"Dia 17 de setembre [...]. La relació eixirà com ma fantasia me l'enviarà, tenint-m'hi molt que esforçar, no socorrent-me aquell humor jocós com tenia en les antecedents [...]. En la ciutat de Vic, en casa de la senyora comtessa de Múnter i marquesa de Clariana, la començo, después d'haver-hi pres un polvo de tabaco, còpia d'altre llibre.

Fetes les oportunes diligències, que no han sigut poques, lo senyor hoste que tenim en nostra casa de Cortada, francès, don Francisco Gagnon, natural de Perpinyà, administrador de correus de França, que ens ha volgut servir, ab afecte i gana, parlant ab los dos generals Duhesme i Lechi –tan bo l'un com l'altre– [...], per poder haver lo pase, per l'eixida del Portal Nou a fora, presentat memorial ab fe del metge doctor Rafael Esteve, i del cirurgià don Bernat Ribes, qual expressava ma salut algo dèbil i ser senyor ja d'alguna edat. I així tenir que pendre alguns remeis, estos los dels banys a Caldes, acompanyant-me mon fill menor Tano, doctor Andreu Bardolet com a protector, i dos domèstics (que tal llenguatge los francesos usen i nosaltres, catalans, criats). [...]

Emprenguérem la marxa no a Caldes, sí que a la ciutat de Vic en dit dia 17 de setembre, havent eixits de casa Cortada tenint ja lo Francesc enganxades les mules ab birlotxe, l'una dita la Lleona, recobrada ahir vigília, lluny de creure-nos-la recobrar, si bé afluixant los cordons de la bossa per esta mula, no sé si setanta-cinc duros. A cinc hores tocades, ab lo cofre ple de nostra roba d'ús i alguna friolera, aló, tot seguit per la mitat del carrer del Pi a l'esquerra, plaça de la Cucurella, plaça de Santa Anna tota, Carrer Comdal a la dreta, Volta de les Jonqueres, carrer de Sant Pere més Alt, girant a l'esquerra al del Portal Nou, i Portal Nou. I jo com malalt, abrigat ab la capa i gorra de la perruca, com qui va a Caldes, sent-hi la guàrdia francesa i entregant luego al comandant lo nostre passaport [...].

No gens per alegrar-nos, encontràrem a molts soldats francesos que anaven cap a Barcelona, bruts com uns porcs, solent-se ja dir dels francesos, gavatxos porcs, ab ses motxilles a les espatlles, i l'escopeta a l'hombro i número d'uns cent [...]

Així continuant la carretera fins a entrar al poble de Sant Andreu de Palomar, i en la primera casa a la dreta (de don Antoni Borni), que a la vora vegérem a alguna soldadesca, a més de dos carros de campanya ab dos canons en estos muntats per fer-nos por. [...]

Luego continuàrem per aquell carrer de Sant Andreu, trobant més soldats gavaus que persones, no movent-nos, sentats dins del birlotxe còmodament doctor Anton Bardolet i jo en la testera i lo Tano al davant, seguint al detràs, ab lo lacaio Jaume Sanoguera, lo Ventura, nebot del doctor Bardolet en la muleta. Així com fórem a la mitat del carrer se'ns acercà lo Miquel Badaló, masover de ma torre d'en Peixau de Badalona [...], ab est nos vingué a saludar son germà, l'hereu Badaló, gras i gros, dient-nos que no deixaven eixir carruatges los francesos d'allí, i que així temien que nos succeís lo mateix als demés [...].

En efecte, en l'última casa d'eixida del carrer de Sant Andreu, en què era la gran guàrdia, nos detingueren lo birlotxe ab les mules i nosaltres dintre, sobre com i què de dit pase. Per manifestar-lo, deixat que el traguérem en la guàrdia del Portal Nou, veient això lo doctor Bardolet, prompte baixà del birlotxe per desenredar allò, tingué que retrocedir carrer avall, suant-li la nuca, a la casa de don Anton Borni, i nosaltres aguantar la porra allí, fins casi hora. [...]

Luego de tornat, lo dit reverend, de fer les diligències en punt al dit pase, parlant al comandant coronel [...], que li posaven prou dificultats, tornà al birlotxe [...] havent-li dit que ja en sent a Moncada nos depurarien [...].

Així com fórem al coll de la Trinitat, o un poc més a la vora de la muntanya i ermita sobre de Nostra Senyora de Montcada, en aquell camí no gaire bo que es diu lo Purgatori, i en fou un poc de purgatori, a l'haver-nos vingut per detràs un diable de francès corrent a cavall, ab lo arretez i avisat altre oficial per l'averiguació del pase. Luego tingué que baixar del birlotxe lo doctor Bardolet a trobar-lo, i el tingué entretingut lo mussiú, i a tots nosaltres, un quart d'hora, havent perdut tot aquell temps per no poder adelantar per la dinada a Granollers. [...]

Llàstima nos causà, al passar per la vora del lloc de Montcada, al veure a casi totes les cases cremades i fumant un poc lo campanar i paret de sa iglésia. Així també a l'altre costat, a la vora del Besós i Ripollet, en les muntanyes i plans en lo terreno dit Vallençana, veure a casi totes les cases cremades de les apartades, i sí també la iglésia i rectoria de Reixac, en aquell turó de muntanya. [...]

Al ser cerca del poble de Mollet, dirigí Francesc ab les tres mules en lo birlotxe la ruta fins a passar per la vora del dit poble [...], tenint que passar per cert caminet estret, esperant-nos lo birlotxe ab les mules i Francesc en la carretera [...]. Com lo caminet aquell nos era estret, lliscós, argilós, ab aigua d'un petit reguerol, com passar, ab perills allí a lliscar, caure a tota aquella empastifamenta i aigua. Ditxa nos fou, haver encontrat antes tanta soldadesca en tot aquell terreno de Montcada i antes la Torre de Baró enterament deserta, que lo mosso don Joanet me pujà a coll com a un noi, i així passar-me com sant Cristòfol, per no donar allí d'anques a terra, a l'altre cap a trobar la carretera, havent-me dit lo mosso que així me portaria fins a Vic.

I tot seguit, eixits a la carretera, hem deixats a l'esquerra l'hostal del Trenc i, a poca distància d'est, lo de la Grua, que nos hi quedàrem per dinar [...]. Est fou prou bo, menos en tenir que menjar la sopa i demés vianda ab culleres i forquilles de llautó, que se'n diu or de Bòria o de llumenera, que nostres boques no hi estan gens acostumades, sí que a plata, a no fusta o marfil. En fi, dinàrem i no ens féu novedat lo llautó en lo que menjàrem [...]. En les postres del dinar tinguérem uns préssecs com botxes de jugar i prou dolços, de modo que ens enduguérem dos o tres, que se ficaren en la ret del birlotxe i ab lo moviment d'est corrien allí dintre i tant, que, al traure'ls per menjar, estaven ja prou macats, casi anant-se'n ab suc, podent-se ja d'ells poc aprofitar, així com n'aprofità lo que en pogué lo Tano per berenar. [...]

Deixant cosa de mitja hora a Granollers, menudejar allí lo ruxim i temor d'arribar de nit a la Garriga [...]. Hi arribàrem a dos quarts de set, mitja hora d'entrada la nit, i així ben entelat lo cel entràrem a son carrer prou llarg, fins que a la plaça, venint frente l'hostal, nos hi entràrem, i cabalment les dificultats foren com entrar al birlotxe, no podent passar pel portal, sent baix i estret. Diligència va, diligència ve, doctor Bardolet, lo Francesc i lo Jaume Sanoguera, per altra entrada d'una casa, per a força de braços entrar-lo dintre. I se trobà en aquell lloc carrer amunt, a una de les portes o portals aon entrar-lo, i no ser tampoc l'entrada de l'hostal capaç per tenir-s'hi custodit lo birlotxe. Ja en això era un hostal desgraciat, i pitjor nos fou a dalt, pujant per una prou dolenta escala, menjats alguns graons, i al mateix temps prou estrets, tenint que posar l'enteniment als peus per no tropessar ab alguns d'ells i anant-nos-en de costelles a terra, eixint-nos-en ab algun cap trencat. Nos veguérem prou avorrits sent a dalt, sens claus a les parets, ni cap quadro o cap quadret d'algun Sant Cristo, de Maria Santíssima, d'alguns sants i santes, com si fos habitació d'algun gavatxo; ni llumenera ni candeleros ab candeles de seu, ab sols lo setrill d'oli de la cuina, per penjar-lo a la porta d'algun aposento, tenint-nos que valer d'alguns trossos de cerilla que portàvem [...]; ni taules ni cadires, ni matalassos ni coixins pels llits, sí sols màrfegues plenes de palla, que per forats en dites màrfegues, molta palla se n'eixia a fora. A fe que bona nit nos podíem cert prometre per dormir, i a no dormir poder estar quiets i descansats en los llits, durs com casi una pedra [...].

Lo bon forner de la Canonja [...] ens envià algun matalàs per millor jaure [...].

Ni tan sols en lo sopar tinguérem tovallons en taula per posar-nos als pits, sí sols estovalles de drap grosser i les culleres i forquilles també d'or de llumeneres o llautó, que és tot u, havent-nos dit l'hostalera, o la filla, que tot lo que tenien allí guarnit, no faltant-los res de servei en lo dit hostal, ho tenien amagat en les muntanyes per causa dels gavatxos, i així nos lo vegérem despullat fins dels claus en les parets.

Lo millor nos fou lo sopar, per lo que fou ben amanit en viandes i demés recapte, lo vi dolç, bon pa i que, ajudats de la gana, tot nos sapigué bo, pensant lograr dormir i, a no, descansar. Res d'això no succeí, parlo de mi, havent-lo, ab tot lo matalàs sobre, i llençol sobre la màrfega de palla, trobar-lo prou dur, ni àdhuc coixí per posar-hi lo cap, per més mala jeia, havent suplert en lloc del coixí, ma capa, que mai m'estigué bé, començant-me ja jo ajagut a remenar per lo llit, dormint a mon costat lo Tano, desabrigat que veia casi del llençol. Luego, per més inquietud, sent-li molesta música d'alguns mosquits a les orelles i picades a la cara i braços immediatament, per no deixar-me tancar los ulls per dormir. Luego a esta música, vaig oir algun ruido sobre de la teulada i sostre empostissat, pensant primer si foren cavalcadures que passen pel carrer o algun miquelet (sent temps ara de miquelets i sometents) i no fou altre ruido que la pluja, seguint luego prou forta i ditxa llavores que no tronava, mes después vingué lo ruido de trons i claror de llampecs ab pluja també, a estones forta, que em tingué desvetllat casi en tota la nit. I així la vaig passar com Déu volgué. [...]

[Dia 18 de setembre] La pluja quedava llavores detinguda en los núvols, a dos quarts de set del matí, que me n'aní a la iglésia per oir missa matinal [...]. Acabada, seguia lo reso, a no cant, de les lletanies majors, havent-me llavores tornat a l'hostal corrent, puix que començava a ploure [...]. Immediatament s'alçaren dos torbellins, o huracans, de vent de llevant i de ponent, i tanta la força de la pluja, que no es veien cases del carrer allí davant, i com caiguda d'aigua d'un molí la que baixava del torrent a l'assèquia i dret al riu, d'allò ben roja, sobreeixint l'aigua per tot allí. Per fi un temporal rares vegades vist en nostres dies, ojalá que hagués sepultat als gavatxos de la part del Besòs [...].

Tornàrem a l'hostal i ab les mateixes incomoditats de llits, fora de que no tinguérem llampecs ni trons ni pluja. A penes vaig dormir ab la música molesta dels mosquits i fiblades d'ells, sens amor ni pietat, esperant l'hora per eixir del llit. I no estant jo gens quiet, girant-me i pergirant-me, deixí desabrigat al Tano, i per poder estar més ample s'alçà i se n'anà a jaure per allí cerca en lo mateix aposento, abrigat ab llençol, sobre d'alguna manta per allí cerca a terra i també lo Jaume Sanoguera, qual féu entrar en l'aposento per més companyia i dormir cerca de nosaltres. Mes quin dormir ab roncar d'aquell, com qui toca l'orgue, ab les flautes grosses i xiques, sent-nos a dormir un bon despertador, disparant jo alguna canonada pel forat del detràs, i rient tots de lo que ens passava, suspenent nostres tristeses ab los roncs que feia pel nas lo Jaume Sanoguera i jo pel forat de baix. Així passàrem la nit, parlant i rient a estones, fins que fou l'hora de llevar-nos a dos quarts tocats per les cinc ab soroll de les campanes llargues estones, no entenent nosaltres los tocs tan dematí, fora dels de la Garriga. Llevats, vegérem ja un bon dia per marxar cap a Vic, d'arribo a aquella ciutat en la tarda. [...]

[Dia 19 de setembre] No tenint ja res més que fer en Aiguafreda, ni en beure aigua freda, havent-nos contentat en sols beure un poc de vi. Lo Francesc féu sirgar les tres mules en lo birlotxe, i nosaltres continuant sobre les cavalcadures fins als Hostalets de Balenyà, aon anàven a fer alto per dinar, i allí descansar fins a dos quarts de quatre de la tarda per la sortida a la ciutat de Vic. [...]

Luego acercant-se'ns a peu ma estimada filla marquesa ab los dos nois Antonet i lo Tano, acompanyada de don Joanet de Sentmenat i d'un capellà nomenat mossèn Jaume Roca. Ja se ve l'alegria d'ells i nostra, majorment de Maria Escolàstica, de veure a son estimat pare, a son germà lo Tano i lo doctor Bardolet, qual luego ab ternura m'abraçà, corresponent-li ab la mateixa [...].

En quant a casa Múner, o Clariana -que don Joanet deia a la marquesa 'veuran un palàcio', no ho és en res-, tenir-me ja aposento per dormir en la nit [...].

A quarts d'onze de la nit sopàrem i después a fer nones, que les aprofití bé en lo llit, per lo tou, acomodat i abrigat, que era diferent llit que el de l'hostal de la Garriga, ab la conveniència de serenos en les nits i farols de cristalls com en Barcelona, que per falta d'oli queden a les fosques, tal és la misèria de Barcelona en el dia [...].

En fi, Vic ara nos és Barcelona, per allotjar-hi ab més quietud i, si bé tinc a ma estimada filla marquesa ab los nois i noia, mos netets, a ratos no estic gaire tranquil per anar-se'n lo cor a Barcelona i a casa Cortada, faltant-me les demés amades prendes [...]."


("17, 18 i 19 de setembre de 1808", de l'edició Calaix de sastre VIII (1808-1810). Barcelona: Curial, 1996, p. 94-98)