Durant un moment pogué dir-se ben bé que regnava la unanimitat a Catalunya (...). Mes, per desditxa, degeneració i desnaturalització del caràcter català va reduir a l'esterilitat aquella explosió sens exemple. Los que havien sigut fins llavores los capitostos del Renaixement van espantar-se de les conseqüències de llur pròpia obra i no sols van deturar-se, sinó que van retrocedir. Lo poble, en general, i lo jovent, en particular, esperaven escoltar que llurs veus autoritzades los dirigissin en la lluita que començava, i llurs veus autoritzades no van deixar-se sentir. Quan, restablerta un poc la calma, van tornar a presentar-se, no se'ls va veure en lo lloc d'honor que els pertocava, sinó que posats als peus d'aquell Madrid que avorríem, alista amb aquell centralisme contra el que s'havien dirigit llurs enèrgiques protestes, concentraven tot llur afany en oposar-se a la fórmula que no era altra cosa que la conseqüència de les premisses per ells establertes.

(Valentí Almirall. Lo Catalanisme. Barcelona: 1886)

* * *

La inhibició de Balaguer respecte al catalanisme que ell mateix havia fet evolucionar tímidament cap al camp polític en els anys seixanta, aconseguida una plataforma unitària triomfant com foren els Jocs de 1859 i següents, deixà desemparats els intents d'Almirall de lligar-s'hi quan el fracàs de l'experiència revolucionària de 1873 i la subsegüent repressió li fan besllumar la necessitat de refer el catalanisme políticament reivindicatiu.

Almirall, que fou el gran revulsiu de la dreta restauradora, representa justament el laïcisme combatent, el vindicador d'una tradició no catòlica per a la formació nacional de Catalunya, l'antimilitarisme i també l'antimonarquisme. Llevat d'aquests dos darrers punts la seva actitud participa de l'actitud que Balaguer i tants d'altres sostingueren amb èmfasi en el període conspiratiu. Balaguer, doncs, que fou el primer a llançar la necessitat de superar l'estret culturalisme dels floralistes, hauria pogut abonar el particularisme que Almirall anà elaborant a partir de 1878 i que culminaria amb Lo Catalanisme (1886). Però no fou així.

(Oriol Pi de Cabanyes. "Víctor Balaguer i Valentí Almirall: el fracàs d'una Renaixença progressista", dins Apunts d'història de la Renaixença. Barcelona: Edicions del Mall, 1984)

* * *

Muy señor mio y amigo: volviendo á tratar de Víctor Balaguer como poeta, lo primero que se me ocurre decir es que, un siglo antes de que nuestro Quintiliano definiese el orador vir bonus dicendi peritus, Strabon había puesto la bondad como requisito indispensable para ser buen poeta (...). En Balaguer se da este requisito como en pocos. El candoroso entusiasmo con que se prenda y enamora de los más fantásticos ideales es caudalosa fuente de inspiración poética.

Sin duda Balaguer es hoy muy español, y, además de español, muy catalán: pero esto no impide que se finja algo á modo de patria, nacionalidad y civilización, ó no sé como la llame, que llegó á su colmo en el siglo XIII, y que no es posible que ya resucite, lo cual no obsta para que él ande enamorado de ella. La tierra prometida, no de la vida real y corpórea de este poeta, sino de su espíritu soñador, tiene los Pirineos en el centro, y se extiende por ambos lados, llena de alegres, ricas y libres ciudades, de soberbios castillos, de elegantes damas, de egregios y valerosos príncipes y de galantes trovadores (...).

Balaguer, con todo, más parece haberlas escrito [les tragèdies] (por ser él uno de los más fervientes partidarios y fomentadores de la literatura catalana renacida) para demostrar que la lengua de Ausias March y de Lulio, la lengua en que Muntaner y los mismos monarcas aragoneses escribieron sus crónicas y sus memorias, se presta y se adapta hoy maravillosamente á todos los tonos y á todos los asuntos y á todo linaje de composiciones.

(Juan Valera. Sisena de les seves "Cartas de España", datada a Madrid el 15 de gener de 1892)

* * *

Balaguer, tot i que no hi participa, havia de ser conscient d'un debat obert en els mitjans de comunicació catalans entre 1866 i 1874 sobre la necessitat de dotar de categoria el nostre teatre, d'emprendre el camí d'un teatre seriós i exigent, que superés els marges i la curta ambició del sainet i de la comèdia breu, amb la producció de drames i de tragèdies; un teatre assimilable al de les cultures veïnes 'normals'. En aquests casos, però, s'apuntava com a font inexhaurible de temes la història medieval catalana. Balaguer, que seguirà aquesta línia en Los Pirineus, transita abans per un terreny temàticament gairebé verge, el de nissaga clàssica, tractant-lo, això sí, amb recursos romàntics.

(Pere Farrés Arderiu. "Estudi introductori", dins Víctor Balaguer. Tragèdies. Tarragona: Arola Editors, 2001)

* * *

Víctor Balaguer, format en plena explosió romàntica, va ser, més que un poeta en el sentit estricte de la paraula, un esforçat de la ploma que va escriure de tot i sobre tot i, a la vegada, un agitador d'idees i un polític professional que va ocupar llocs importants de govern. Molt sovint, aquestes activitats es van confondre i es van potenciar, o perjudicar, les unes amb les altres. La seva literatura tribunícia i torrencial es confon amb l'agitació i, l'agitació, amb la política, amb tot el que això suposa d'improvisació i de subjecció al vaivé de les circumstàncies. I, per contra, l'agitació o la política van ajudar a la divulgació de la literatura i van provocar un munt d'estudis i de traduccions, principalment, a l'espanyol. Així, va gaudir en vida d'una enorme popularitat, com ho proven la quantitat d'edicions no sols dels poemes o de les tragèdies, sinó també de les proses, i la republicació d'aquestes en volums diferents fins i tot dins la sèrie d'obres completes auspiciades per la Biblioteca-Museu de Vilanova.

(Joaquim Molas. "Pròleg", dins Víctor Balaguer. Poesia. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2002)

* * *

Víctor Balaguer i Cirera és un personatge gairebé inabastable. Dotat d'una impressionant capacitat de treball, durant seixanta anys va desplegar una activitat trepidant en la literatura, la música, el periodisme i la història, en tots els seus registres; en la formació d'un pensament catalanista progressista; en la política de partit; en l'actuació a les Corts com a cap indiscutible de tots els parlamentaris catalans; en l'acció reformadora des del govern; en l'educació i en la cultura; en el rescat del patrimoni monumental i documental; en l'excursionisme i l'etnografia; en la política colonial; junt amb la gestió de determinats interessos catalans als centres de decisió de l'Estat. En alguns d'aquests àmbits va ser un veritable precursor, en d'altres va assolir el màxim cim del seu temps, en tots va imprimir-hi el seu segell particular. A ells, caldria afegir-hi encara la relació amb bona part dels personatges més rellevants del moment. Per tot plegat, la seva vida esdevé un retrat complet del segle en el qual va viure.

(Joan Palomas i Moncholí. Víctor Balaguer. Renaixença, Revolució i Progrés. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2004)

* * *

Víctor Balaguer és una figura de calidoscopi aparentment canviant i aparentment contradictòria en el transcurs de la seva vida. Però com gairebé tothom que se li ha apropat amb certa profunditat he de concloure que, malgrat les aparences externes, el camí que es va traçar de jove el va seguir sense abandonar-lo. (...) La formació de la Biblioteca-Museu no va ser fruit de l'atzar (...). Penso que tot just ara som a les beceroles per a entendre un programa que va anar elaborant durant tota la seva vida, sense un text programàtic teòric únic i des de situacions estratègiques diverses –algunes vegades molt allunyades entre elles– exercides, en la majoria dels casos, des d'un segon pla polític que li ha pres el protagonisme del primer cop d'ull. (...) Moltes de les propostes que mitjançant la Biblioteca-Museu Balaguer, l'Escola d'Arts i Oficis i finalment l'Acadèmia de la Corona d'Aragó va plantejar, caldrà entendre-les com un clar antecedent de les futures planificacions polítiques que s'esdevingueren a Catalunya durant la primera part del segle XX.

(Montserrat Comas i Güell. La Biblioteca-Museu Balaguer, un projecte nacional català. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2007)