Clementina Arderiu i Voltas neix el 6 de juliol de 1889 a Barcelona. Durant l'adolescència aprèn l'ofici familiar, l'argenteria, i hi treballa mentre estudia piano i llengües. Des de molt jove té passió per la lectura, la qual cosa l'anima a seguir el camí de la literatura. El 1911, amb 22 anys, publica el primer poema i el 1913 és inclosa a l'Antologia de poetes catalans d'avui de la influent revista L'Avenç. El primer llibre veu la llum pocs anys més tard (1916), una recopilació que, amb el títol de Cançons i elegies, presagia els futurs interessos de l'autora. Aquest mateix any es casa amb el poeta Carles Riba, la qual cosa fa que prengui part activa a la vida literària catalana d'aleshores.

Tot i la relació matrimonial amb Riba, aquest no influeix de manera significativa en l'essència de la seva obra, més propera, per exemple, als postulats de Josep Carner o a la modernitat de Tomàs Garcés. No obstant això, la projecció de l'obra ribiana suposa una intensa vida intel·lectual que tots dos comparteixen i, també, nombrosos viatges que els porten a recórrer Europa. El 1920 publica el segon llibre de poemes, L'alta llibertat (1916-1920), on aprofundeix els trets fonamentals de la seva poètica. El crític Joaquim Molas ha destacat la fidelitat de l'autora tant a Carner com a la forma estròfica de la cançó.

Tant Clementina Arderiu com Carles Riba viuen exiliats fins al 1943 i la guerra té una presència important en l'obra posterior de l'autora. El 1938 havia guanyat el premi Joaquim Folguera amb Sempre i ara, però anys després, el 1946 afegeix una part que parla directament de les seves experiències de la contesa: "Sentiment de guerra". Entre el 1936 i el 1950 la seva producció poètica baixa de manera notable. Serà en aquesta dècada quan, després de situar-se dins l'ambient de postguerra, la parella de poetes tindrà de nou un paper essencial dins la poesia catalana, esdevenint un punt de referència dels autors que havien quedat al país i de les noves generacions. També durant la dècada de 1950 tornen a viatjar i tenen lloc els congressos poètics de Segòvia, Santiago i Salamanca. De les estades a Alemanya i Anglaterra surten els poemes del llibre És a dir (1958), que guanya els premis Óssa Menor (1958) i Lletra d'Or (1960).

La mort de Carles Riba l'any 1959 fa que Arderiu abandoni la poesia durant dos anys. A poc a poc s'aniria gestant un llibre que no veu la llum fins al 1969, L'esperança encara, on l'autora analitza un dels seus temes més volguts i sovintejats, la necessitat de viure amb els ànims que t'atorga l'esperança.

Clementina Arderiu mor el 17 de febrer de 1976, a l'edat de vuitanta-set anys, convençuda que la seva obra havia respost en bona part a les seves intencions. Feia tres anys que havia publicat la seva Obra poètica reunida, de la qual havia tingut cura ella mateixa.