Parlaré d’amor, d’enamorament, de necessitat, de decepció i desamor, i ho faré partint d’Aristòtil però seguint inquietuds pròpies, com un llibre que recull pensaments que s’enfilen a partir de la seva lectura. Aquest no és un estudi sobre l’obra aristotèlica –si ho fos, hauria de centrar-me sobretot en la política–, sinó un passeig que parteix d’un punt del seu mapa: l’amor com la trobada entre persones nobles que es fan mútuament el bé. No és això el que volem dels clàssics? Que ens parlin a cadascun de nosaltres a través de la lectura directa de les seves pàgines?

Qui és noble? Qui no ho és? Qui és ningú per dir si algú és noble o no? Qui pot encarnar l’ideal de la noblesa? Hi ha algú en el món veritablement noble? No som tots una mica nobles i una mica –o molt– el que podem...?

Intentaré definir la noblesa al llarg d’aquest opuscle, però d’entrada és noble algú que vol fer el bé a l’altre, que el vol potenciar i tenir-ne cura –sense aplacar les seves capacitats–. Tot i que és una primera definició vaga, ens pot servir de traç orientador. Aquest llibre, doncs, parteix d’una premissa: que hi ha persones que són bones i d’altres que no ho són, i que la bondat té a veure amb la responsabilitat personal. Que l’entorn i les experiències de la infantesa compten, però no determinen, que com deia Yourcenar: «Arriba un moment que tothom decideix ser qui vol ser, i així serà fins al final».

(Fragment de Manual d'amor aristotèlic per a dones del segle XXI. Barcelona: Destino, 2020)

* * *

Recordo encara aquell dia, una mica abans de la gran vergonya, un matí sense solta ni volta. Es van posar a banda i banda de la porta i m’hi van fer passar; em colpejaven mentre corria tant com podia amb el cap cot entre els braços. Eren batzacs plens de ràbia, d’acarnissament, dins d’un núvol de crits, amb la immunitat d’una manada enriolada dins d’una catarsi salvatge, però el que més mal em va fer, la humiliació suprema, va ser l’escopinada a la cara. Tocar-me per verificar-ho, el fàstic del dit empastifat, anar corrents al lavabo i rentar-me, fregar fins a fer-me mal, intentar no plorar per un menyspreu massa intens i cruel per no albergar cap culpa.

Després de vivències així un pot escriure les cartes que calgui sense problemes. Només necessitava passar desapercebut, i les cartes d’amor eren el meu passaport d’immunitat.

Per a què les volien, aquelles estúpides cartes? Si no tenien cap interès literari, si no els agradava llegir? I elles? Per què també ho feien veure si estaven molt més interessades a tenir bones notes i a ser perfectes que no pas a sentir l’estrebada d’un vers? Doncs perquè en la carta, el mapa sempre equival al territori. Una carta té a veure amb la profunditat del jo, en l’espill precís del propi cor. El diàleg, la vida en general, és molt més idiota. És una càmera borratxa que filma a tota velocitat.

(Fragment de La vida autèntica. Barcelona: Columna, 2021)