Abans de centrar-nos en la infantesa de Mercè Rodoreda val la pena d'aturar-nos, ni que sigui breument, en la desconeguda figura de Pere Gurguí, tan important per a ella. I en dos escenaris, lligats als seus primers anys, Premià de Dalt i Bunyol. El naixement de Pere Gurguí ens porta, de fet, a un poblet ara proper a Barcelona, Premià de Dalt, abans Sant Pere de Premià, a tocar dels boscos de pins i del mar, amb una intensa circulació de vaixells comercials que enllaçaven, també, amb Amèrica, on transportaven vins, teixits, queviures...; l'aglomeració a tocar del mar va créixer força i va esdevenir Premià de Mar, separant-se, així, de Premià de Dalt. I potser com a homenatge al patró del poble, sant Pere, Pere Gurguí va ser batejat amb aquest nom, a l'església parroquial, el mes de març del 1855; concretament el dia 16, tres dies després del seu naixement; ho podem llegir al registre parroquial, amb una escriptura pulcra i en un català precís. A més de Pere, li van imposar els noms de Bonaventura i Eudald. Era fill d'Anton Gurguí i de Rosa Fontanills, d'una sòlida masia que encara es conserva, Can Cinto Manent, que ha donat nom a un dels seus tranquils carrers, segons sembla. A la mateixa església, més de vint anys més tard, Pere Gurguí es va casar amb Àngela Guàrdia. Ara en castellà, podem llegir a l’acta del casament que ell era «soltero, minero y domiciliado en ésta, de edad veintiséis años, hijo legítimo de D. Antonio, natural de Sarriá y habitante de ésta, y de Dña. Rosa, natural y habitante de ésta»; pel que fa a Àngela Guàrdia i Clusella, procedia de Manresa, i sabem que era «habitante en Barcelona, hija legítima de Don Juan, labrador, y de Doña Francisca, de Castellbell, vivientes, habitantes de Barcelona. En el veinte y cuatro de enero de mil ochocientos ochenta y dos, recibieron la bendición nupcial. Y para que esto conste lo firma Miguel Bertrán, cura párroco».

Dues dades de Premià, la vila del jove Gurguí, ens poden ajudar a situar-lo: una, el percentatge d'alfabetització, tan deficitària llavors (va ser el 1877), que era del 28,3% (38,7% per als homes i 18,1% per a les dones). Ell, però, era un home instruït, atret per la poesia i a qui agradava escriure; devia assistir, per tant, a l'escola amb profit, malgrat no cursar cap carrera. L'altra dada es refereix al seu ofici, minaire, i és que la construcció d’una mina no era ni econòmica ni senzilla, ja que requeria el treball d’un especialista, a més de cert nivell d’organització per part dels regants. I, pel que fa a la muller, Àngela, és la futura «mamà Angeleta», com se la va denominar a la família —segons el costum de llavors—, i esdevingué un exemple de bondat i de treball. Va ser la mare dels quatre fills que va tenir Pere Gurguí i, precisament, va morir del part del darrer, Joan, nascut a Barcelona l'any 1894, a la casa familiar de Sant Gervasi, encara no convertida en Casal Gurguí. A Bunyol, en canvi, va néixer Montserrat, el 2 de maig del 1886, gairebé deu anys abans que Joan. El fet s'explica perquè Anton Gurguí s'hi havia traslladat com a contractista d'obres de la línia fèrria que havia d’unir Conca, València i Terol; el trasllat, segons sembla, es va produir a causa d’una situació econòmica puntualment difícil. Amb empenta, va afrontar l'aventura, i la família el va seguir. A Bunyol els va quedar una casa, a la qual Pere Gurguí es refereix en més d’una carta. Podem llegir, per exemple, que escriu al fill, recordant aquella època allà de benestar econòmic, i quan el noi ja està a punt de retornar, l’any 1920, que espera que el pugui acompanyar a Bunyol: «La campaña de Buñol te gustará mucho, y aún conservo en mi poder el llavín del reservado de 1ª de FC, cuando con tu madre íbamos a Valencia desde Buñol».

Pere Gurguí, en parlar de Bunyol, es refereix a la «Suiza valenciana», mentre es construïa aquesta via fèrria que va modernitzar el país, essencial per a la comunicació i el comerç. Tanmateix, l'estada de feina esdevingué tràgica per la mort, de còlera, de la seva mare i el seu germà, d’una banda, i, també, de l’altra, de dos fills seus, un nen i una nena, que es deien Antoni, com l’avi, i Agnès, «enterrats allà el 1885 quan lo còlera», recorda en una carta, molts anys més tard.

De fet, a Catalunya es van produir fortes epidèmies de còlera, el 1885 i, abans, el 1865, el 1855 i el 1834. La seva expansió, segons Manuel Risques, va desencadenar «una psicologia col·lectiva de terror a la qual no era aliena la ineficàcia dels remeis mèdics i sanitaris fins llavors vigents […]. La província de València no tan sols fou la més llargament afectada [l’any 1885] del 5 de febrer fins al 8 d’octubre, sinó que tingué la població censada com a epidèmia més elevada de tot l’Estat: 630.321 persones, entre les quals van diagnosticar-se més de 45.000 casos, dels quals més de 21.600 foren mortals».

Per la correspondència, sabem poca cosa de la vida de Pere Gurguí en terres valencianes, però, gràcies a La Renaixensa, de la qual va ser corresponsal, ens podem assabentar d’alguna dada. En realitat, només hi ha una carta de Pere a la seva muller abans de la mort dels fills, escrita en un castellà convencional i pompós, des de Bunyol, mentre Àngela s’ha quedat a Requena; la signa amb el nom de Pedro i recorda, sobretot, la muller i l’hereu amb aquestes paraules: «Todos los momentos que no he de ocuparlos en los trabajos los paso recordándote, así como a mi querido hijo, pudiéndote asegurar no pasa hora que no se hable de nuestro Antonio. […] Un abrazo y miles de besos os envía a ambos tu Pedro», mentre que a sota afegeix: «¿Y nuestra nena?».

Les morts dels petits degueren ser un cop fort per al jove matrimoni, però un any més tard, el 1886, van tenir una nena, Montserrat. Pere Gurguí, a més, va aprofitar aquesta estada de feina, com acabem de dir, per fer de corresponsal del diari La Renaixensa, amb els membres del qual se sentia estretament vinculat, «companys de causa», segons sempre els denomina: Àngel Guimerà, sobretot, i Pere Aldavert, periodista prolífic, que n’eren l’ànima. Així, a més dels articles que va escriure sobre la situació del país i la marxa de les obres del ferrocarril, hi podem trobar, també, notícies de la seva vida. El 8 d’agost del 1884, precisament, apareix en el diari la referència a Pere Gurguí com a corresponsal de Requena, el pare del qual és el constructor de la línia de Conca. Així mateix, la publicació ens informa, un any més tard, el dia 13 d’octubre del 1885, que Anton Gurguí ha perdut a Requena, en divuit mesos, l’esposa, un fill i dos néts. Antoni, de fet, va ser un nom important i recurrent en la família. Gairebé deu anys més tard d’aquestes morts, s’hi va haver de sumar la de la «mamà Angeleta», el 1894, quan ja estaven instal·lats a Barcelona, a la mateixa casa de Sant Gervasi, carrer París, 8 (actualment Manuel Angelon). En aquest cas es va tractar d’una mort de part, el de Joan, en un moment en què sovintejaven —com els avortaments—. Una carta d’un amic ens confirma la nova, una carta de condol i de dol, amb un voraviu negre, tant en el sobre com en el full —hi deu haver algun traspàs en la seva família, aquests dols que es manifestaven amb els vestits negres, també—. La carta arriba el mes d’abril del 1894, i hi podem llegir que qui l’escriu s’ha assabentat del traspàs de la muller de Pere Gurguí per La Renaixensa, on ha pogut llegir aquesta dolorosa pèrdua, la de «sa Sra. esposa, tan excel·lent i de tanta bondat de cor per a quants la coneguérem». Li escriu, també, que «compta amb les amistats que l’ajudaran a suportar-ho, les de qui, com tots nosaltres, estimen Déu, la família i la Pàtria Catalana; gent de cor i de nobles sentiments», destaca. De fet, la coneguda trilogia dels Jocs Florals —tan importants per a l’eclosió del catalanisme— era, justament, Pàtria, Fe i Amor, aspectes que van ser centrals en la vida de Pere Gurguí. La carta es clou amb uns mots delicats: «Als vostres caríssims fillets, a na Montserrat i a n’en Joanet un record i una carícia de part nostra». D’aquesta manera, Pere Gurguí es queda vidu amb dos fills petits per pujar. I ha de buscar una dida per alimentar el nadó, aquestes dides que les classes benestants lluïen en els passeigs, ben vestides i enjoiades, amb davantals i còfies, com ho feien els veïns dels Gurguí, els Farriols, que vivien davant per davant en una torre que havia de ser important en la infantesa de Mercè Rodoreda.

(Del llibre El paradís perdut de Mercè Rodoreda, 2015, p. 19-23)