Víctor Balaguer (Barcelona, 1824 - Madrid, 1901) és un dels promotors més destacats de la Renaixença, entesa com a procés de recuperació de l'autoestima històrico-lingüístico-literària, i en especial dels Jocs Florals restaurats com a institució de promoció cultural, amb el passat medieval sempre com a referent de plenitud nacional, pactisme i primacia de l'amor cortès i l'esperit cavalleresc. Entre el romanticisme historicista de matriu liberal i l'idealisme antinaturalista que a la fi de segle XIX connectarà amb l'esperit dels modernistes, la seva obra literària, primer només en castellà i després tant en castellà com en català, oscil·la entre el propagandisme de la llibertat individual i col·lectiva i l'enaltiment dels valors no utilitaristes. Especialment a partir del moviment d'idees que es va donar sobretot a França entorn del 1848, admirador de Víctor Hugo, seduït pel Risorgimento italià, i amb l'ideal posat en principi en la Unió Ibèrica i en una Espanya plural integradora de les seves diverses nacionalitats històriques i llengües, la seva vida es va lligar molt a la política, ja sigui com a conspirador amb Prim i els progressistes ja sigui com a professional, sobretot després de la Revolució de 1868, quan va ser ministre diverses vegades: amb el nou rei Amadeu de Savoia, però també durant la Restauració dels Borbons. Tot i ser el gran precursor i popularitzador de la Renaixença, el seu desplaçament al Madrid dels dos grans partits que s'alternen en el poder li va comportar l'allunyament d'un catalanisme cada cop més polititzat com a tercera via que, primer amb Almirall i després amb Prat de la Riba, el començarà qüestionant i l'acabarà oblidant.


Pàgina elaborada per Oriol Pi de Cabanyes per a l'AELC.
Documentació: Oriol Pi de Cabanyes.
Fotografies: ©Biblioteca Museu Víctor Balaguer.