomenats escriptors, escrivissin o no escrivissin. Un escriptor «escriu» perquè no li queda més remei. No pas per juguera. Un escriptor actual, corrent i ordinari, posa per escrit el que el veïnat, i ell mateix, cavil·la o pensa de les coses. Per exemple, en un «match» de tenis, tothom pensarà que la jugadora és molt lletja però alhora que ha fet milions, i la perdonaran per aquest motiu. Normalment, el veïnat no ho diu; l'escriptor considera que el seu deure és de dir-ho. I el veïnat li està agraït, car l'escrit confirma que tothom ha pensat el mateix."

El 3 de gener del 2005, la policia troba el cos sense vida de Miquel Bauçà a la casa del poeta, a Barcelona. Publica noves obres gairebé fins al final i, d'aquesta manera, Els somnis data de l'any 2003. Els lectors i la crítica el recordaran sempre com un escriptor compromès, d'una manera molt íntima, amb la literatura entesa com a obra d'art i de reflexió sobre els límits de la consciència. Rar i inclassificable, però també imprescindible per a l'evolució del discurs literari. Pòstumament apareixen els títols Rudiments de saviesa (2005), Certituds immediates (2007), En el Feu de l'Ermitatge (2015; premi Miquel de Palol del 1993) i La carn i el goig (2017).