Campelles


Si, ulls clucs, em menava cap pigall
prades amunt, pel viarany ardent,
coneixeria el bosc per l'esparpall
de veus insomnes que hi modula el vent.

Si em llevava la bena, furient,
i m'abocava a frec de l'estimball,
coneixeria el riu, comes avall,
per la boira que hi dansa lentament.

Si se m'enduia cap bruixot, en vol
rabent de falciot o d'esparver
pels balços dels espais enlluernats,

també el coneixeria pel pujol
i l'argila adormida del cloquer,
oh poble d'horitzons esbatanats.

(Del llibre Adés era l'alba. Barcelona: Quaderns Crema, 1991, p. 69)

* * *

Inventari

Palpo l'aire fred,
espio els silencis,
disparo al cretí,
he oblidat les roses.
La mare és molt lluny,
no ve amb les pregàries.
Tenia un amic,
ara és per telèfon.
Obro un llibre nou,
dos dits em tremolen.
Fumant, ratllaré
l'escorça dels versos.
Paret per paret
la filla em creixia.
Per salvar-li els ulls,
aixeco muralles.
Cada fi de mes
els diners curtegen.
Jo escruto el batec
i el temps que s'escola.
A dins del mirall
l'espectre s'engreixa.
Guardo un crit secret,
és per Catalunya.
Per si el tret al cor
que em prepara l'ombra,
m'obre un altre món,
com tots els covards,
tinc la coartada.

(Del llibre Urgències (tria). Barcelona: Parròquia de Sant Medir, 1968, p. 7)

* * *

Presó de cendra

Vaig per la ruta d'Ho-Txi-Min. Trepitjo
un fang, fetge de bou, que m'enfigassa.
Ai, terra del Vallès, gleva de segles!
El juny encén totes les margarides.
(La flor de Sant Joan s'hi emmoreneix.)
I per què el canyar és mort?
La vinya rosta
borrona. (té gotims de dolçor seca
i massa aigua a les venes.)
El boïc
xucla el suc verd del tòtil esclafat.
Claps de bosquina.
Saltaré aquest toll.
(Em mira, sumptuós, el llangardaix.)
Fondals podrits.
Piulets.
M'agradaria
saber què escala, foll, el rossinyol.

I ara veig les terrasses ninivites,
i la boira de sutge, i els grans daus,
i els merlets, i el front gris dels espiells.
I veig la processó dels aprenents
de Kafka, tots ulls blancs, exiliats
del propi jo, esquizoides cantadors,
amb un plany de batalla a cada nafra.
Ai Nínive al Vallès, presó de cendra!

Descobreixo el desfici de la font,
si mesuro la llum i la paràbola,
tinc els gossos salvatges a l'esquerra.
A la dreta m'empaiten els clapits
dels qui fugint, esperen ser feliços.
Esmento el dret dels núvols, i l'olor
vallesana dels pins. I reivindico
el bluf de la ginesta modernista
i el vol dels falciots arran de l'herba.
(Potser són orenetes, com vulgueu.)
Trobo gorgs de silenci. Si fos lliure,
me'ls penjaria al coll com un rodaire
que busca el paradís d'un finisterre.

Però sóc al gran circ dels cubs. Diviso
cristalls gegants de plom, esfoliant-se,
cendra freda e erugues de xarol,
i a la torre sé que el vedell xauxina.

En fugiré. Buscaré els vells camins
de roderes profundes. Colliré
rams de ginesta i flors de Sant Joan.

Però hi haig de tornar. (No sóc pas lliure.)
Pel camí d'Ho-Txi-Min.

Tinc mots calents,
ben esmolats, còdols de segles, bons
pel cap dels muetzins. Jo, l'altre foll
endogalat a Nínive. Sé prou
que tinc la vida curta. Però ells, no:
els mots són àngels exterminadors.

(Del llibre Presó de cendra. Barcelona: Proa, 1976, 19, p. 63-65)