[En la poesia de Clementina Arderiu] trobem en primer lloc, una força personal envejable, un esforç conscient i intel·ligent de construcció de la pròpia vida, encara que els paràmetres dins dels quals es mou puguin semblar-nos, des del nostre punt de vista, limitats i limitadors. I, en segon lloc, una tensió semblant entre facetes contraposades del nostre caràcter, que s'ha vist conformat sota pressions educatives i socials no pas tan diferents com es podria pensar. Encara que, sovint, nosaltres trobem la mina de la nostra energia i força allà on ella identifica els seus pitjors enemics. Encara que ens agradi celebrar sàbats amb els seus dimonis interiors i ens haguem de debatre en una lluita sense fi amb els àngels tutelars que li recomanen més virtut. De la mateixa manera que encara viu en nosaltres "la filla obedient del pare" i hem de teixir i reteixir aquell altre ésser que anem descobrint i creant en nosaltres, en Clementina Arderiu hi ha una "petita esbojarrada" que clama, que res no aconsegueix de fer emmudir al llarg de la seva obra poètica. I hi ha una revoltada que, ara i adés, ha de tornar a tancar en aquella cambra fosca on ni l'amat ni tan sols ella mateixa no podria entrar sense perill.

(Maria-Mercè Marçal. "Introducció" a Clementina Arderiu, Contraclaror. Antologia poètica, Introducció i selecció de M. M. Marçal. Barcelona: La Sal. Edicions de les Dones, 1985)

* * *

La poesia de Clementina Arderiu se sustenta en una radical opció comunicativa, per a la qual la senzillesa és decisiva. Un component essencial és el vitalisme controlat; és a dir, que és una poesia provocada molt directament per la vida al seu entorn. Joan Teixidor va remarcar que aquesta poesia li semblava el fruit d'unes circumstàncies màgiques, fortuïta i esporàdica, fets i sentiments apuntats de bursada i com a constància d'una cosa que passa una mica més enllà o una mica més ençà de la poesia mateixa" També, aquesta senzillesa té una traducció en l'ús dels diminutius: "cantiret de la llun" o "fina daga, doloret". (…)

La poetessa va tenir un model reconegut en la poesia de Josep Carner. Aquest, sobretot, li forní un determinat model de composició, la cançó, que ella sabé transformar positivament, i que convertí en una habilitat pel joguineig verbal consistent. Així, per exemple, a partir d'un motiu tan aparentment fútil com el del seu propi nom, construeix un poema ben sòlid com "El nom". Carner també és imitat en diverses composicions ("La ventura" de Cants i paraules, "La fulla" de És a dir), o homenatjat en d'altres ("A Josep Carner", de L'esperança encara). Però la cançó no és tan sols un model, sinó que esdevé un dels temes més reiterats d'aquesta poesia.

(Enric Bou. Història de la Literatura Catalana, Joaquim Molas, director. Barcelona: Ariel, 1987, vol. 9, p. 240-247)

* * *

Tot i que han rodat vint-i-cinc anys de la seva mort, el nom i la llegenda de Clementina Arderiu continuen enganxats a aquesta consideració de poeta consort i a la difícil condició d'haver de ser al mateix temps, en termes literaris, Clementina Arderiu i senyora Riba: dos noms per definir una sola personalitat, com apuntava Montserrat Roig en l'entrevista que li féu a Serra d'Or, el gener de 1972. Vull dir que, en el seu cas, encara s'accentuen les proposicions circumstancials i queda penjada de la mà de Déu l'oració principal que hauria d'insistir en la vàlua de la poeta, deixant a banda la conjuntura de l'esposa. Deu ser també per aquesta raó de dependència que els seus llibres són fora dels circuits habituals del lector de poesia i que les consideracions crítiques entorn de la seva obra encara acostumen a pivotar sobre el text primerenc de Folguera, tot i la bondat de papers posteriors com el pròleg que Joaquim Molas posà a L'esperança encara (1969), el text de Joan Teixidor a l'Obra poètica (1973), que és una bona entrada al conjunt de la seva poesia, i l'estudi reivindicatiu i militant, però ple d'encerts, que va escriure Maria Mercè Marçal per acompanyar Contraclaror (1985), l'antologia poètica triada per la mateixa poeta d'Ivars d'Urgell.

(Isidor Cònsul. "Entre la suavitat i el tremp: una escriptora per dret propi. Clementina em dic, Clementina em deia", Avui, 25 de febrer de 2001)

* * *

Clementina Arderiu, intencionadament coneguda com la muller d'un indubtable mestre, Carles Riba (1893–1959), a qui va conèixer com a guanyadora d'uns Jocs Florals i amb qui es va casar el 1916 ("Fes versos –diu– amiga mia, / que cada dia els fas millor" (Cançó, 1917), és autora de "sis volums de poesia original i de tres edicions conjuntes de la seva producció", que, seguint el consell d'Abrams, cal llegir com a unitats soltes, després d'haver llegit (o rellegit) cada poema del volum. Un excel·lent consell, per cert, com si seguíssim la recomanació que ella donava al seu espòs: "Que ell es dugui els seus comptes / com me'ls duc jo". ¿No ho signaria qualsevol dona alliberada?

Per altra banda, el mèrit del volum present és que, malgrat apèndixs i notes, és un treball adreçat especialment al "lector/a corrent", un volum que, en mots de Sam Abrams, "és una edició de lectura general però també voldria ser una aportació útil de cara a una edició definitiva i crítica". Déu l'escolti! De moment, tenim al costat del "Clementina em dic / Clementina em deia" (El nom) els diàlegs que l'autora manté amb les seves dues admiracions: Joan Maragall (Parla l'esposa, remetent a L'esposa parla maragalliana) i Josep Carner (Cançó del voler i no voler, remetent a Cançó de la doble amor carneriana, per exemple).També la seva estratègia que tant admirava Maria Aurèlia Capmany: "I seré una doneta només / tota plena de planys i de noses, / i quan vingui l'amat amb son bes / li diré com em plauen les roses". Innocència, gens, creiem.

Vista l'obra arderiuana enla seva totalitat,com ens és possible de fer-ho ara, en un volum gens mausoleu, com solen ser les obres completes, podem gaudir de l'amor i de la mort, els dos eixos de la poesia lírica, en estat pur i a càrrec d'una mare de quatre fills (impressionant L'elegia al fill mort, molt ben explicat per Cèlia Riba) que va passar per una guerra (la secció titulada Sentiment de guerra) i un duríssim exili (l'apartat de Sentiment d'exili). En definitiva, una obra indispensable i un gran dia per al coneixement de la poesia catalana.

(Marta Pessarrodona. "Clementina es dirà sempre", Ara. Ara llegim, 8 de juny de 2013)