I

ESTIU

A l'estiu tot lo món viu,
tot viu quan ve la calor;
també l'amada es somriu
corpresa per l'amor.
A l'estiu tot canta i riu
i es té set mai acabada:
Als llavis de l'estimada
jo vaig a beure l'estiu.

(Del poemari Cançons d'amor (1926), reproduït a Obra completa. Volum 3. Castelló de la Plana: Publicacions de l'Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, p. 9)

* * *

XLIV

Jo sóc lo port que los braços allarga
per a encalçar la somniada sirena
i ella fugint sempre em gira l'esquena
deixant mon bes ple de fel ben amarga.
Vénen a mi negres naus torturades
per les marors de tota desventura;
però en mon pit troben tanta tortura
que a son dolor es fan mig conhortades.
Si a lo meu pit tenebroses venien
cercant amor que los braços mai tanca,
plena de vent tota la vela blanca
de vore'm trist més alegres fugien.
Ara sóc sol. Cap nau gira les veles
vers lo recer de la meva tristesa.
Ara sols tinc lo ressò de la fressa
que fa la mar plena de cantureles.

(Del poemari Elegies (1928), dins Obres completes. Volum primer. Castelló de la Plana: Publicacions de l'Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, p. 36)

* * *

XLVI

A D. E. Julià Martínez

Jo vaig cercant entristit una dona
que em faci dolç lo dolor de mon viure
esmaperdut de sols vore somriure
la pobra gent que de res se n'adona.
Sóc freturós de una inútil fretura
i vaig cercant lo meu somni impossible
sens lo desig d'aquell rostre terrible
que duu l'amor disfressat de dolçura.
Jo vaig cercant una dona somniosa
i sé ben bé que mai he de trobar-la
i encar, cruel, sempre vull somniar-la
nua i fragant com lo cor d'una rosa.
Potser un temps quan ma pensa ja siga
niu de records, sol plaer de vellesa,
lo somni meu anirà sense fressa
cercant un bes de ma dolça enemiga.
Però desdeny que fa forta ma pensa
quan tot lo món passionat llagrimetge
amb un somrís voldrà fer com lo metge
que ens fa més mal quan del mal ens defensa.

(Del poemari Elegies (1928), dins Obres completes. Volum primer. Castelló de la Plana: Publicacions de l'Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, p. 38)

* * *

FEBRA

Vull ésser quiet i sé que és impossible
perquè cos i esperit s'han barallat
i sa febra es gradua en el sensible
sismograma del vers esgrafiat.
Tinc deliri cruel de renaixença
per retornar a mi des de mon cor
agemolint la veu de la temença
pel goig pueril de tremolar de por.
Desenganyat per l'accident del viure
ardit per tot i per a tot poruc,
vull nugar-me a mon cor per a ésser lliure
i defugir el signe malastruc.
Brau escomet el pensament que vola
quan ja la carn és plena d'alifacs;
estel d'Abril mullat a la sequiola
va rabassol, a tombollons i bacs.
Etern diàleg que abotà la guerra
per a lliurar a l'home, insensitiu,
d'anar pel món com un terròs de terra
negat pel plor d'un Cel decoratiu.
Vull ésser quiet a l'hora ciutadana
de la ficció curruixa del carrer,
que ens fa estirar el jaç de la galvana
esmaperduts sense saber què fer.
Vull viure un somni de morbós deliri
conscient de tot en contingut verí
pel goig brutal de fer-me l'hara-kiri
i traure a llum la sàtira de mi.
La soledat a son recer em crida.
Jo vull sentir mon cor a cada instant
i emparellar al ritme de ma vida
el somni quiet d'una inquietud constant.

(Del poemari Terra (1930-1934) (1935), dins Obres completes. Volum primer. Castelló de la Plana: Publicacions de l'Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, p. 45-46)

* * *

ESTIUENCA

Pel vell camí de l'alqueria
va una parella sospirant:
–Que si no em vols com jo voldria!
–Que si no et vull per inconstant!

Tendra paraula falaguera
torna la pau poquet a poc:
–Ta boca roja de cirera!
ta pell molsuda d'albercoc!

Els albercocs i les cireres,
prenent l'Amor per mal de cucs,
entre les fulles més guerreres
fugint, s'amaguen, tots porucs.

(Del poemari A l'ombra del campanar (1945), dins Obres completes. Volum primer. Castelló de la Plana: Publicacions de l'Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, p. 137)

* * *

QUERA

Silenci de la nit. Ombra solcada
d'espectres de paraules en latència
covards per a la lluita il·luminada.
Qui no t'ha vist, ressò de la consciència,
plany de l'orgull que amaga sa caiguda,
amb rostre fals de serenor perduda?

La veu de l'antigor, clara i eterna,
ens diu la veritat imprescriptible.
El vell concepte dins la veu moderna
cerca l'accent de la raó sensible,
i mai no pot, amb el congreny gramàtic,
fer coherent son ímpetu dramàtic.

I per què no, si la cançó que porta
autèntic sentiment mai no s'oblida?
Es torna eterna la paraula morta
quan porta dins la flama de la vida,
i crema el greix, la llàntia insaciable
de l'esperit, que parla lo inefable.

(Del poemari Llàntia viva (Planys i cançons) (1947), dins Obres completes. Volum primer. Castelló de la Plana: Publicacions de l'Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, p. 215)

* * *

FICCIÓ

És la pintura l'art de la mentida;
sols engany per als ulls i el sentiment.
El color, sensual, és llum fingida;
la línia és joc abstracte, intel·ligent.
Fer de dos dimensions el món dramàtic,
tornant plana la imatge del volum,
és resoldre un problema matemàtic
que als ulls, no a la raó, porta la llum.
Però el món no és tan sols una careta;
rostre pla, de dibuix i de color.
Cal trobar, més endins, la font secreta
de la vida que ratja, fent remor.
I l'art de la pintura que empresona
la forma amb un perfil dramatitzat,
mai no diu son secret mentre raona
fent un gràfic que vol profunditat.
És en va que, servint-se de l'ofici,
vullga fer evident allò que diu:
L'Art estreny la raó, com un cilici,
i l'artista de l'Art resta captiu!

(Del poemari Tornaveu (Collita del silenci) (1950), dins Obres completes. Volum segon. Castelló: Publicacions de l'Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, p. 36-37)

* * *

RIM

Ja creix l'angoixa de sentir-me sol,
d'ésser l'esclau de mi.
D'anar, com l'ombra, miserable, amb dol,
sentint totes les pedres del camí.
Jo la guerra conec del bé i del mal
i el cor tinc ple d'enuig
puix l'ànima, immortal,
no em vol lliurar i de mon cos no fuig.
Ai quina greu baralla sense fe
la de la carn i l'esperit!
El cor, vençut, encara es creu que té
la força i la raó flamejant dins del pit!
I un dia, quan sabrà la derrota, ja vell,
potser de tot desencantat,
avergonyit de dur a flor de pell
sa trista veritat,
voldrà fer, histrió, la ganyota que riu
burlant el dol i duu
dins l'endeny desdenyós que maldiu
solitari son plany líric, dèbil i nu.
Mes ja tot serà tard per a goig i remei:
Res ja no serà prou!
I mai més no podrà reconèixer la llei
de son ritme vital, nebulós, que l'enclou!

(Del poemari Tornaveu (Collita del silenci) (1950), dins Obres completes. Volum segon. Castelló: Publicacions de l'Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, p. 57-58)

* * *

ALES DE FANG

Rejovenit el cor a cada dia
pel goig de l'esperança i de l'amor,
i envellida la carn de melengia
pel temps que passa desenganyador,
jo sóc un pres adalerat per viure
la pura veritat intemporal
del somni, que la vida torna lliure
sense l'anuig de sa presó mortal.
En diàleg de guerra i extermini,
l'home jove de mi lluita amb el vell,
pretenent cadascú tot el domini
i guanyar la raó, penyora d'ell.
Mes jo espere la Mort i vull alhora
la Vida i la claror de l'absolut.
Vull viure'm i desviure'm, dins i fora,
l'aventura ideal... i l'acte brut.

(Del poemari inèdit Fulles del temps, reproduït a Obra completa. Volum II. Castelló de la Plana: Publicacions de l'Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, p. 403)

L’ABSOLUT

Cercar la veritat més enllà de la imatge.
Més endins de tot fet que el secret manifesta,
més a flor de raó, més al fons de l'estímul...
i saber que, torbat, el camí es multiplica
per a mai no portar-nos al castell impossible!
Potser pau al desig l'exercici gimnàstic
i egoista no vol sinó anar, anar sempre
com etern pelegrí pel camí innumerable
que la llum dels estels ha empedrat d'esperança?
On és, viu i real, l'adjectiu metafòric?
Veritat absoluta, far ocult dins la boira
de la terra dormida que la mar vetlla insomne!
Qui, com nauxer de si, pot solcar la sang seva
riu amunt per atényer al cor tràgic de l'ombra
l'ullal pur on la vida naix, cristall sense rostre?

(Del poemari inèdit Fulles del temps, reproduït a Obra completa. Volum II. Castelló de la Plana: Publicacions de l'Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, p. 423)

* * *

CERVELLERIA
És un xic treballador
que son cap ha fet guaret.
Fora el colliter major
fertilitzant la llavor...
però té el cervell quiet!

(Dins el poemari Lledoners, reproduït a Obres completes. Volum primer. Castelló de la Plana: Publicacions de l'Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, pàgina 311)

CARNESTOLTES
Per semblar lo que no és
fa son geni inversemblant;
com s'ha disfressat d'ofès...
ofèn qui té per davant!

(Dins el poemari Lledoners, reproduït a Obres completes. Volum primer. Castelló de la Plana: Publicacions de l'Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, pàgina 307)

LLEDONADA
El xiquet, com si sabera
que un lledó pot ser roent,
sarbatana i espitllera,
pel cant fereix la gent.
Sens dubte, sap que un dia
cou a tots la realitat;
és aspra la llepolia
i és dura la veritat.

(Dins el poemari Lledoners, reproduït a Obres completes. Volum primer. Castelló de la Plana: Publicacions de l'Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, pàgina 292)

EL REBEL
El rebel, que a tot replica,
i a tot diu que no hi ha mans,
renega, brama, plorica,
i després, com un de tants...
segueix allò que critica!

(Dins el poemari Lledoners, reproduït a Obres completes. Volum primer. Castelló de la Plana: Publicacions de l'Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, pàgina 315)

GENUS IRRITABLE
És un xic intel·ligent
i escriptor molt envejable;
mes, pobre!, viu el turment
de creure's omnipresent,
únic, sublim i admirable.
I és el cas que, per això,
son propi engany se festeja:
De tant de dir-se el més bo,
al remat, perdent el to,
de si mateix sent enveja!

(Dins el poemari Lledoners, reproduït a Obres completes. Volum primer. Castelló de la Plana: Publicacions de l'Excel·lentíssim Ajuntament, 1983, pàgina 325)