Bernat Artola i Tomàs neix el 20 de desembre de 1904 a Castelló.

El seu pare, Bernat Artola Soligó, treballa com a delineant a l'Ajuntament i és professor de dibuix i la seva mare, Carme Tomàs Traver, fa de mestressa de casa. Artola viu una infància feliç a Castelló de la Plana, on mostra ja des dels seus anys a l'institut una predisposició per les lletres. L'any 1922 finalitza els estudis de Batxillerat i, per influència familiar, comença a col·laborar a l'estudi d'arquitectura del seu oncle, l'insigne arquitecte Francisco Tomás Traver.

Anomenada per Azorín la capital cultural del País Valencià, Castelló era en els anys de la preguerra una activa societat intel·lectual, que combinava una tendència pairal i populista amb una renovació literària que volia superar el jocfloralisme imperant. Bernat Artola forma part de la "Generació de 1930", així anomenada per haver-se presentat amb l'antologia La poesia valenciana en 1930. És el Castelló de la poesia costumista, de les Escenes castellonenses de Salvador Guinot o el Tombatossals de Josep Pasqual Tirado, però també el Castelló de la Taula de Lletres Valencianes (1927-1930), escenari d'una literatura, en definitiva, que es debat entre el passat i el futur.

Amb vint-i-un anys Bernat Artola és nomenat Professor Ajudant de Dibuix de l'Escola d'Arts i Oficis de Castelló i aquest interès pel dibuix i la pintura fa que s'incorpori a l'Agrupación Ribalta, fundada l'any 1914 pel seu amic Juan Bautista Porcar. Paral·lelament, Artola escriu els seus primers poemes: l'any 1925 guanya la Viola d'Or als Jocs Florals organitzats per Lo Rat Penat, amb el poema "L'Ermità", i el 1926 publica Cançons d'Amor, un aplec de dotze poemes amb què obté la Flor Natural al popular concurs literari. Des del 1920 l'Ajuntament publica un butlletí, el "Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura", on Artola publica alguns dels seus primers poemes.

Traslladat a Barcelona, comença els estudis d'arquitectura l'any 1926, però els abandona per entrar, l'any 1928, a la Facultat de Lletres, on té com a professor, entre d'altres, a Manuel de Montoliu. El 19 de maig d'aquell mateix any és designat Bibliotecari del Consell Directiu de l'Ateneu de Castelló, i participa en les trobades de la revista Taula de Lletres Valencianes els anys 1928 i 1929 respectivament. L'any 1928 apareix el llibre Elegies, elogiat per Miguel de Unamuno. El 1930, ja retornat a Castelló, organitza el Museu Provincial de la ciutat. Aquell mateix any, el 24 de setembre, mor la seva mare, i Artola inicia una etapa una mica bohèmia, participant en l'ambient cultural de la ciutat, assistint a tertúlies, realitzant feines de dibuix, disseny i arquitectura -col·labora amb arquitectes com Francisco Tomás Traver, Vicente Traver Tomás, José y José Meyer i dissenya la coberta del llibre Tombatossals, de José Pascual Tirado, que obté el primer premi de la Cambra del Llibre de Madrid-, i escrivint poesia diversa -aquell mateix 1930 escriu el Santoral, un poemari en castellà inspirat en vides de sants.

La seva formació intel·lectual segueix aquest doble vessant: el tècnic, d'influència paterna –la qual cosa fa que es matriculi a Madrid a l'Escola d'Aparelladors–, i el de les humanitats, pel qual, finalment, es decanta, reprenent els estudis de lletres a la universitat de Salamanca (1935-36), on té com a professor Miguel de Unamuno. El 1935 publica el poemari Terra.

Finalitzats els estudis a Salamanca, Bernat Artola torna a Castelló, on s'hi estarà fins al 1952. El 1937 participa en el Segon Congrés Internacional d'Escriptors Antifeixistes celebrat a València, i durant la Guerra Civil participa en la denominada Junta de Recuperació del Patrimoni Artístic, recuperant, custodiant i salvant nombroses obres d'art. El 1937 entra a formar part de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Valencians i durant el curs 1939-1940 obté el títol de "Maestro de Primera Enseñanza". Al final de la guerra, un grup de falangistes el deté, però gràcies a les gestions del seu germà Francisco no ha de passar més que una nit al calabós.

Bernat Artola té una vinculació sempre molt activa amb els esdeveniments les diverses institucions castellonenques: col·labora en l'estrena de l'Òpera "La filla del Rei Barbut", llibret de Manolo Segarra i música de Matilde Salvador, realitzant-ne el "Proemi" i uns versos contra la censura per haver-ne prohibit el primer intent de representació; el 1943 la Diputació Provincial li encarrega una reproducció artística de l'Escut Nacional pel despatx del president; i participa activament en la Junta Central de Festejos fundada l'any 1944, que organitza les Festes de la Magdalena. El 3 de febrer de 1945 mor el seu pare. Inicia col·laboracions al Diario Mediterráneo.

A mesura que es recupera la normalitat cultural a la ciutat, Bernat Artola torna a participar en algunes tertúlies amb artistes castellonencs del moment com Paco Alloza, Tomás Colón Bauzano o el barceloní Román Bonet (BON). Ja des del principi de la seva aventura poètica, però de manera més acusada durant la postguerra, la seva poesia es caracteritza per seguir dos estils diferenciats: en un canta i analitza irònicament el seu poble –com ho mostren els versos de Festívoles: tres poemes populars (1941), A l'ombra del campanar (1945) o Poble: (cançoner satiric) (1947); en l'altre segueix un camí poètic més intimista i metafísic -és el cas de Llàntia viva: planys i cançons (1947) o Olivera i llorer (1950).

Havent venut la seva casa de Castelló, i després d'un període desafortunat a Barcelona –on ni tan sols les gestions de Joan Iglesias, "Delegat del Ministerio de Información y Turismo", serveixen perquè trobi alguna feina remunerada–, Bernat Artola viatja a Madrid, la primavera de 1953, i inicia un periple per diversos domicilis i diverses feines. Col·labora amb alguna institució i, a través de José Camón Aznar, duu a terme algunes feines per la revista Clavileño. El 13 de març de 1954 es constitueix l'"Editora Llatina S. A.", de la qual és Director Tècnic. En plena vida madrilenya, el 12 d'abril de 1955, es casa –a la Capella del Sant Calze de la Catedral de València– amb Enriqueta Castellets Folch. I no és fins l'any 1956 que troba feina, finalment, com a professor. Segueix escrivint sobre art per algunes publicacions madrilenyes, com Revista de Ideas Estéticas, Goya o Levante i prepara l'exposició "Un siglo de pintura española (1856-1956)", procés que el duu a una peregrinació de recerca a Barcelona, València, Salamanca, Xàtiva i Granada.

La seva activitat poètica durant aquests anys de vida madrilenya no s'atura: Collita és el darrer llibre publicat en vida, escrit entre el 1954 i el 1956. El 19 de juny de 1957 neix el seu únic fill, Bernat. El 8 de maig de 1958, després d'una sèrie de complicacions a l'artèria aorta, Bernat Artola mor. L'any 1968, pòstumament, i amb pròleg de Germà Colon, apareix Olivera i llorer. El 1983, l'Ajuntament de Castelló publica en tres volums les seves obres completes.