Els cinc llibres de poesia originals d'Alfred Badia recullen una part dels versos que va escriure a la seva edat madura: Urgències, 1968: Atzucac, 1970; Presó de Cendra, 1976; Adés era l'alba, 1990; La llet astral de l'espiritrompa, 1994. Badia va evolucionar del discurs "realista", que defuig el treball de forma, dels textos dels anys seixanta, a la versificació rigorosa i difícil dels poemes dels setanta, al "classicisme", que alterna amb jocs avantguardistes, dels reculls escrits als vuitanta i als primers noranta. Aquesta flexibilitat formal cal interpretar-la com la resposta a un desafiament de les modes ambientals i de la tradició: més enllà de la presentació exterior, en efecte, i, si cal, d'algunes reminiscències temàtiques i verbals (Carner, Espriu, Foix, Ferrater), Badia proposa un discurs líric personal. Als dos primers reculls predomina la indignació contra la dictadura franquista de les acaballes i contra la persecució del català; amb el tercer es produeix un salt qualitatiu. Badia, amo i senyor dels mots de la seva llengua, més enllà de l'Orfeu de Rilke i de les Transformacions d'Ovidi, construeix a Presó de cendra una petita troballa: les "Deu metamorfosis i la nova llei, potser camí d'atzar". El jo del poeta, a la recerca d'una serenitat que doni sentit ple al viure, passa pels estadis de llagost, oliu, lluert, pardal, aranya, esparpall, truita, vent, cuc i posthome, a mercè dels capricis d'uns esquerps déus babilònics.

L'altra via iniciada per Badia a Presó de cendra és la de la figuració verbal sobre estímuls procedents de les arts plàstiques (Miró, el dadaisme, l'art cinètic, Tàpies, Dalí); no cal que el poeta se senti estèticament adherit als productes que contempla perquè la màquina de les associacions fonètico-mentals es posi en marxa. Als vuitanta anys Badia va reprendre amb més entusiasme aquesta línia experimental i a La llet astral de l'espiritrompa va reunir alguns textos que ell mateix qualificava d'"impresentables" per la seva inintel·ligibilitat immediata.

(Lola Badia: "La vall de Ribes en els versos d'Alfred Badia", Revista de Girona, 168, gener-febrer 1995, p. 50-51)

* * *

La Societat Catalana de Filosofia (SCF), filial de l'Institut d'Estudis Catalans, edita conjuntament amb Barcelonesa d'Edicions el llibre La certesa i l'ideal: una filosofia personal i transferible, del traductor, assagista i escriptor Alfred Badia i Gabarró (Barcelona, 1912-1994). L'obra recull el pensament filosòfic de Badia, un text —com recorden Lola Badia i Helena Lamuela en el pròleg— que ell mateix "el darrer estiu de la seva vida va copiar en suport electrònic batallant amb els ensurts del primer contacte amb l'escriptura digital".

El llibre arrenca amb una presentació del concepte de filosofia com la recerca d'un determinat tipus de veritat. L'autor es pregunta què vol dir veritat i analitza el saber humà, el mètode filosòfic, la realitat del cos, els objectes, etc., fins a arribar a la catorzena unitat, en què fa una recapitulació. En aquest apartat Badia proposa l'operativitat epistemològica del jo-cos: "En la meva recerca de la veritat, trobo la realitat existencial del meu cos unit a la meva psique, amb la qual probablement constitueix una unitat".

El cor de l'assaig són els apartats que van del quinze al trenta-sis, en què s'exposa la teoria de la tendència a continuar existint en expansió (TCEE), que reflecteix la natura de l'ésser humà, com a individu i com a membre de l'espècie. Badia parla de l'eros de les relacions familiars i l'eros de l'amistat, que esdevé entre individus del mateix sexe ja que "entre individus humans de sexes distints és una rara avis, flor de cultura cristiana o de despullament sexual per ideals considerats superiors o per pèrdua biològica de la libido correcta".

Pel que fa a la parella, assegura que si entre els partenaires regna la convicció de la indissolubilitat de la unió, "la continuïtat de la parella pot prolongar-se per tota la vida. Ara, el fracàs de la vida en comú constitueix una amenaça constant per la tendència poligàmica i poliàndrica de l'ésser humà. No és que l'adulteri comporti una dissolució de la parella, però sí que tendeix a augmentar els vectors centrífugs que radiquen en la TCEE de la parella i en poden determinar el distanciament o la separació". A l'últim, l’autor reprèn críticament el problema de la llibertat de responsabilitat i acaba amb la definició d'una aspiració ideal.

(El Butlletí de l'IEC. Revista de l'Acadèmia Catalana de les Ciències i les Humanitats (Barcelona), núm. 139, febrer 2010)